divendres, 15 d’octubre de 2021

L'EXTRATERRESTRE d'Isabel Clara Simó

El disabte vinent, dia 16 es celebrarà el CORRELLENGUA amb moltes activitats lúdiques i culturals. Aquest  any s'ha dedicat a la recentment desepareguda Isabel-Clara Simó. La recordem aquí amb un poema senzill i planer, com era ella, ple de sensibilitat i humor.





Potser penseu que els bons marcians
són tots ben verds, amb una antena
plantada damunt del cap i un ull ciclopi
al mig del front. Doncs el meu marcià
és ben rodó, de color rosa i amb cinc dits
en cada mà. Somriu si el mires, no gasta
armes ni cap eina ni artilugi de matar.

Li agraden els llibres, l'ànec amb peres,
la roba neta i un bon passeig.
Riu massa fort, us ho confesso,
però quan plora, ho fa baix i discret.
L'indigna la hipocresia i se'n fa creus
de l'estultícia dels famosets.
Dorm cada dia, bada quan pot,
té uns quants amics, no sap dir no
a una cervesa o, si s'escau, a un got de llet.

El meu marcià va dir-me un dia
que, quan s'estima, ha de ser massa,
car si no és massa, no és suficient.
Ell ho sap, que no s'assembla gens
als ortodoxos marcians de verd.
Ves què hi farem, riu entre dents,
si m'ha tocat ser diferent.

                            Isabel Clara Simó



dimecres, 15 de setembre de 2021

PLAER DEL PORT de J.M. López Picó

Després d'Agost, quan la calor apreta i ens torna desvagats, tornem amb un petit poema de López Picó, poeta que fa temps teníem oblidat. Recordem-lo amb la imatge d'un port, sense creuers immensos ni turistes atabalats, on els mariners xuclen taronges.




Aquell home d’ulls grisos, plens de boires del nord,

Xuclava una taronja en un racó del port.

M’ha esguardat. Son esguard:”Quin gust de sol”, em deia.

I m’ha semblat que la boira dels seus ulls es desfeia.


J.M. López Picó


 


dilluns, 19 de juliol de 2021

"LA CANÇÓ DELS INVADITS" d'Apel·les Mestres

Recordem a Apel·les Mestres  artista polifacètic dedicat al dibuix, la poesia, la dramatúrgia i la música, amb el seu poema «La cançó dels invadits», també conegut com a «No passareu». Els versos van ser escrits durant la Primera Guerra Mundial en protesta per la invasió de Bèlgica. Anys després, la resistència republicana va recuperar el lema, ara «No passaran», amb motiu de la Guerra Civil Espanyola. Apel·les Mestres va morir un dia com avui, un 19 de juliol de l'any 1936, quan començaven els tirotejos pels carrers de Barcelona, recordem-lo com el gran home i patriota que va ser.   Aquí ho canta Pau Alabajos









No passareu! I si passeu,
serà damunt d’un clap de cendra:
les nostres vides les prendreu,
nostre esperit no l’heu de prendre.
Mes no serà! Per més que feu,
no passareu!

No passareu! I si passeu
quan tots haurem deixat de viure,
sabreu de sobres a quin preu
s’abat un poble digne i lliure.
Mes no serà! Per més que feu,
no passareu!

No passareu! I si passeu
decidirà un cop més la història,
entre el sayó que clava en creu
i el just que hi mor, de qui és la glòria.
Mes no serà! Per més que feu,
no passareu!

A sang i a foch avançareu
de fortalesa en fortalesa,
però, què hi fa? si queda en peu
quelcom més fort: nostra fermesa!
Per’xò cantem: ”Per més que feu,
no passareu!”

                             
                           Apel·les Mestres 


 

dilluns, 21 de juny de 2021

"PÒRTIC" de Rosa Leveroni

Despedim la primavera amb un poema molt i molt romàntic, Rosa Leveroni, sempre esperant l'amor que l'ha de correspondre.  


  



 

Jo porto dintre meu
per fer-me companyia
la solitud només.
La solitud immensa
de l'estimar infinit
que voldria ésser terra,
aire i sol, mar i estrella,
perquè fossis més meu,
perquè jo fos més teva

                            Rosa Leveroni

diumenge, 23 de maig de 2021

BRÚIXOLA de F. Garriga Barata

Poques paraules necessita el poeta, les justes, per fer-nos sentir, per fer-nos pensar.





confosos en la lluita, els sentiments

m'han rossegat els ossos.

inutil destriar:

 

fer bé fa mal.

fer mal fa bé (?)


llanceu la brúixola, poetes,

no marca sempre el nord.


