dijous, 10 de juliol del 2025

"PETITA HISTÒRIA FAMILIAR" de Josep Maria Llompart

Enguany commemorem el centenari del poeta mallorquí, avui compartim un poema amb el qual ret homenatge a Pompeu Fabra. El poema és llarg, però ens serveix de breu biografia per conèixer-lo una mica millor.







               Homenatge a Pompeu Fabra



Us he de confessar que aquestes coses

no fan massa bon dir.

Haver tingut

una infantesa pentinada

com un assolellat diumenge de gener,

dreta com aquells ciris

que portava a la Sang

si els exàmens rutllaven com calia,

no és un motiu d'orgull, ni d'ara fer-ne

un ostentós escarafall.

 

Però convé que ho sapigueu: mon pare,

ben plantat coronell d'infanteria,

manava molts soldats, i a una veu seva

tots marcaven el pas com si els haguessin

donada corda, i cap no se'n queixava.

El meu avi també era

coronell; emperò aquest de la guàrdia

civil, i, grassonet -algú diu que m'hi assemblo-,

empaitava pel camp els lladregots,

furgava pels vilatges

i les possessions, i, si s'esqueia,

collia els vagabunds

del camí, com si fossin margarides

-esbufegant i congestionat perquè era

una micoia curt d'alè-.

I encara el meu besavi,

que també havia estat,

coronell,

i a no sé quina

estranya auditoria condemnava

aquells que no pensaven com pertoca.

 

(Dins la butxaca en servo

els retrats,

tot de bigotis i medalles.

I -no us vull enganyar- quan de capvespre

els contemplo una estona,

tot sol, amb un somriure

picotejat d'agulles,

se m'encén en els ulls una llum tendra,

una llum -què hi farem!- plena de besos.)

 

Doncs heu de pensar i creure que el meu pare

i l'avi i el besavi

eren els àngels tutelars de la infantesa

que Déu o no sé qui volgué donar-me.

I me duien a fer voltes

pel Born o per la Riba, i els diumenges

i les festes colendes

m'empolainaven i m'assabentaven

de com cal que es comporti un bon minyó.

 

Ells m'ensenyaren el parlar de casa

(una casa amb reserva garantida

de seient confortable

a la llotja del cel),

i a menysprear aquells altres que parlaven

paraules del carrer, mots d'ala curta,

propis d'aquella gent que el pare comandava

i l'avi empresonava

i el besavi jutjava;

paraules sense polpa ni estatura,

que gens no em servirien

si m'arribava el cas

d'haver de manar tropa.

I se'n sortiren

fins a tal punt

(val a dir que nosaltres

teníem mitja cama forastera)

que no se'm coneixia gens l'accent.

Almenys així ho asseguraven

les monges que tenien

cura d'assaonar-me

aquella bona arrel tan dreturera.

I quan sonava

el meu nom polidíssim,

un nom de coronell: José María

Llompart y de la Peña,

dins la festa tan tova

de cotons i retòriques,

i jo m'alçava

part damunt de tothom

i em posaven el floc

color de cel,

les dones de ca nostra s'estremien

agombolant futurs d'aigües ben clares:

primero en español y en catecismo.

 

I tanmateix -mirau com són les coses-,

no sé què em va passar.

Va ser com si es trencassin les finestres

dins la vena que em va per la mà esquema,

o com si m'enrunassin

tots els castells els rius de les paraules.

Jo no sé com va ser, però es morien

el pare i l'avi i el besavi,

i jo ja no sabia si plorar-los

o obrir de bat a bat totes les portes

on les paraules del carrer trucaven.

Fou aleshores

quan les monges, prudents i condolgudes,

remenaren el cap, i a casa nostra

les dones encetaren un rosari

de sospirs de vellut.

 

Però fa estona,

molta estona, d'això; i a més no té

potser cap importància. A vegades,

dins el sarró de vagabund em sobta

un bocí del mirall que va trencar-se'm.

I no res més. Camino

camins de rodamón (amb una certa

por que l'avi m'empaiti) i les paraules

han madurat dins mi com una fruita.

