"CANÇÓ DEL RAIER" de J. Verdaguer

Avui es celebra la Trobada dels Raiers, un bon dia per llegir uns fragments del poema que Mossèn Cinto els hi va dedicar.

Sóc fill del noguera
dins un rai nasquí,
ma esposa és raiera,
raier vull morir.

Lo bon temps del fadrinatge
lo passi fent de cuer,
més com tinc seny i coratge
prompte em feren davanter.
D'eix cavall de la riera
prenc la brida barroera
i als torrents i a la ribera
vaig dient: -Pas al raier!


De cinc trams los rais avio
de la Pobla a Balaguer,
los empenc i los arrio
com sa rua el traginer.
Tot sovint lo rai s'apunta
i quin treball si es desconjunta,
trabucant a aquell que el munta
com cavall al cavaller.


De les bigues que he enraiades
se'n farien galions,
galions per les armades
de deu regnes i nacions;
pins i faigs duc cada dia,
d'avetars no en deixaria,
fins i tot enraiaria
les muntanyes a crostons


Tot baixant rais a la plana,
cinquanta anys hi he baixat,
que és un rai la vida humana,
ne té deu cada tramat;
i davalla fugitiva
rodolant de riba en riba
fins que al mar sens vora arriba
de la fonda eternitat

Sóc fill del noguera
dins un rai nasquí,
ma esposa és raiera,
raier vull morir.

               Jacint Verdaguer

Aquí el podeu trobar sencer

"OH, SI PRUDENT..." de JV. FOIX

El poeta expressa aquí la necessitat de construir-se una tradició, d’inserir la pròpia obra en una història literària nacional.

Oh!, si prudent i amb paraula lleugera
sabés fixar l’imperi de la ment,
i amb hàbils mots, la passió naixent,
del meu estil pogués fer presonera;

Si, fugitiu de la faisó estrangera,
arromancés en dura nit, dolent,
l’amor del Tot i del Res, sense esment
del fosc i el rar, i a l’aspriva manera 
 
Dels qui en vulgar parlaren sobirà
—Oh Llull! Oh March!—, i amb claredat de signes,
rústec però, sever, pogués rimar

Pels qui vindran; si, ponderats i dignes,
els meus dictats guanyessin el demà,
sense miralls ni atzurs, arpes ni cignes! 

                                          J V. Foix

Imatge: Ars Magna de Ramon Llull

"AVUI LES FADES I LES BRUIXES S'ESTIMEN" de M. M. Marçal

Avui nit de Sant Joan, nit de foc, nit de bruixes...

Avui, sabeu? les fades i les bruixes s'estimen.
Han canviat entre elles escombres i varetes.
I amb cucurull de nit i tarot de poetes
endevinen l'enllà, on les ombres s'animen.

És que han begut de l'aigua de la Font dels Lilàs
i han parlat amb la terra, baixet, arran d'orella.
Han ofert al no-res foc de cera d'abella
i han aviat libèl.lules per desxifrar-ne el traç.

Davallen a la plaça en revessa processó,
com la serp cargolada entorn de la pomera,
i enceten una dansa, de punta i de taló.

Jo, que aguaito de lluny la roda fetillera,
esbalaïda veig que vénen cap a mi
i em criden perquè hi entri. Ullpresa, els dic que sí.

                                        M.Mercè Marçal

                                

"CRIATURA DOLCISSIMA" de Joan Fuster

 Avui, 20è aniversari de la mort de Joan Fuster el recordem amb un dels seus poemes més coneguts.  El poema va ser  musicat i cantat per Lluís Llach.  En el vídeo hi han fotografies del poeta de Sueca, intercalades amb frases i reflexions seves, brillants i lúcides.

                   I

Criatura dolcíssima que fores
la sola riba forta, un deix d'idea,
la mà que entre les meves perdurava!
Criatura dolcíssima o miracle
total o prosperada llum - que fores
grat de llavis pertot i branca exempta!
Criatura dolcíssima i fond'aria
i visitació dels mots atònits
i pietat complida i cim - que fores...

                      II

Eres així com et recobre i jure? 
Ja no ho sé. Cada instant, buscant-se objecte, 
t'adjudica diversa retirança. 
Eres? Ets! Ets així! Tot jo t'hi obligue. 
I així, i així, i així! Oh l'inventari 
de lloances que en faig, oh ardents successos! 
Concorren a invocar-te, i t'enuncien, 
unes últimes forces de tristesa. 
En elles he escollit bandera i ala. 

