divendres, 8 de març del 2024

HIPATIES de Isabel Clara Simó

Un homenatge a les dones. A totes i especialment a les que la seva condició femenina va provocar la ira d'homes estúpids que temen la intel·ligència,  com va succeir a  Hipaties i tantes altres dones...





L'any quatrecents quinze, a Alexandria,
Hipaties , la sàvia, va sortir a passejar.
Hipaties era una dona molt bonica, i era també
cèlebre pels seus coneixements.
Sabia matemàtiques i filosofia i dret i llengües.
Quan prenia la paraula,
una gernació l'escoltava embadalida.
No hi havia en tot Alexandria ningú millor
ni ningú més refinat, més noble i exquisit.

El patriarca, però, estava inquiet,
perquè pensava que una dona intel·ligent
és un error de la natura, és un monstre,
i sobretot és un perill per a l'honor
fràgil dels mascles immadurs.
(Els estúpids sempre tenen por que algú
s'adoni de la seva estupidesa.
Els estúpids temen més la intel·ligència
que el sord retruny d'un terratrèmol
o l'ímpetu salvatge d'un volcà despert,
eructant foc de dins de les entranyes.)

El patriarca va atiar gent estúpida com ell
avisem-los del perill que Hipaties
era un esguerro i que portaria malalties i dissort.
Una multitud, l'any quatre-cents quinze,
va tombar el carro d'Hipaties; la despullaren
a grapats, com farien segles a venir amb altres
dones que els febles anomenaven bruixes.

Amb cloves d'ostres, tallants com ganivets,
van solcar el cos bell i jove de la noia,
que cridava i es debatia en la tortura
cega de la massa fanàtica, i cruel.
Després, van cremar-la viva.
Cremar vives dones cultes i llestes
és una tradició antiga; és la mort que propicia
el fanatisme emboscat en el cor fosc
dels prepotentsHipaties va morir
com una màrtir de la ciència; i va morir bramant
com una bestia quan l'escorxen entre molts.

Els brètols van demostrar que Hipaties era mortal.
I encara guaiten entre les dones, vigilant,
espiant, acusant, no sigui que hi sobrevisqui
la intel·ligència que no poden extirpar.

                                          Isabel Clara Simó



Pintura: HIPÀTIA de Rafael Sanzio

dijous, 2 de novembre del 2023

"ELS MORTS" de Joan Margarit

Un poema colpidor en un dia adient. Un gran poeta que sempre recordarem i admirarem i que tenia la mort molt present en els seus poemes.  

 





Els tres cops dels palmells damunt del mur:

Un, dos, tres: pica paret.

Ens llancem endavant mentre ressonen

i ens aturem mirant l’esquena de la Mort,

que es gira molt de pressa per sorprendre

els qui es mouen encara amb l’embranzida

i els fa fora per sempre d’aquest joc.

Un, dos, tres: pica paret.

 

Se’n va la llum. Com un punt d’or, l’espelma

fa tremolar les ombres de la cambra.

Per què fa tant de fred a la postguerra?

La Mort es tomba i veu com la meva germana,

amb febre, es mou i plora sota el gel.

Un, dos, tres: pica paret.

 

El passat era el rostre del meu pare:

presons i cicatrius, desercions.

Com el terroritzaven aquests cops

dels palmells contra el mur.

No pot acabar un gest d’impaciència.

La ira i la por el van delatar a la Mort.

Un, dos, tres: pica paret.

 

No ens apartàvem mai del seu costat.

I ara jugo amb la meva filla morta.

Per què no vaig endevinar els seus ulls?

Però el futur, astut, sempre fa trampa.

No vaig sentir els tres cops: em va somriure

i vora meu hi havia ja el seu buit.

I el joc havia de continuar.

Un, dos, tres: pica paret.

 

Ja no m’importa si la Mort em veu:

em giro per somriure als qui em segueixen.

Ara que he arribat a prop del mur,

no sé res del que hi pugui haver al darrere.

Només sé que me’n vaig amb els meus morts.

 

                               Joan Margarit

dimecres, 6 de setembre del 2023

"CUMPLEAÑOS" de Ángel Gonzàlez

Un dia com el d'avui de l'any 1925 va néixer un dels poetes que més m'agraden. Potser és el menys conegut dels de la generació dels 50però a mi els seus poemes mai em deixen indiferent, per això avui el vull recordar compartint un poema amb el que m'identifico.






Yo lo noto: cómo me voy volviendo
menos cierto, confuso,
disolviéndome en el aire
cotidiano, burdo
jirón de mí, deshilachado
y roto por los puños. 


Yo comprendo: he vivido
un año más, y eso es muy duro.
¡Mover el corazón todos los días
casi cien veces por minuto!

Para vivir un año es necesario
morirse muchas veces mucho. 