Ara sóc d'elles i potser dels homes.

Perquè els mots que altre temps jo no sabia

m'han abocat al poble,

als difícils carrers de la ventada,

als indrets ablamats on he de viure

i qui sap si morir.       

 

                        Josep Maria Llompart 

dimecres, 4 de setembre del 2024

EDUCADAMENT, MISSER MASCÓ 17 de Vicent Andrés Estellés

Avui, justament avui, fa 100 anys que va néixer a Burjassot un poeta excepcional, que va estimar molt la seva llengua i va lluitar i patir per ella. Han passat els anys i és trist veure com la disglòssia impera encara, menystenint llengües vernacles que són cultura i riquesa per un país. Avui recordem al poeta compartint un dels seus últims poemes.




 

De nit es veu la llum de totes les cuines.                                                              I darrere els cristalls, es veu sempre la dona
que està rentant els plats i les culleres mentre
dormen els fills i l’home, sense cantar, tan sola,
mentre l’aigua rebota en els plats de la pica.

Després, més tard, es veu el desllunat a fosques.
Tot el món és al llit. Jo torne de la feina.
Cada nit és com si fóra l’encarregat
de recórrer els llits dels infants de la casa:
cada nit pense en ells, en tornar de la feina;
pense en els meus veïns; vull dir, pense en els meus.

Ara estaran aquells, posem per cas, besant-se;
aquells altres, segur, dormiran com a bèsties…
Sí, Misser Mascó, 17. No és el títol d’un llibre:
és el meu domicili. és el món. és ma casa.

Ma casa és una casa entre altres vint-i-nou.
Sí, Misser Mascó, 17. És molt més que una adreça;
és, també, més que un llibre: és tota la meua obra.
Tota la meua vida entre quatre parets.

Les quatre parets llises i clares de ma casa.

 

                                         Vicent Andrés Estellés

                                           “L’inventari clement” (fragment)


dijous, 16 de maig del 2024

"L'OFICI QUE MÉS M'AGRADA" de Joan Salvat Papasseit

Avui 16 de maig fa 130 anys del seu naixement, el recordem com el gran poeta que va ser i per l'empremta que va deixar en les lletres catalanes en la seva breu existència.

 



Hi ha oficis que són bons perquè són de bon viure,

Mireu l'ésser fuster

- serra que serraràs

 i els taulons fan a miques,

i de cada suada deu finestres ja han tret.

Gronxada d'encenalls et munten una taula;

si ho vols, d'una nouera te'n faran un cobert.

i caminen de pla –

damunt les serradures de color de mantega.

I els manyans! Oh, els manyans!

De picar mai no es cansen:

pica que picaràs i s'embruten els dits

però fan unes reixes i uns balcons que m'encanten

i els galls de les teulades

que vigilen de nits.

I són homes cepats

com els qui més treballin.

¿I al dic? oh, els calafats?

tot el Port se n'enjoia

car piquen amb ressò

i es diu si neix un peix a cada cop que donen

- un peix cua daurada, blau d'escata pertot.

Penjats de la coberta tot el vaixell enronden:

Veiéssiu les gavines

com els duen claror.

I encara hi ha un ofici

que és ofici de festa el pintor de parets:

si no canten abans, no et fan una sanefa

si la cançó és molt bella deixen el pis més fresc:

un pis que hom veu al sostre.

que el feien i cantaven:

tots porten bata llarga

de colors a pleret.

I encara més

si us deia l'ofici de paleta:

de paleta que en sap

i basteix aixoplucs.

El mateix fan un porxo com una xemeneia

- si ho volen

sense escales

pugen al capdamunt;

fan també balconades que hom veu la mar de lluny

- els finestrals que esguarden tota la serralada,

i els capitells

i els sòcols

i les voltes de punt

Van en cos de camisa com gent desenfeinada!

Oh! Les cases que aixequen d'un tancar i obrir d'ulls!


