Els personatges de l’Odissea li serveixen a Rodoreda per parlar de l’amor. En aquest excel·lent sonet, Calipso, obligada a deixar marxar a Ulisses, es plany de la seva dissort.
Jo veig la teva terra nua i
roent, deserta,
vora la mar en fúria sota un
penya-segat,
el teu palau de pedra com una
boca oberta
i l’erm on brunz la vespa i on
famejà el ramat.
Jo sóc allò que es deixa, allò
que fuig i passa:
l’oreig entre les fulles,
l’estel que ha desistit,
el doll que riu i plora i
aquella tendra massa
dels xuclamels que aturen un
instant més la nit.
T’he volgut meu per sempre,
cansat de mar i onada,
segur en la meva carn, corba i
mal exaltada,
estranger que t’entornes cap a
la teva mort.
Ara voldria ésser lleó que juga
i mata
o l’olivera immòbil en son furor
retort,
però al pit m’agonitza un
escorpí escarlata.
M. Rodoreda
Pintura: A. Böcklin