                                 Ángel González        



divendres, 23 de juny del 2023

LA NIT DE SANT JOAN- Francesc Garriga Barata

Una nit mágica no ens pot assegurar la sort, ni la sort significa el mateix per tothom. Hi ha vegades que ni la sort ens assegura la felicitat. 





             la nit de sant joan                                                                                                                                              saltava la foguera,                                                                                                                                              i em deien: tindràs sort                                                                                                                                      i n’he tingut                                                                                                                                                       (la que volia, no; la que ells volien).

              avui ja tinc la meva                                                                                                                                            sort la que he llaurat,                                                                                                                                          sequera o pluja,                                                                                                                                                  lleons i cérvols pel camí.

              la sort... 

              i que voleu que us digui?                                                                                                                                   ni fu ni fa

                                 Francesc Garriga Barata                                                                                                                              (Demà no és mai)

             

                  

Aquarel·la: Jordi Joan


dijous, 11 de maig del 2023

"GAROTA" de Joan Margarit

Un dia com avui de l'any 1938 va néixer un poeta magnífic que recenment em perdut: Joan Margarit. Per recordar-lo compartim avui un poema que m'agrada especialment. Parla del preu de la llibertat.





Sota l'aigua poc fonda de la costa

ancoro la cuirassa. No faig nacre,

ni perles, la bellesa no m'importa:

sóc un guerrer de dol que, amb negres llances,

s'amaga en una escletxa de la roca.

Viatjar és arriscat però, a vegades,

em moc amb les espines fent de crossa

i em rebolquen, maldestre, les onades.

En el mar perillós busco la roca

d'on ja no moure'm mai. Dins l'armadura

sóc el meu propi presoner: la prova

de com fracassa, sense risc, la vida.

A fora hi ha la llum i el cant del mar.

Dins meu, la fosca: la seguretat.


                                                                               Joan Margarit 

dimarts, 21 de març del 2023

VIBRACIONS 3 de Joan Salvat-Papasseit

 Dia de la poesia, Salvat Papasseit en estat pur*





 

A aquella estrella nua tan a prop de la lluna

li servo un gran amor

car volia escapar-se i la vigilen molt.

 

Ara el cel és tot blau dins el matí.

Només un petit núvol blanc-molt blanc: 

una verge s'ha deixat el coixí.

                                       

                                                                 Joan Salvat Papasseit



* Com diu el comentari de Xavier Pujol del que m'hi he apropiat,.



 

diumenge, 12 de febrer del 2023

"CRIATURA DOLCÍSSIMA" de Joan Fuster

Avui és un bon dia per donar fi al preciós poema que Fuster va dedicar a aquesta criatura que tant va trasbalsar el seu cor. 




IX

Una amor perpetrada en l’agonia
i de mirra i escalf, amor, et guarde,
i l’alt agraïment en què madure.
Art de fervor és mon treball d’espera,
perquè ja t’he tingut; i cure amb somnis
la casa transcendent on em deixares.
I et guarde plenitud. Vindria a dir-t’ho
aquest goig sense gest, si preguntaves
a quin afany m’assemble o a quin tigre.

 
 
X

Record et dius, amor, record o vetla,
i distància estesa des dels braços,
et dius clima de set, et dius silencia.
Record et sent, amor, en cada tebi
naixement d’un record, i edat excelsa,
i en cada vena meua i desvalguda.
Record o espina lenta, amor, et pense,
i secreta estatura de la vida,
dins de l’amor, amor, on visc encara.

                          Joan Fuster

                                  
 

divendres, 23 de desembre del 2022

"AIRE DE NADAL" de Tomàs Garcés

S'acosta Nadal, com cada any compartirem una Nadala, no s'han de perdre les tradicions, i encara que ara no sovintejo gaire el blog us recordo amb molta estimació i vull desitjar-vos el millor per aquest any nou i per sempre. Una abraçada, macos!





Els pastorets s’aturen
en un camí fondal.
Per l'aire s’entrelliguen
campanes i timbals.

El cel és ple de signes.
Ah, qui els sabés llegir!
Els àngels escrivien
amb fum esborradís.

De vagues meravelles
el cel s'amoroseix.
Una ferida oberta

és un somriure obert.

Pugem a la collada,
que els pastorets hi van.
En l’aire s'entrelliguen
campanes i timbals.


                  Tomàs Garcés

divendres, 20 de maig del 2022

"FE" de Gabriel Ferrater

 Avui 20 de maig commemorem el centenari del seu naixement. Gran poeta de curta vida per decisió propia.





La tens als teus braços. 
Dorms, i la somnies, 
i saps que és un somni 
tot el que veus d´ella. 
I el cor se t´arrenca, 
tremola de fe.


Només una cosa 
que tu li proposes 
et dóna penyora 
que et voldrà despert.