             F. Garriga Barata


 

 


 Imatge: Brúixola i rosa dels vents

dimarts, 27 d’abril de 2021

LA MEVA CAMBRA A CADAQUÉS de Clementina Arderiu

El 1956, en el 75è aniversari de la coronació canònica de la Mare de Déu de Montserrat, un grup de literats van voler contribuir a teixir i a oferir una Corona Literària per honorar la 'moreneta', la patrona dels catalans.Autors com Rosa Leveroni, Josep Maria de Segarra, Carles Soldevila, Joan Fuster, Tomàs Garcés, Marià Villangómez, Carles Riba, Clementina Arderiu, Salvador Espriu, Maria Antonia Salvà, J. V. Foix, Pere Calders, Pere Quart; entre molts d'altres escriptors que es va sumar a l'homenatge. Avui compartim el poema de Clementina Arderiu.   





M'han fet ara marinera

i tinc casa i tinc llagut;

Cap de Creus és a la vora

—ahir no, hi vaig avui.

Marinera gent em volta,

Cadaqués m'ha pres el cor,

perquè la meva caseta

és gentil com un ex-vot.

 

M'hi portaren una imatge

amb la cara fina i greu;

entre el meu son i el meu dia

la cambra fa resplendent.

¿Quina angoixa em pot estrènyer

si la Verge em fa costat?

Tinc Montserrat amb l'aurora

pel balcó que dóna al mar


                        Clementina Arderiu






Imatge: Jordi Pagans Monsalvatge



dissabte, 13 de març de 2021

"CANTEM" de Felícia Fuster

 Avui és un dia molt indicat per recordar a Felícia Fuster, una poeta poc coneguda potser perquè va viure des de 1950 a França, tal dia com avui és l'aniversari de la seva mort i aquest any -2021- també es commemora  el Centenari del seu naixement a la Barceloneta. Poeta i pintora amb una força i una delicadesa alhora que la fan admirable.





Cantem, 

com els paletes xiulen

mentre de la galleda estant

se'ls mira l'aigua.

Modulem-nos els sons

per creure que travessen,

com la claror,

les portes que mai no tanquen.

 

Mirem com es podreixen sols,

sota els peus nostres, els camins

fets de palla.

I continuem dansant

amb el peu boig

i el pes del món -drogat no pesa gaire-

fins que ens enfonsin i ja no ens aixequem.

Mai més

no es podrà caure, ens sentirem contents.

 

Com festí,

a taula, ens serviran mordasses.

En despertar del convit foll,

ja sense veu,

ens naixeran ben mudes les paraules.

Ningú mai més no coneixerà el so

de la mirada.


No serem més que cossos destrossats,

no ens quedarà permís ni per les llàgrimes.

                                                      Felícia Fuster 


Imatge; Felícia Fuster

diumenge, 21 de febrer de 2021

IDENTITAT de Joan Margarit

 Avui recordem a Joan Margarit, que el dia 16 ens va deixar, amb un poema, l'ultim, del llibre "Des d'on tornar a estimar". El despedim amb dolor d'ell, però ens deixa una obra ingent per tenir-lo entre nosaltres.

 




Què fer de les paraules al final?
Si vull trobar què sóc no puc buscar
més que en dos llocs: la infància i ara que sóc vell.

És on la meva nit és neta i freda
com els principis lògics. La resta de la vida
és la confusió de tot el que no he entès,
els tediosos dubtes sexuals,
els inútils llampecs d’intel·ligència.

Convisc amb la tristesa i la felicitat,
veïnes implacables. Ja s’acosta
la meva veritat, duríssima i senzilla.
Com els trens que a la infància,
jugant en les andanes, em passaven a frec.

 

                                  Joan Margarit

 

diumenge, 24 de gener de 2021

"AMETLLER" de Jacint Verdaguer

Com cada any pel gener els ametllers s'afanyen per florir els primers. Entendrit, Mossen Cinto els hi dedica un poema per expressar la seva admiració.




 Jo et miro
          i admiro,
florit  ametller,
         que goses
cobrir-te de roses
pel mes de gener.

