"VALLESPIR" de Pere Talrich

Si com diu Schiller els romàntics son exiliats que sospiren per una pàtria, aquesta es una definició que s'escau perfectament a Talrich. Emigrat a París molt jove sempre enyora seva terra nadiua: El Vallespir.

Vallespir,
dolç sospir,
quina alegria!
Mon cor somia
que un dia hauré per darrer llit
quatre lloses del teu granit.

Si em nega Déu eixa esperança,
si sota un altre cel de França
mon jorn suprem ha de venir,
de mi conserva est sovenir:
no moriré pas de vellesa,
ai no!, moriré de tristesa,
Vallespir,
dolç sospir!

                                           Pere Talrich

*"EL CORAZON, LA FRUTA DE MI PECHO" de Gloria Fuertes

Una poeta entranyable i tendra. Quina manera tan personal de parlar d'amor!

El corazón, la fruta de mi pecho,
cada día se pone más sabrosa.
Yo creo que la luna es una rosa
que huele por la tarde a mar.

Aún cuando te veo, me emociono.
Esto dura mientras la noche pasa
-lo feo, que tu casa no es mi casa;
y sólo nuestras bocas tienen color de sangre-.

Yo te estaba mirando ya hace tiempo,
y tú en ti me llevabas desde entonces;
qué belleza tenía por el borde
del beso aquel que supo a cualquier cosa.

Mi cuerpo descansaba junto al río,
cuando en el firmamento de tu pecho
temblaban y brillaban cuatro lunas.
La luna sin espejo de la noche
la noche sin misterios por la luna,
entonces me di cuenta, tienes una
espalda tan hermosa como un ciervo

             

                           Gloria Fuertes

"QUAN DE MI, FINALMENT..." d'Agustí Bartra

Magnífic poema de qui té fe en la vida i profund respecte la mort. Aqui musicat  i cantat per Miquel Pujadó.

Quan de mi, finalment, sols quedaran les lletres

posades com ocells damunt els cables tensos

dels esperits fidels als himnes de la vida,

un martell plorarà per la llum apagada.    
 

El dia portarà corones de mimoses.

Potser hi haurà perdó en la mar que no calla.

El sol tindrà a la boca la seva sempreviva

i noves veus diran l'alegria de l'aigua.  
 

Els vent devastarà el fanal i l'estàtua. 

Els estius lluiran les seves bruses grogues

i el bastó blanc del cec sonarà als carrers grisos. 

Entre les roques aspres i als boscos de les ànimes,

Orfeu seduirà les anònimes bèsties.     

Vindran els plenilunis a fer fremir les verges

que esperaran l'amor entre els grills i l'acàcia. 

Jo ja no tindré rostre. A mes oïdes d'herba,

el temps farà dringar un cascavell d'estrelles ... 

                                           Agustí Bartra

"PIRINENQUES- II i IV" de Joan Maragall

Dos poemes més de "Pirinenques" amb tota la bellesa evocadora dels paisatges muntanyencs.

 

                                II

Tot està immoble dalt del Pirineu,
tot, menys la boira diàfana i lleugera
que corre com fumera
per valls, faldes i cims, arreu, arreu.
És la freda carícia d’eixes terres,
la nina aviciada de les serres
trista jugant per l’ampla soledat,
lliscant per les quietes serralades
que enormes li mig riuen i arrugades
amb un somrís eixut tot esblaimat.

                        IV

Els núvols blancs i flonjos van caient
lliscant per la ferrenya serra avall;
del cel a grans bocins se van desfent
i baixen al silenci de la vall.
El sol en mig del blau, victoriós,
fa vibrar els colors de quant se veu...
Dels núvols l’estol blanc, silenciós,
va caient, va caient per tot arreu.

                             Joan Maragall

"ELEGIES DE LA REPRESA " de Rosa Leveroni

Alegria i desolació trenen el món poètic de Rosa Leveroni. Ella contempla el pas del temps sense patetisme ni recança.

                                      -VI-

No em preguntis, amor, per què t'estimo,

si no trobo raons. ¿Però podria

dir-te del rossinyol la meravella

ni el batec de la sang, ni la segura

dolcesa de l'arrel dins de la terra,

ni aquest plorar suau de les estrelles?

¿És que sabries, cert, l'ardent misteri

d'unes ales signant l'atzur en calma,

o el fluir de la font, o de la branca

aquest respir beat quan l'aire passa?...

No em preguntis, amor, per què t'estimo,

si et tenia dins meu i ni sabria

ja veure't com a tu, perquè respires

dintre del meu respir, si dels meus somnis

ets l'únic somni viu que no podria

arrabassar la Mort...

   

                           Rosa Leveroni

"SOLSTICI" de Miquel Martí i Pol

Aquest poema ens esperona a lluitar amb tenacitat i sense defallir, ja que arribarà el dia que els nostres esforços tindran recompensa.

Reconduïm-la a poc a poc, la vida,
a poc a poc i amb molta confiança,
no pas pels vells topants ni per dreceres
grandiloqüents, sinó pel discretíssim
camí del fer i desfer de cada dia.
Reconduïm-la amb dubtes i projectes,
i amb turpituds, anhels i defallences,
humanament, entre brogit i angoixes,
pel gorg dels anys que ens correspon de viure.