Coneix que és un somni 
el que li dius d´ella, 
però que per sota 
del somni, és ella 
que tens als teus braços.

                                                 

                                              Gabriel Ferrater                                                                                                                            "Teoria dels cossos"



                              

dimecres, 20 d’abril del 2022

"ESGUARDS" de A. Rafols Casamada

 Avui compartim un poema que m'ha semblat bonic, original. Espero que us agradi.                   I dues mirades ben diferents del que sembla el mateix balcó.




fresc esguard

camins de neu

blava mar

i blau de lluna

 

blau esguard

ombra de calç

blau de cel

i groc de pruna

 

groc esguard

camí de vent

blau de nit

i ombra bruna

 

blau esguard

                                                                       pluja d'estels

blau de foc

i cor de lluna

 

                                                              A. Ràfols-Casamada




Imatges: A.Ràfols-Casamada


dijous, 24 de març del 2022

"CASTELL D'INFANTS" de Quima Jauma

 Recordem a Quima Jauma, de qui s'ha publicat un llibre que recull la seva poesia sota el títol "TRES POETES DE CADAQUES" que comparteix amb Clementina Arderiu i Rosa Leveroni i del que farem un recital el 6 d'abril a les Cotxeres de Sants. Esteu tots convidats

 

 


 

De crits joiosos per carrers i places

vam omplir els jorns llunyans de la infantesa.

Sentim encara el remoreig del mar

vora les platges amb un munt de sorra.

Fèiem castells on tancàvem els somnis.

Ones suaus, amb dolces embranzides,

ens convidaven a refer de nou

la nostra i bella arquitectura.

Eren novells artífexs d’un demà

sota l’escalf d’un fort sol de migdia.

                                  

                      Quima Jaume

   

Aquarel·la:  Rubén de Luis

dimarts, 25 de gener del 2022

"CRIATURA DOLCISSIMA" de Joan Fuster

De nou retrobem al poeta de Sueca en el centenari del seu naixement un home compromès amb cultura del seu país, un escriptor reputat i respectat, que tenia una sensibilitat exquisida per parlar d'amor. Gaudim avui d'uns fragments de "Criatura dolcissima":







7
Vindrà l'hora de veure dins els versos
i algú dirà de mi: heus ací un home
que moria allarat en clars abismes.
I algú dirà també: heus ací, sota
l'afer minuciós de les paraules,
un deliri que cou, un risc de gleva.
¿Però no hi trobaran ta pau, tos muscles,
la teua olor completa, penetrant-me?
No li llegiran ton nom amb un bell pànic?
 
8
Mira com regracie a Déu aquella
ocasió de càntic i memòria,
hui que ton rostre ocupa el fons dels llibres.
La nit tan gran, la falda on es reclinen
les meues voluntats de tu, n'accepta
una altra més, la d'ara, adolorida.
Tota l'ànima junta ve a trobar-s'hi.
I és com si es descobrís senzilla, dreta,
enmig de tanta passió que em passa.
  
                               Joan Fuster
                     "Criatura Dolcíssima"


dijous, 23 de desembre del 2021

"VIGÍLIA DE NADAL" de Marià Manent

En la vigília de Nadal us desitjo de tot cor que aquest sigui un BON NADAL.









Oh gran vigília de plata!
És extàtica la nit.
Una estrella d'or esclata
damunt d'un arbre atuït.

Senyor, si la nit és freda,
hi poseu un foc d'amor.
És ample l'atzur de seda,
ple d’ales i de candor.

I en el cel sense vedruna
la campana degotant
fa tremolar un raig de lluna
i un estel nu com l'Infant.

              
               Marià Manent




diumenge, 14 de novembre del 2021

AJAGUT d'Agustí Bartra

Des del seu exili republicà el poeta veu com passen els dies com una sínia que roda, però no avança. Enyor i esperança són els sentiments que perviuen en aquests moments






                                                                     Cap d'Agdé 1939

Roda, roda la sínia
lenta de l'enyorança.
Els catúfols s'emplenen
de daurades imatges.
El vent xiscla records
dalt la torre inclinada
de l'ànima...

            (Penso en una donzella
            blanca.
            amb l'infant del crepuscle
            a la falda.)

El meu somni camina
per un estrany novembre
de fulles enrogides.
D'una forca de lluna
penja
el cos del meu futur.
Ai, aigua a la mirada!

            (Penso en una donzella
            blanca
            tota esquitxada d'ombra
            d'acàcia.)

                                   Agustí Bartra




dilluns, 1 de novembre del 2021

"AMIGA CALLADA" de Joan Vergés

Dimecres,  3 de novembre a les Cotxeres de Sants,  farem una tarda de poesia i música amb l'ajut del meu germà Eduard i d'una de les seves guitarres (en té més d'una). Un dels poetes que llegirem- i cantarem- és Joan Vergés, del que avui compartim un poema.                           Aquí el podeu sentir cantat per Toti Soler  

                     Ens agradaria que vinguèssiu!


