En la vigília de Nadal us desitjo de tot cor que aquest sigui un BON NADAL.
Des del seu exili republicà el poeta veu com passen els dies com una sínia que roda, però no avança. Enyor i esperança són els sentiments que perviuen en aquests moments
Cap d'Agdé 1939
Roda, roda la sínia
lenta de l'enyorança.
Els catúfols s'emplenen
de daurades imatges.
El vent xiscla records
dalt la torre inclinada
de l'ànima...
(Penso en una donzella
blanca.
amb l'infant
del crepuscle
a la falda.)
El meu somni camina
per un estrany novembre
de fulles enrogides.
D'una forca de lluna
penja
el cos del meu futur.
Ai, aigua a la mirada!
(Penso en una donzella
blanca
tota esquitxada
d'ombra
d'acàcia.)
Agustí Bartra
Dimecres, 3 de novembre a les Cotxeres de Sants, farem una tarda de poesia i música amb l'ajut del meu germà Eduard i d'una de les seves guitarres (en té més d'una). Un dels poetes que llegirem- i cantarem- és Joan Vergés, del que avui compartim un poema. Aquí el podeu sentir cantat per Toti Soler
Ens agradaria que vinguèssiu!
Voldria anar amb tu de camí,
amiga callada.
Voldria que fos com ahir
la llum de la tarda.
Voldria saber si és veritat
que els somnis s'acaben.
Voldria saber si es fan vells
dreceres i marges.
Voldria anar amb tu de camí,
una altre vegada.
Potser tens el blau d'aquell cel
que a mi se m'apaga.
Potser tu veus sempre el perfil
d'aquelles muntanyes.
Voldria saber si és etern
el temps que ara passa.
Potser no ens hem fet grans,
sinó petits.
Potser tu veus on són
els meus amics.
Potser moren els anys
contra el teu pit
Potser tu veus el fons
del meu oblit
Voldria anar amb tu de camí,
amiga callada.
Voldria saber si estic trist,
només d'esperança.
Potser només ploro d'enyor,
de no somiar-te.
Potser només moro d'amor,
amiga callada.
Joan Vergés
El disabte vinent, dia 16 es celebrarà el CORRELLENGUA amb moltes activitats lúdiques i culturals. Aquest any s'ha dedicat a la recentment desepareguda Isabel-Clara Simó. La recordem aquí amb un poema senzill i planer, com era ella, ple de sensibilitat i humor.
Potser penseu
que els bons marcians
són tots ben verds, amb una antena
plantada damunt del cap i un ull ciclopi
al mig del front. Doncs el meu marcià
és ben rodó, de color rosa i amb
cinc dits
en cada mà. Somriu si el mires, no gasta
armes ni cap eina ni artilugi de
matar.
Li agraden els
llibres, l'ànec amb peres,
la roba neta i un bon passeig.
Riu massa fort, us ho confesso,
però quan plora, ho fa baix i discret.
L'indigna la hipocresia i se'n fa creus
de l'estultícia dels famosets.
Dorm cada dia, bada quan pot,
té uns quants amics, no sap dir no
a una cervesa o, si s'escau, a un got de llet.
El meu marcià va
dir-me un dia
que, quan s'estima, ha de ser massa,
car si no és massa, no és suficient.
Ell ho sap, que no s'assembla gens
als ortodoxos marcians de verd.
Ves què hi farem, riu entre dents,
si m'ha tocat ser diferent.
Isabel Clara Simó
Després d'Agost, quan la calor apreta i ens torna desvagats, tornem amb un petit poema de López Picó, poeta que fa temps teníem oblidat. Recordem-lo amb la imatge d'un port, sense creuers immensos ni turistes atabalats, on els mariners xuclen taronges.
Aquell
home d’ulls grisos, plens de boires del nord,
Xuclava
una taronja en un racó del port.
M’ha
esguardat. Son esguard:”Quin gust de sol”, em deia.
I
m’ha semblat que la boira dels seus ulls es desfeia.
J.M. López Picó
Recordem a Apel·les Mestres artista polifacètic dedicat al dibuix, la poesia, la dramatúrgia i la música, amb el seu poema «La cançó dels invadits», també conegut com a «No passareu». Els versos van ser escrits durant la Primera Guerra Mundial en protesta per la invasió de Bèlgica. Anys després, la resistència republicana va recuperar el lema, ara «No passaran», amb motiu de la Guerra Civil Espanyola. Apel·les Mestres va morir un dia com avui, un 19 de juliol de l'any 1936, quan començaven els tirotejos pels carrers de Barcelona, recordem-lo com el gran home i patriota que va ser. Aquí ho canta Pau Alabajos
No passareu! I si passeu,serà damunt d’un clap de cendra:les nostres vides les prendreu,nostre esperit no l’heu de prendre.Mes no serà! Per més que feu,no passareu!No passareu! I si passeuquan tots haurem deixat de viure,sabreu de sobres a quin preus’abat un poble digne i lliure.Mes no serà! Per més que feu,no passareu!No passareu! I si passeudecidirà un cop més la història,entre el sayó que clava en creui el just que hi mor, de qui és la glòria.Mes no serà! Per més que feu,no passareu!A sang i a foch avançareude fortalesa en fortalesa,però, què hi fa? si queda en peuquelcom més fort: nostra fermesa!Per’xò cantem: ”Per més que feu,no passareu!”