  

                         Joan Fuster

"VORA EL BARRANC DELS ALGADINS" de Teodor Llorente

Teodor Llorente és considerant el pare de la Renaixença a València. En aquest poema parla d'un paisatge de la seva infantesa, del que guarda meravellosos records.  A  "La Panxa del Bou" la Júlia Costa ens fa una ressenya de la seva biografia. També hi trobareu una versió musicada del poema.

   Vora el barranc dels Algadins
hi ha uns tarongers de tan dolç flaire
que per a omplir d'aroma l'aire,
no té lo món millors jardins.
Allí hi ha un mas, i el mas té dins
volguts records de ma infantesa;
per ells jo tinc l'ànima presa
vora el barranc dels Algadins.

 

   Vora el barranc cels Algadins,
s'alcen al cel quatre palmeres;
lo vent, batent ales lleugeres,
mou son plomall i els seus troncs fins.
En ells, millars de teuladins
fan un soroll que el cor enxisa.
¡Qui ouir pogués sa xillerissa
vora el barranc dels Algadins! 

 

   Vora el barranc dels Algadins
l'aigua corrent los camps anega;
en sos espills lo sol llampega,
i trau l'arròs verdosos brins.
Sona el tic-tac en los molins;
i al caure el sol, caçadors destres,
a joca van d'ànecs silvestres
vora el barranc dels Algadins. 

 

   Vora el barranc dels Algadins
mourà demà les palmes l'aire,
li donaran los horts son flaire,
i sa cantúria els teuladins.
Lo mas demà guardarà dins
dolços records i imatges belles;
¡jo no podré gojar ja d'elles
vora el barranc dels Algadins!
  

                     Teodor Llorente

" ENSAÏMADA " de M. Antònia Salvà

M. Antònia Salvà -tan mallorquina- dedica aquest graciós poema a Carner, el seu amic i mestre. En ell compara la saborosa ensaïmada amb la lluna quan fa el ple!





                      =

                                  A Josep Carner

Un mallorquí del pla, veient la lluna
—esblanqueïda de mirar les tofes
dels ametllers florits—, se n'ullprenia,
i en veure-la tan blanca i tan rodona,
volgué provar de treure'n una imatge.
El pobre s'afanyava nit i dia
barrejant la farina, els ous, el sucre
i la mantega flonja. No arribava
a atènyer l'ideal; però seguia
maldant, i aquella gent que mai va veure
el món per un forat, meravellada
i enllepolida ensems, l'alçava mestre:
Mestre en el gai saber de llepolia.
Oh, tu, Poeta que has gustat tan d'hora
les menges tropicals, la xocolata
de Torí, tan famosa, i la delícia
de les llemineries catalanes,
vulguis, benèvol, acceptar la Roda
de la Fortuna, en forma d'ensaïmada:
d'una ensaïmada humil, ben mallorquina.
Això calia: humilitat, dolcesa;
i els angelics suaus s'han deixat tondre
les rosses cabelleres per farcir-la.

                             Maria Antònia Salvà         

"NOVA LLETANIA DE LES PETITES HERBES" de Guerau de Liost

Jaume Bofill i Mates, conegut per Guerau de Liost ens ofereix un complet inventari de les herbes del Montseny. Publiquem uns fragments de la poesia. Aqui la podeu llegir complerta.

A mig camí de l'alzinar
     que dóna a casa vostra
inesperada us vaig trobar,
     cobricelat el rostre.
Cobricelat d'alzines i de pins
     i d'una ombrel·la experta,
per tal que el pogués heure més endins
     en fer la descoberta.
Esvelta fóreu com un tany
     d'herba menuda i forta.
De cada temps que es muda l'any,
     herbes, l'amic, us porta.
Per captinença en l'esperit,
     de farigola, cendres.
Vostre esperit serà brunyit
     com en el sant Divendres.
Per refrigeri de la pell,
     clavell de pastor plau-me,
rosa de marge o bé un cistell
     de pomes de Sant Jaume.
Perquè l'esment treballi fi,
     donzell. Basta una tija,
per obtenir xarop que ordí
     la cerebral pruïja.
Perquè senyalin vostre pas,
     fonoll i mil-i-fulla.
Capcinejant, no serà escàs
     llur pol·len onsevulla. 
...

Però tot d'una que revé,
     passat l'hivern, la vida,
tot el Montseny és un planter,
     una cançó florida;
tot el Montseny s'arbora com
     un ginestar que es daura...
Cada nivell, cada tocom,
     la primavera instaura.
Cada oriol apar un glop
     d'aquella flama pura
que amoroseix l'esguard del llop
    i els rasos de l'altura.
Muntanya amunt, arbres amunt,
     la saba fa el miracle.
Tot el Montseny, quan és al punt,
     es dóna en espectacle. 
 