Si ve una gelada,
ta blanca florida
quedarà marcida
com herba segada.
Mes tu hauràs florit,
          i, a  l'Infinit,
devota jardinera,
li has dat la flor primera.

          Senyor,
si per lo cor
l'amar-vos és florir,
com l'ametller
jo vull cuitar
          a amar;
com ell, jo vull florir,
baldament per morir.

            J. Verdaguer                                                                                "Brins d'espiga"


dimecres, 23 de desembre de 2020

"EL RÚSTIC VILLACET" de Josep Carner

 Aquest any del 50è aniversari de la mort del porta felecitem els Nadals amb un poema seu, que va musicar el mestre Millet i que aquí canta l'Orfeó Català.





Una estrella cau al prat,
una flor s’ha esbadellat,
tot belant juga el ramat
amb la rossa macaruia.

Al·leluia, cor lassat!
Al·leluia, món gebrat!
Al·leluia, Déu és nat!
Al·leluia!

Cap herbei té tenebror,
ni cap déu fa el ploricó;
no hi ha fred ni tremolor,
que un pas d’ala se n’ho duia.

Al·leluia en tot racó!
Al·leluia en tot dolor!
Al·leluia al pecador!
Al·leluia!

A Betlem van els infants
i els amics dant-se les mans
i els promesos i els germans
i la vella en sa capuia.

Al·leluia, vianants!
Al·leluia en nostres cants!
Al·leluia, catalans!
Al·leluia!

                                             Josep Carner



BON NADAL!!!



Pintura:Martina Sturman

divendres, 20 de novembre de 2020

FINAL! de Joan Brossa

 En un dia com avui s'escau un poema com aquest d'un poeta que no es va mossegar mai la llengua. Aquí el canta Miguel Poveda.




Havies d’haver fet una altra fi;
et mereixies, hipòcrita, un mur a
un altre clos. La teva dictadura,
la teva puta vida d’assassí,

quin incendi de sang! Podrit botxí,
prou t’havia d’haver estovat la dura
fosca dels pobles, donat a tortura,
penjat d’un arbre al fons d’algun camí.

Rata de la més mala delinqüència,
t’esqueia una altra mort amb violència,
la fi de tants des d’aquell juliol.

Però l’has feta de tirà espanyol,
sol i hivernat, gargall de la ciència
i amb tuf de sang i merda. Sa Excremència!-

Glòria del bunyol,
ha mort el dictador més vell d’Europa.
Una abraçada, amor, i alcem la copa!

                         

                           Joan Brossa



diumenge, 18 d’octubre de 2020

"UN GATO EN UN PISO VACIO" de Wisława Szymborska

 Aquest any el premi Nobel de Literatura ha estat per Louise Glück, una excel·lent poeta, això em fa pensar amb la Wislawa Szymborska, també guanyadora del Nobel i de la que fa temps no compartim poesia...fins avui.





Morir, eso no se le hace a un gato.
Porque qué puede hacer un gato
en un piso vacío.
Trepar por las paredes.
Restregarse entre los muebles.
Parece que nada ha cambiado
y, sin embargo, ha cambiado.
Que nada se ha movido,
pero está descolocado.
Y por la noche la lámpara ya no se enciende.
Se oyen pasos en la escalera,
pero no son ésos.
La mano que pone el pescado en el plato
tampoco es aquella que lo ponía.
Hay algo aquí que no empieza
a la hora de siempre.
Hay algo que no ocurre
como debería.
Aquí había alguien que estaba y estaba,
que de repente se fue
e insistentemente no está.
Se ha buscado en todos los armarios.
Se ha recorrido la estantería.
Se ha husmeado debajo de la alfombra y se ha mirado.
Incluso se ha roto la prohibición
y se han desparramado los papeles.
Qué más se puede hacer.
Dormir y esperar.
Ya verá cuando regrese,
ya verá cuando aparezca.
Se va a enterar
de que eso no se le puede hacer a un gato.
Se irá hacia él
como si no quisiera,
despacito,
con las patas muy ofendidas.
Y nada de saltos ni maullidos al principio.

Wisława Szymborska



diumenge, 20 de setembre de 2020

PREHISTÒRIA de Pere Quart

Acomiadem l'estiu amb un somriure, irònic i sorneguer com sempre  avui  Joan Oliver ens recorda la seva infantesa, abans de convertir-se en Pere Quart, quan encara només era el quart fill de la família Oliver-Sallarés. 