Apel·les Mestres
Despedim la primavera amb un poema molt i molt romàntic, Rosa Leveroni, sempre esperant l'amor que l'ha de correspondre.
Rosa Leveroni
Poques paraules necessita el poeta, les justes, per fer-nos sentir, per fer-nos pensar.
confosos en la lluita, els sentiments
m'han rossegat els ossos.
inutil destriar:
fer bé fa mal.
fer mal fa bé (?)
llanceu la brúixola, poetes,
no marca sempre el nord.
F. Garriga Barata
Imatge: Brúixola i rosa dels vents
El 1956, en el 75è aniversari de la coronació canònica de la Mare de Déu de Montserrat, un grup de literats van voler contribuir a teixir i a oferir una Corona Literària per honorar la 'moreneta', la patrona dels catalans.Autors com Rosa Leveroni, Josep Maria de Segarra, Carles Soldevila, Joan Fuster, Tomàs Garcés, Marià Villangómez, Carles Riba, Clementina Arderiu, Salvador Espriu, Maria Antonia Salvà, J. V. Foix, Pere Calders, Pere Quart; entre molts d'altres escriptors que es va sumar a l'homenatge. Avui compartim el poema de Clementina Arderiu.
M'han fet ara marinera
i tinc casa i tinc llagut;
Cap de Creus és a la vora
—ahir no, hi vaig avui.
Marinera gent em volta,
Cadaqués m'ha pres el cor,
perquè la meva caseta
és gentil com un ex-vot.
M'hi portaren una imatge
amb la cara fina i greu;
entre el meu son i el meu dia
la cambra fa resplendent.
¿Quina angoixa em pot estrènyer
si la Verge em fa costat?
Tinc Montserrat amb l'aurora
pel balcó que dóna al mar
Clementina Arderiu
Imatge: Jordi Pagans Monsalvatge
Avui és un dia molt indicat per recordar a Felícia Fuster, una poeta poc coneguda potser perquè va viure des de 1950 a França, tal dia com avui és l'aniversari de la seva mort i aquest any -2021- també es commemora el Centenari del seu naixement a la Barceloneta. Poeta i pintora amb una força i una delicadesa alhora que la fan admirable.
Cantem,
com els paletes xiulen
mentre de la galleda estant
se'ls mira l'aigua.
Modulem-nos els sons
per creure que travessen,
com la claror,
les portes que mai no tanquen.
Mirem com es podreixen sols,
sota els peus nostres, els camins
fets de palla.
I continuem dansant
amb el peu boig
i el pes del món -drogat no pesa gaire-
fins que ens enfonsin i ja no ens aixequem.
Mai més
no es podrà caure, ens sentirem contents.
Com festí,
a taula, ens serviran mordasses.
En despertar del convit foll,
ja sense veu,
ens naixeran ben mudes les paraules.
Ningú mai més no coneixerà el so
de la mirada.
No serem més que cossos destrossats,
no ens quedarà permís ni per les llàgrimes.
Felícia Fuster
Imatge; Felícia Fuster
Avui recordem a Joan Margarit, que el dia 16 ens va deixar, amb un poema, l'ultim, del llibre "Des d'on tornar a estimar". El despedim amb dolor d'ell, però ens deixa una obra ingent per tenir-lo entre nosaltres.
Què fer de les paraules al final?
Si vull trobar què sóc no puc buscar
més que en dos llocs: la infància i ara que sóc vell.És on la meva nit és neta i freda
com els principis lògics. La resta de la vida
és la confusió de tot el que no he entès,
els tediosos dubtes sexuals,
els inútils llampecs d’intel·ligència.Convisc amb la tristesa i la felicitat,
veïnes implacables. Ja s’acosta
la meva veritat, duríssima i senzilla.
Com els trens que a la infància,
jugant en les andanes, em passaven a frec.
Joan Margarit
Com cada any pel gener els ametllers s'afanyen per florir els primers. Entendrit, Mossen Cinto els hi dedica un poema per expressar la seva admiració.
Jo
et miro
i admiro,
florit ametller,
que goses
cobrir-te de roses
pel mes de gener.
Si ve una gelada,
ta blanca florida
quedarà marcida
com herba segada.
Mes tu hauràs florit,
i, a l'Infinit,
devota jardinera,
li has dat la flor primera.
Senyor,
si per lo cor
l'amar-vos és florir,
com l'ametller
jo vull cuitar
a amar;
com ell, jo vull florir,
baldament per morir.