En solitud, però no solitaris,
reconduïm la vida amb la certesa
que cap esforç no cau en terra eixorca.
Dia vindrà que algú beurà a mans plenes
l’aigua de llum que brolli de les pedres
d’aquest temps nou que ara esculpim nosaltres.

                               Miquel Martí i Pol

"VETLLA I REVETLLA" de J. Salvat Papasseit

La nit més curta. Nit de solstici, màgica, càlida...propicia a l'amor

Sant Joan
noça i bateig de sang!
Les noies riuen amb llur galant.

Quina vesprada
festa pel cor:
cada abraçada deixarà enyor,
cada besada un infant nou.

Pluja de ruda sobre els pitralls,
qui diu l'amada,
qui diu l'amant.

El càntir s'ompli
d'aigua amb anís,
que es vessi tota
sines endins.

No hi haurà festa si el foc no és alt,
si molt no es besa
i l'amor es plany.

A la fontada vinguen cançons
la matinada veurem el sol:
haurem menjada coca amb llardons.

                               J. Salvat Papasseit

*"EL VIAJE DEFINITIVO" de Juan Ramón Jiménez

Juan Ramón Jiménez aborda el tema de la mort com un fet de nul·la transcendència per al món en conjunt. El transcendent, és aquesta inspirada poesia que avui podem assaborir encara que l'autor ja estigui absent.

…Y yo me iré. Y se quedarán los pájaros

cantando;

y se quedará mi huerto, con su verde árbol,

y con su pozo blanco.

Todas las tardes, el cielo será azul y plácido;

y tocarán, como esta tarde están tocando,

las campanas del campanario.

Se morirán aquellos que se amaron;

y el pueblo se hará nuevo cada año;

y en el rincón aquel de mi huerto florido y encalado,

mi espíritu errará nostálgico…

Y yo me iré; y estaré solo, sin hogar, sin árbol

verde, sin pozo blanco,

sin cielo azul y plácido…

Y se quedarán los pájaros cantando.

                               Juan Ramón Jiménez

"LA SABATA" de J. Palau i Fabre

Diu el poeta: "Crec en la inspiració. Els millors poemes són sempre involuntaris".D'inspiració no n'hi va faltar quan va escriure "La sabata"

He donat el meu cor a una dona barata
Se'm podria a les mans. Qui l'hauria volgut?
En les escombraries una vella sabata
fa el mateix goig i sembla un tresor mig perdut.

Totes les noies fines que ronden a ma vora
no han tingut la virtut de donar-me el consol
que dóna una abraçada, puix que l'home no plora
pels ulls, plora pel sexe, i és amarg plorar sol.

Vull que ho sàpiguen bé les parentes i amigues:
Josep Palau no és àngel ni és un infant model.
Si tenien de mi una imatge bonica,
ara jo els n'ofereixo una de ben fidel.

No vull més ficcions al voltant de la vida
Aquella mascarada ha durat massa temps.
Com que us angunieja que us mostri la ferida,
per això deixo encara la sabata en el fems.

                                      Josep Palau i Fabre

"PIRINENQUES- I " de Joan Maragall

Maragall va escriure 'Pirinenques' durant una estada al balneari de Senillers (Cerdanya). Era l'agost de 1892, el primer estiu després de casar-se amb Clara Noble. 'Pirinenques' forma part d'una sèrie de poemes que inclou  dins  "Poesies".

 I

A dalt del Pirineu
les flors són esblaimades,
les flors són d’un blau clar,
blavoses o morades;
són tristes dels alts monts
les crestes emboirades,
i tristos els ramats
estesos per les prades,
i la del dret pastor
figura solitària.

El sol esblanqueït
no treu color ni escalfa;
el bosc mesquí i llenyós,
i l’herba curta i clara;
pedrosos i grisencs
els cims de les muntanyes,
tots ditejats de neu
d’eternes clapes blanques,
i fumejant arreu
la boira corre i passa.

Al tard, de dins les valls
la boira va aixecant-se,
i amb ella emmantellant-se 
va solemnement l’alta muntanya.

                                                      Joan Maragall

"CORRANDES D'EXILI" de Joan Oliver

Es un poema tan trist, tan sentit... Tenir que fugir del lloc on hi tens la vida deu  ser una cosa terrible. I el poeta ho explica tan bé!

Quan llegeixo aquesta poesia m'emociono. Especialment avui, que fa anys que ens va deixar Joan Oliver... Aquí el teniu llegint el poema al Price.  Carn de gallina.

Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir res...
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.

L'estimada m'acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una Mare de Déu
que han trobat a la muntanya).

Perquè ens perdoni la guerra,
que l'ensagna , que l'esguerra.
Abans de passar la ratlla,
m'ajec i beso la terra
i l'acarono amb l'espatlla.

A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida;
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.

Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d'enyorança
ans d'enyorança viuré.

En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
«Com el Vallés no hi ha res.»