 



 

 

Voldria anar amb tu de camí,
amiga callada.
Voldria que fos com ahir
la llum de la tarda.
Voldria saber si és veritat
que els somnis s'acaben.
Voldria saber si es fan vells
dreceres i marges.

Voldria anar amb tu de camí,
una altre vegada.
Potser tens el blau d'aquell cel
que a mi se m'apaga.
Potser tu veus sempre el perfil
d'aquelles muntanyes.
Voldria saber si és etern
el temps que ara passa.

Potser no ens hem fet grans,
sinó petits.
Potser tu veus on són
els meus amics.
Potser moren els anys
contra el teu pit
Potser tu veus el fons
del meu oblit

Voldria anar amb tu de camí,
amiga callada.
Voldria saber si estic trist,
només d'esperança.
Potser només ploro d'enyor,
de no somiar-te.
Potser només moro d'amor,
amiga callada.


                    Joan Vergés





divendres, 15 d’octubre del 2021

L'EXTRATERRESTRE d'Isabel Clara Simó

El disabte vinent, dia 16 es celebrarà el CORRELLENGUA amb moltes activitats lúdiques i culturals. Aquest  any s'ha dedicat a la recentment desepareguda Isabel-Clara Simó. La recordem aquí amb un poema senzill i planer, com era ella, ple de sensibilitat i humor.





Potser penseu que els bons marcians
són tots ben verds, amb una antena
plantada damunt del cap i un ull ciclopi
al mig del front. Doncs el meu marcià
és ben rodó, de color rosa i amb cinc dits
en cada mà. Somriu si el mires, no gasta
armes ni cap eina ni artilugi de matar.

Li agraden els llibres, l'ànec amb peres,
la roba neta i un bon passeig.
Riu massa fort, us ho confesso,
però quan plora, ho fa baix i discret.
L'indigna la hipocresia i se'n fa creus
de l'estultícia dels famosets.
Dorm cada dia, bada quan pot,
té uns quants amics, no sap dir no
a una cervesa o, si s'escau, a un got de llet.

El meu marcià va dir-me un dia
que, quan s'estima, ha de ser massa,
car si no és massa, no és suficient.
Ell ho sap, que no s'assembla gens
als ortodoxos marcians de verd.
Ves què hi farem, riu entre dents,
si m'ha tocat ser diferent.

                            Isabel Clara Simó



dimecres, 15 de setembre del 2021

PLAER DEL PORT de J.M. López Picó

Després d'Agost, quan la calor apreta i ens torna desvagats, tornem amb un petit poema de López Picó, poeta que fa temps teníem oblidat. Recordem-lo amb la imatge d'un port, sense creuers immensos ni turistes atabalats, on els mariners xuclen taronges.




Aquell home d’ulls grisos, plens de boires del nord,

Xuclava una taronja en un racó del port.

M’ha esguardat. Son esguard:”Quin gust de sol”, em deia.

I m’ha semblat que la boira dels seus ulls es desfeia.


J.M. López Picó


 


dilluns, 19 de juliol del 2021

"LA CANÇÓ DELS INVADITS" d'Apel·les Mestres

Recordem a Apel·les Mestres  artista polifacètic dedicat al dibuix, la poesia, la dramatúrgia i la música, amb el seu poema «La cançó dels invadits», també conegut com a «No passareu». Els versos van ser escrits durant la Primera Guerra Mundial en protesta per la invasió de Bèlgica. Anys després, la resistència republicana va recuperar el lema, ara «No passaran», amb motiu de la Guerra Civil Espanyola. Apel·les Mestres va morir un dia com avui, un 19 de juliol de l'any 1936, quan començaven els tirotejos pels carrers de Barcelona, recordem-lo com el gran home i patriota que va ser.   Aquí ho canta Pau Alabajos









No passareu! I si passeu,
serà damunt d’un clap de cendra:
les nostres vides les prendreu,
nostre esperit no l’heu de prendre.
Mes no serà! Per més que feu,
no passareu!

No passareu! I si passeu
quan tots haurem deixat de viure,
sabreu de sobres a quin preu
s’abat un poble digne i lliure.
Mes no serà! Per més que feu,
no passareu!

No passareu! I si passeu
decidirà un cop més la història,
entre el sayó que clava en creu
i el just que hi mor, de qui és la glòria.
Mes no serà! Per més que feu,
no passareu!

A sang i a foch avançareu
de fortalesa en fortalesa,
però, què hi fa? si queda en peu
quelcom més fort: nostra fermesa!
Per’xò cantem: ”Per més que feu,
no passareu!”

                             
                           Apel·les Mestres