J. Verdaguer "Brins d'espiga"
Aquest any del 50è aniversari de la mort del porta felecitem els Nadals amb un poema seu, que va musicar el mestre Millet i que aquí canta l'Orfeó Català.
Una
estrella cau al prat,
una flor s’ha esbadellat,
tot belant juga el ramat
amb la rossa macaruia.
Al·leluia, cor lassat!
Al·leluia, món gebrat!
Al·leluia, Déu és nat!
Al·leluia!
Cap herbei té tenebror,
ni cap déu fa el ploricó;
no hi ha fred ni tremolor,
que un pas d’ala se n’ho duia.
Al·leluia en tot racó!
Al·leluia en tot dolor!
Al·leluia al pecador!
Al·leluia!
A Betlem van els infants
i els amics dant-se les mans
i els promesos i els germans
i la vella en sa capuia.
Al·leluia, vianants!
Al·leluia en nostres cants!
Al·leluia, catalans!
Al·leluia!
Josep Carner
BON NADAL!!!
Pintura:Martina Sturman
En un dia com avui s'escau un poema com aquest d'un poeta que no es va mossegar mai la llengua. Aquí el canta Miguel Poveda.
Havies d’haver fet una altra fi;
et mereixies, hipòcrita, un mur a
un altre clos. La teva dictadura,
la teva puta vida d’assassí,
quin incendi de sang! Podrit botxí,
prou t’havia d’haver estovat la dura
fosca dels pobles, donat a tortura,
penjat d’un arbre al fons d’algun camí.
Rata de la més mala delinqüència,
t’esqueia una altra mort amb violència,
la fi de tants des d’aquell juliol.
Però l’has feta de tirà espanyol,
sol i hivernat, gargall de la ciència
i amb tuf de sang i merda. Sa Excremència!-
Glòria del bunyol,
ha mort el dictador més vell d’Europa.
Una abraçada, amor, i alcem la copa!
Joan Brossa
Aquest any el premi Nobel de Literatura ha estat per Louise Glück, una excel·lent poeta, això em fa pensar amb la Wislawa Szymborska, també guanyadora del Nobel i de la que fa temps no compartim poesia...fins avui.
Acomiadem l'estiu amb un somriure, irònic i sorneguer com sempre avui Joan Oliver ens recorda la seva infantesa, abans de convertir-se en Pere Quart, quan encara només era el quart fill de la família Oliver-Sallarés.
També us volia dir:
jo vaig tenir set dides.
No us enganyo.
Passats els anys la mare m’ho contava:
«Sí, Juan, t’ho pots ben creure.
Vam patir força amb tu.
Quina tongada!»
A la primera se li estroncà la deu.
Tant la segona com la quarta
adollaven substàncies aigualides.
La tercera rebia, d’amagat i de nit,
el seu amant, un didot ful, un pinxo
(borratxa consueta;
i és sabut que el vi
que engoleix la nodrissa,
al cap de mitja horeta,
ja pot passar sense destorb
a l’àpat del ninó, amb esperit i tot).
La cinquena, menor, mare soltera,
fou reclamada pels seus pares
(l’entabanà un tractant de dides
i amb ell fugí de casa seva
i dels mals tractes
inherents al seu estat il·lícit).
I la que feia sis
—la mare ponderava:
«Per cert que era guapíssima!»
morí de pulmonia galopant.
Finalment la setena, una troballa:
sana, amorosa, patidora,
justament una mare subsidiària
(i un dia jo acabava d’entrar en quintes
metre vuitantaquatre,
doncs deslletat del tot,
em vingué a veure, de molt lluny,
una doneta eixuta, pell rostida;
i, els ulls fosos en llàgrimes,
goludament em grapejava).
Quasi totes gallegues,
donzelles enfavades
—o temperamentals!,
seduïdes per l’amo, el fill de l’amo
o tal vegada pel rector del poble
—maretes de possibles rosalías.
Un oncle meu, seminarista i bútxera,
em cridava amb mofa:
«Set dides com els gats!»
I jo en pregunto, ara:
tanta barreja,
tantes xuclades i xarrups en fonts diverses,
passar per tantes mans, braços i faldes,
per tants coixins rosats de carn elàstica,
no pot marcar un destí de tastaolletes?
Què hi diu, senyors, la psicoanàlisi?
Però hi ha una altra circumstància,
i cal parlar-ne.
En una de les pauses més sobtades
entre dos jocs de metes ortodoxes,
vaig ser nodrit, dos mesos
—prescripció del metge—, amb llet de burra,
la més afí a la de dona, sembla
(heus aquí una altra dada del meu passat prehistòric
que encara m’inquieta).
¿He estat, així, germà de llet
de més d’un i de dos
orelluts quadrúpedes
i per afegidura potser guits?
¿N’hi ha per avergonyir-se’n,
per a acomplexar-se’n?
O potser per reivindicar-ho?
¿Pot tenir el fet quelcom a veure
amb el franciscanisme
—menor, ho reconec—
que sempre m’ha rondat
i encara em ronda?
Imantge: Pablo Picasso