                         Guerau de Liost 
 

"TRES AMIGUES" de Màrius Torres

Aquest és un sonet anglès. Torres el dedica a tres amigues amb qui comparteix amistat i temps en el Sanatori de Puig d'Olena. 

 

 A Mercé, Esperança i Maria

"Que qui en ditz mai no pot plus larg mentir
e qui en ditz bé no pot plus bel ver dir."
                            Bernat de Ventadorn

 
 La primera és caliu. Com les llars ben cintrades,
 és humana per llei, i espurnejant per joc;
 alegre, hospitalària, bon company com el foc,
 dóna sempre escalfor, i crema de vegades.
 
 La segona és perfum. Com un matí d’abril,
 sols per l’olor que en fa sabem les flors que amaga;
 té la suavitat del bàlsam per la llaga,
 el seu contacte és fresc com un llençol de fil.
 
 I la tercera és resplendor; segons va l’aire,
 a vegades és clar de lluna, i altres llamp;
 sap escurçar els camins, i omplir d’ocells el camp,
 i quan ve, sentim sempre que ens arriba d’enlaire.
 
 Feliç aquell qui pot, amb tota humilitat,
 viure en la triple gràcia de la seva amistat. 

                                         M. Torres 

Pintura de Botichelli 

"VENÇUDA I TOT" de Mercè Rodoreda

“Vençuda i tot vull ser jo mateixa” ens diu en aquest esplèndid sonet. Aquest vers proclama l´esperit de la gran narradora perquè, si bé com a novel.lista crea mons a través dels seus personatges, en la lírica hi respira la seva veritat més profunda.

La imatge és obra de Rodoreda, que també pintava. 

 

Sang sense esclat, afany secret de l´arbre,

fronda que el vent de la tardor consum,

sobre el meu pit, oh somni pres en marbre,

un déu reneix embriagat de llum.

Címbals bateu, el meu orgull em deixa!

Quina pluja d´amor nodreix l´arrel?

Vençuda i tot, vull ésser jo mateixa,

abella furiosa de sa mel.

Tant se val, tant se val que l´amagada

mà de l´aurora hagi escanyat en cada

bardissa un pobre rossinyol cansat,

incendiada nit, oh fugissera,

que em deixes panteixant per la sendera

de joia en el meu rost emmetzinat.

                                      Mercè Rodoreda

Pintura: M. Rodoreda

"LA PRIMAVERA" de Joan Teixidor

Com en el poema de Màrius Torres "Un altre abril", no sempre la primavera omple el cor d'alegria. Quan el dolor és molt gran,  tanta bellesa, pot fer-nos sentir més tristos. Torres enyora la salut, Teixidor un fill. 

 

Sempre he sentit la primavera nova,
l’afalac de les fulles en els arbres.
Però ha mort aquell impuls antic;
m’envellia de sobte. ¿Com podria,
quan tot s’esqueixa, sospirar feliç?

 

Em fa pena la saba que s’enfila
pels troncs renovellats, la prímula que neix,
el vespre que es perfuma i la nit tèbia.
M’espaordeix la vida que m’espera,
la paraula que creix per a morir,
ésser un altre enllà del meu silenci.
  

                          Joan Teixidor
                          "El príncep" 1954 

"SON DE NEGROS EN CUBA" de F. Garcia Lorca

Avui fa anys que va néixer Garcia Lorca. El recordem amb una poesia de "POETA EN NUEVA YORK". Aquest poema, amb molt de ritme, ha estat musicat i cantat per diversos artistes.

Aquesta versió d'Esperanza Fernández m'agrada força.

Cuando llegue la luna llena
iré a Santiago de Cuba,
iré a Santiago,
en un coche de agua negra.
Iré a Santiago.
Cantarán los techos de palmera.
Iré a Santiago.
Cuando la palma quiere ser cigüeña,
iré a Santiago.
Y cuando quiere ser medusa el plátano,
Iré a Santiago
con la rubia cabeza de Fonseca.
Iré a Santiago.
Y con la rosa de Romeo y Julieta
iré a Santiago.
Mar de papel y plata de monedas
Iré a Santiago.
¡Oh Cuba! ¡Oh ritmo de semillas secas!
Iré a Santiago.
¡Oh cintura caliente y gota de madera!
Iré a Santiago.
¡Arpa de troncos vivos, caimán, flor de tabaco!
Iré a Santiago.
Siempre dije que yo iría a Santiago
en un coche de agua negra.
Iré a Santiago.
Brisa y alcohol en las ruedas,
iré a Santiago.
Mi coral en la tiniebla,
iré a Santiago.
El mar ahogado en la arena,
iré a Santiago,
calor blanco, fruta muerta,
iré a Santiago.
¡Oh bovino frescor de cañavera!
¡Oh Cuba! ¡Oh curva de suspiro y barro!
Iré a Santiago. 
 