També us volia dir:
jo vaig tenir set dides.
No us enganyo.

Passats els anys la mare m’ho contava:
«Sí, Juan, t’ho pots ben creure.
Vam patir força amb tu.
Quina tongada!»

A la primera se li estroncà la deu.
Tant la segona com la quarta
adollaven substàncies aigualides.
La tercera rebia, d’amagat i de nit,
el seu amant, un didot ful, un pinxo
(borratxa consueta;
i és sabut que el vi
que engoleix la nodrissa,
al cap de mitja horeta,
ja pot passar sense destorb
a l’àpat del ninó, amb esperit i tot).
La cinquena, menor, mare soltera,
fou reclamada pels seus pares
(l’entabanà un tractant de dides
i amb ell fugí de casa seva
i dels mals tractes
inherents al seu estat il·lícit).
I la que feia sis
—la mare ponderava:
«Per cert que era guapíssima!»­
morí de pulmonia galopant.
Finalment la setena, una troballa:
sana, amorosa, patidora,
justament una mare subsidiària
(i un dia ­jo acabava d’entrar en quintes
metre vuitanta­quatre,
doncs deslletat del tot­,
em vingué a veure, de molt lluny,
una doneta eixuta, pell rostida;
i, els ulls fosos en llàgrimes,
goludament em grapejava).

Quasi totes gallegues,
donzelles enfavades
—o temperamentals!­,
seduïdes per l’amo, el fill de l’amo
o tal vegada pel rector del poble
­—maretes de possibles rosalías.
Un oncle meu, seminarista i bútxera,
em cridava amb mofa:
«Set dides com els gats!»

I jo en pregunto, ara:
tanta barreja,
tantes xuclades i xarrups en fonts diverses,
passar per tantes mans, braços i faldes,
per tants coixins rosats de carn elàstica,
no pot marcar un destí de tastaolletes?
Què hi diu, senyors, la psicoanàlisi?

Però hi ha una altra circumstància,
i cal parlar-ne.
En una de les pauses més sobtades
entre dos jocs de metes ortodoxes,
vaig ser nodrit, dos mesos
—prescripció del metge—, amb llet de burra,
la més afí a la de dona, sembla
(heus aquí una altra dada del meu passat prehistòric
que encara m’inquieta).
¿He estat, així, germà de llet
de més d’un i de dos
orelluts quadrúpedes
i per afegidura potser guits?
¿N’hi ha per avergonyir-se’n,
per a acomplexar-se’n?
O potser per reivindicar-ho?
¿Pot tenir el fet quelcom a veure
amb el franciscanisme
—menor, ho reconec—
que sempre m’ha rondat
i encara em ronda?

 

                                Pere Quart



Imantge: Pablo Picasso


dissabte, 15 d’agost de 2020

"VIBRACIONS" (2) - J. Salvat Papasseit

L'estiu avança, els dies s'escurcen...però seguim compartint poesia. Avui és Salvat Papasseit qui ens visita amb una de les seves "Vibracions", sèrie de petits poemes inspirada en la forma japonesa, els haikus.




Ara el cel és tot blau dins el matí.                

Només un núvol blanc, molt blanc:

Una verge s'ha deixat el coixí.


             J. Salvat Papasseit

            "Vibracions"


dilluns, 20 de juliol de 2020

"JULIOL" de M. Martí i Pol



Aquest és un poema senzill, pensat per complaure uns infants molt especials pel poeta de Roda de Ter. Fa calor i ja tenim prou cabòries, així que avui compartim un poema refrescant i divertit que Martí i Pol va dedicar als seus néts Marta, Oleguer i Marçal.







Aquest mes esclatant
ens desespera
així que un nuvolet
li va al darrera, 
perquè pel juliol
tothom confia
que tindrà sol a dojo
cada dia.

Comencen les vacances
i també
l’angúnia de saber
què podem fer. 
On anirem, al mar
o a la muntanya?
Qui guanyarà, la sorra
o la cabanya?

Tant se’ns en dona, és clar,
que l’important
és poder passar els dies
reposant 
i jugant a pleret
sense la por
de no dur ben apresa
la lliçó.

Pel juliol tot és
felicitat,
per això l’estimem
de veritat.


                                                       
M. Martí i Pol
"Per molts anys"