                                                                                        Joan Salvat Papasseit 




Pintura: Joan Salvat-Papasseit per Rafael Barradas, 1918

divendres, 8 de març del 2024

HIPATIES de Isabel Clara Simó

Un homenatge a les dones. A totes i especialment a les que la seva condició femenina va provocar la ira d'homes estúpids que temen la intel·ligència,  com va succeir a  Hipaties i tantes altres dones...





L'any quatrecents quinze, a Alexandria,
Hipaties , la sàvia, va sortir a passejar.
Hipaties era una dona molt bonica, i era també
cèlebre pels seus coneixements.
Sabia matemàtiques i filosofia i dret i llengües.
Quan prenia la paraula,
una gernació l'escoltava embadalida.
No hi havia en tot Alexandria ningú millor
ni ningú més refinat, més noble i exquisit.

El patriarca, però, estava inquiet,
perquè pensava que una dona intel·ligent
és un error de la natura, és un monstre,
i sobretot és un perill per a l'honor
fràgil dels mascles immadurs.
(Els estúpids sempre tenen por que algú
s'adoni de la seva estupidesa.
Els estúpids temen més la intel·ligència
que el sord retruny d'un terratrèmol
o l'ímpetu salvatge d'un volcà despert,
eructant foc de dins de les entranyes.)

El patriarca va atiar gent estúpida com ell
avisem-los del perill que Hipaties
era un esguerro i que portaria malalties i dissort.
Una multitud, l'any quatre-cents quinze,
va tombar el carro d'Hipaties; la despullaren
a grapats, com farien segles a venir amb altres
dones que els febles anomenaven bruixes.

Amb cloves d'ostres, tallants com ganivets,
van solcar el cos bell i jove de la noia,
que cridava i es debatia en la tortura
cega de la massa fanàtica, i cruel.
Després, van cremar-la viva.
Cremar vives dones cultes i llestes
és una tradició antiga; és la mort que propicia
el fanatisme emboscat en el cor fosc
dels prepotentsHipaties va morir
com una màrtir de la ciència; i va morir bramant
com una bestia quan l'escorxen entre molts.

Els brètols van demostrar que Hipaties era mortal.
I encara guaiten entre les dones, vigilant,
espiant, acusant, no sigui que hi sobrevisqui
la intel·ligència que no poden extirpar.

                                          Isabel Clara Simó



Pintura: HIPÀTIA de Rafael Sanzio

dijous, 2 de novembre del 2023

"ELS MORTS" de Joan Margarit

Un poema colpidor en un dia adient. Un gran poeta que sempre recordarem i admirarem i que tenia la mort molt present en els seus poemes.  

 





Els tres cops dels palmells damunt del mur:

Un, dos, tres: pica paret.

Ens llancem endavant mentre ressonen

i ens aturem mirant l’esquena de la Mort,

que es gira molt de pressa per sorprendre

els qui es mouen encara amb l’embranzida

i els fa fora per sempre d’aquest joc.

Un, dos, tres: pica paret.

 

Se’n va la llum. Com un punt d’or, l’espelma

fa tremolar les ombres de la cambra.

Per què fa tant de fred a la postguerra?

La Mort es tomba i veu com la meva germana,

amb febre, es mou i plora sota el gel.

Un, dos, tres: pica paret.

 

El passat era el rostre del meu pare:

presons i cicatrius, desercions.

Com el terroritzaven aquests cops

dels palmells contra el mur.

No pot acabar un gest d’impaciència.

La ira i la por el van delatar a la Mort.

Un, dos, tres: pica paret.

 

No ens apartàvem mai del seu costat.

I ara jugo amb la meva filla morta.

Per què no vaig endevinar els seus ulls?

Però el futur, astut, sempre fa trampa.

No vaig sentir els tres cops: em va somriure

i vora meu hi havia ja el seu buit.

I el joc havia de continuar.

Un, dos, tres: pica paret.

 

Ja no m’importa si la Mort em veu:

em giro per somriure als qui em segueixen.

Ara que he arribat a prop del mur,

no sé res del que hi pugui haver al darrere.

Només sé que me’n vaig amb els meus morts.

 

                               Joan Margarit