                       F. Garcia Lorca

" EL NOM " de C. Arderiu

Encantadora poesia,  pot semblar senzilla, inclús infantil, però és sens dubte un bon poema de la ploma acurada de l'Arderiu, qui ens explica el perquè aquest nom seu, que abans l'incomodava, ara li sembla tan bell.

Clementina em dic,
Clementina em deia.

Altre temps jo fui
un xic temorega;
el nom m'era llarg
igual que una queixa
i em punyia el cor
quan les amiguetes,
per fer-me enutjar,
molts cops me'l retreien:
“Quin nom més bonic!
-deia alguna d'elles-,
però no t'escau:
és nom de princesa.”
“Ai, quin nom estrany!”
moltes altres feien;
i jo al fons de tot
sentia l'enveja
dels seus noms tan clars
de Maria o Pepa.

Clementina em dic,
Clementina em deia
.

Però quin any s'enfuig
i un altre any governa.
Aquell nom que abans
féu ma timidesa
i es tornà després
una dolça fressa
sobre el llavi un
-jo mateixa el deia-
ara m'és honor
i m'és meravella.
Cap nom no és tan bell
damunt de la terra
com el que l'amat
em canta a l'orella,
i entra en els recers
de l'ànima meva
i em puja al cervell
i em clou les parpelles.

Del cel de l'amor
tombava una estrella…
Ara el nom em lluu
damunt de la testa.

Clementina em dic,
Clementina em deia.

                C. Arderiu

           "Cançons i Elegies"

" 10 TANKES DE LA MEMÒRIA" (I) de Segimón Serrallonga

La Tanka és una composició poètica japonesa que va introduir a Catalunya Carles Riba.  Serrallonga,  amic i deixeble seu i autor de reconeguda vàlua, va escriure aquestes "Tankes de la memòria". Avui les primeres cinc.

I

Fórem de sobte

sol i aigua en més viva

tremolor pura

que mai no fóren l'aigua

i el sol del primer dia

II

Fórem de sobte

dins l'aire l'un de l'altre

com sol i aigua

reverberants. Mira

com brilla en la memòria.
 

III

Fórem de sobte

dins l'aire l'un del altre.

¿Fou sol en pluja

o pluja en sol? Recorda,

i en el record fulgura.

IV

Fórem de ventura,

oh boca, no del somni;

real, oh fruita

sola amb la teva tota

ànima en flor creada.

V
No hi ha paraula
de paradís que digui
com, dolça força
inacabable, em duies
a beure de més força.

                        S. Serrallonga
                "10 Tankes de la memòria"

" DEIEM: LA NIT " de J.V.FOIX

Amb el seu llenguatge exuberant el poeta ens parla d'un camí, d'una parla en comú i d'una sola bandera. Nostres. I això ho hem d'aconseguir, diu, avançant tots junts.

Dèiem: la NIT!, en una nit oberta
al rost del Temps, més enllà del morir,
quan les negres frescors són un florir
d'aigües i veus, i focs, en mar oberta.

Per tu i per mi no hi havia deserta,
ni mà, ni llar; ni celler sense vi;
tots en el Tot, sabíem el camí
just i reial de la Contrada oberta.

Junts érem U en la immortal sendera,
l'alè indivís, el vent que venta l'era,
i un Mot, al Mot, era el parlar comú.

Serfs de la llum i lliberts per l'espera,
forts en el fort i assetjats per Ningú,
ens ombrejava una sola bandera.

                             J.V.FOIX 

                   "On he deixat les claus" 1953

"LA FAGEDA D'EN JORDÀ" de Joan Maragall

Es realment un lloc molt bell, tanta verdor a la primavera i al estiu o els tons daurats i vermellosos  de la tardor... Un lloc gairebé màgic. I font d'inspiració de pintors i poetes. 

Saps on és la Fageda d’en Jordà?

Si vas pels vols d’Olot, amunt del pla

trobaràs un indret verd i profond

com mai cap més n’hagis trobat al món:

un verd d’aigua endins, profond i clar;

el verd de la Fageda d’en Jordà.

El caminant, quan entra en aquest lloc

comença a caminar-hi a poc a poc;

compta els seus passos en la gran quietud

s’atura i no sent res, i està perdut

li agafa un dolç oblit de tot lo món

en el silenci s’aquell lloc profond,

i no pensa a sortir, o hi pensa en va:

és pres de la fageda d’en Jordà,

presoner del silenci i la verdor.

Oh companyia! Oh deslliurant presó!

                          

                        Joan Maragall

" Q U I " de Felícia Fuster

Felícia Fuster  deia “És probable que l’abstracció pictòrica també es reflecteixi en la meva poesia”.  Opineu.

Qui m'ha ferrat,

qui m'ha fixat damunt dels ossos,

a cops,

aquesta pell,

aquesta pell de dona,

que tot hi despullant-me m'ha vestit.

Qui m'ha cridat

i qui m'ha dibuixat la boca

amb foc,

deixant-hi, com

rebrot, la veu que es va cremant.

Òptic expert,

em miro la mirada de la gent

dintre del ull eixut

i no hi vull llegir res. Cega als presagis

he avançat

reculant. I m'estimbo. Únicament,

són les pedres els dits

que em van collint aquest

abric estrany, pelló

que em deixa nua i que m'estreny

la breu

coincidència

de la vida i el cos.

                              Felícia Fuster

"A ESTUDI ELS BANCS SÓN VERDS" de Jaume Agelet

Demà al Centre Lleidatà es llegirà poesia de Jaume Agelet i Garriga , un poeta no tant conegut com seria de desitjar i que podem descobrir en aquests versos.

A estudi els bancs són verds.
Hi seuen uns infants que fan brandar llurs cames
amb els llibres oberts.

La llum és mel i vi a la finestra.
Hi ha un rellotge arrupit en un racó.
Un sant a la paret aixeca la mà destra.

Hi ha un cel picat d'ocells i amb uns lleganys
de claredat humida.
A la pissarra els nombres són uns tanys
de fi color de cendra.

Finestra enllà s'albira
una teulada tendra.

La paret té blancor extasiada
El sostre és tot fumat de melangia.
La mar, al mapa, es mou enjogassada.

Al bell fons del tinter
hi ha ninots, veles blanques.
Les hores, al jardí,
salten, lasses, les tanques.                              
                                 Jaume Agelet

                               "Els Fanals del meu Sant"

"EL ROSTRO DE UN CANDIDATO POLÍTICO EN UNA VALLA PUBLICITARIA" de C. Bukowski

Un bon company m'ha fet arribar aquest poema per compartir-lo amb vosaltres.  És un Bukowski.

Ahí está:
No demasiadas resacas
No demasiadas peleas con mujeres
No demasiados neumáticos desinflados
Nunca pensó en el suicidio

No más de tres dolores de muelas
Nunca se saltó una comida
Nunca estuvo encarcelado
Nunca estuvo enamorado

7 pares de zapatos

un hijo en la universidad
un coche que no tiene más que un año
pólizas de seguros
un césped muy verde
cubos de basura con tapa hermética.
                    Seguro que le eligen.

                           C. Bukowski

*"LA PUERTA" de Dulce Chacón

Colpidor poema de l'escriptora que tan prematurament ens va deixar: on comença o acaba una presó?

¿Acaso no es prisión

una puerta

que sólo pueda abrirse

desde fuera?

¿Y no es más cierto

que tambien es prisión

poder abrirla sólo

desde dentro?

Y más,

poder salir y entrar,

dejarla abierta,

salir y entrar,

dejarla abierta. 

           Dulce Chacón 

"PODER DE LA POESIA" de Apel.les Mestres

Avui conclou "BARCELONA POESIA".  Quin poder no tindrà la poesia, que perdura en el temps! Apel·les Mestres ho confirma en aquest inspirat poema.

Jo escriuré ton nom en la neu blanca;
     el vent bufarà,
     la neu se fondrà.
No busquis ton nom en la neu més blanca,
     ton nom no hi serà.
Jo escriuré ton nom en la humida arena;
     l'onada vindrà,
     s'hi rebolcarà.
No busquis ton nom en la humida arena,
     ton nom no hi serà.
Jo escriuré ton nom en la roca dura;
     el mont cruixirà,
     la roca caurà.
No busquis ton nom en la roca dura,
     ton nom no hi serà.
Jo escriuré ton nom en les cançons meves,
     el temps passarà,
     se les endurà.
Que una en quedi sols, de les cançons meves,
     ton nom quedarà.

                            A. Mestres