Que els pins cenyeixin la cala,
l'ermita dalt del pujol;
i a la plana un tenderol
que batega com una ala.

Una esperança desfeta,
una recança infinita,
i una pàtria tan petita
que la somnio completa.

                                   Pere Quart

*"CULTIVO UNA ROSA BLANCA" de José Martí

Un cor generós demostra posseir qui conrea aquestes roses blanques per a qui no les mereix.

Cultivo una rosa blanca
En Junio como en Enero,
Para el amigo sincero,
Que me da su mano franca.

  Y para el cruel que me arranca
El corazón con que vivo,
Cardo ni ortiga cultivo
cultivo una rosa blanca.

               José Martí

"ARBEQUINES DEL AMOR" de Maria Mercè Marçal

Que en són de saboroses les arbequines!  I els petons. Tots dos amb un regust d'amarg...

Ai, amor, si vols passar
per dessota l’oliver,
que la lluna juga a cuit
sobre l’herba del terrer!

 

Per dessota l’olivar,
amor, sí que hi passaré,
plenes d’olives i amor,
ai!, les butxaques del vent!

Fulles altes i petons,
pluja dins l’aire enramat,
arbequines de l’amor,
ai quin deix més amargant!

Ai quin deix més amargant
l’amor menut a la dent!
Les mans de seda del vent
em despullen l’olivar!

                               M. M. Marçal

"ELS CORBS" de Josep Carner

En totes les guerres guanyen els corbs. I els corbs no són ocells precisament...

Mor el dia,
l’aire calla;
ja no sona
la batalla.

(Hi ha en el camp, ajaguts,
vencedors i vençuts.)

Munta un núvol
sangonent
per la serra
de ponent.

Qui cap glòria
se n’ha dut?
Uns i altres
han perdut.

Sense fressa
ni destorbs,
els que guanyen
són els corbs.

         Josep Carner

"MOLT LLUNY D'AQUI" de Màrius Torres

Evocadora i nostàlgica poesia d'uns records que el temps ha deixant enrere...

Sé una ciutat, molt lluny d’aquí, dolça i secreta,
on els anys d’alegria són breus com una nit;
on el sol és feliç, el vent és un poeta,
i la boira és fidel com el meu esperit. 

  L’Orient hi deixà la seva sang de roses,
la mitja lluna càlida del seu minvant etern
i, enllà d’un gran silenci de persianes closes,
un riu profund que corre per una nit d’hivern. 

  Als seus vells carrerons, plens de fervor, arriba
jo no sé de quins segles un gris d’amor i encens;
el so de les campanes hi té una ànima viva
i el seu batec és lliure com el del cor dels nens. 

  Allí, més bells encara que els parcs en primavera,
els camps humils i alegres s’obren al cap al tard;
en el seu gran repòs l’ànima es fa lleugera
com enmig de la vasta paciència del mar. 

  Res no crida el meu cor amb més tendresa, ara,
que aquells camins fondals de xops i de canyars.
El seu record fa un ròssec de recança al meu pas;
torna a la meva espatlla la mà greu del meu pare. 

1.                                                              Màrius Torres
2.  
3.  

*" CANCIÓN ÚLTIMA " de Miguel Hernández

Sempre queda l'esperança.  Les del poeta no van arribar a complir-se ...

Pintada, no vacía:
pintada está mi casa
del color de las grandes
pasiones y desgracias.

Regresará del llanto
adonde fue llevada
con su desierta mesa,
con su ruinosa cama.

Florecerán los besos
sobre las almohadas.
y en torno de los cuerpos
elevará la sábana
su intensa enredadera
nocturna, perfumada.

El odio se amortigua
detrás de la ventana.

Será la garra suave.

Dejadme la esperanza.

             Miguel Hernández

"EXCELSIOR" de Joan Maragall

Un dels poemes més vitalistes de Maragall. El mar és el símbol del moviment i la inquietud del poeta: quan les coses no van bé s'ha de trobar l'impuls necessari per continuar endavant i millorar-les.

Vigila, esperit, vigila;
no perdis mai el teu nord;
no et deixis dur a la tranquil.la
aigua mansa de cap port.

Gira, gira els ulls enlaire,
no miris les platges roïns,
dóna el front an el gran aire;
sempre, sempre mar endins. 

Sempre amb les veles suspeses
del cel al mar transparent;
sempre entorn aigües esteses
que es moguin eternament. 

Fuig-ne de la terra immoble;
fuig dels horitzons mesquins;
sempre al mar, al gran mar noble:
sempre, sempre mar endins. 

Fora terres, fora platja;
oblida't de tot regrés;
no s'acaba el teu viatge;
no s'acabarà mai més.  

              Joan Maragall
 

"SOBRE AQUEST LLIT..." de Carme Guasch

La brillant poeta empordanesa ens ofereix la seva poesia madura i delicada, que parla d'amor, d'absència, de la mort...

                       El món es disfressava de tu, de mi i de l'atzar

  MARIA MERCÈ MARÇAL

Sobre aquest llit on he de morir un dia
massa llunyà, què encesos els combats!
Cor contra cor, la lluna ens sotmetia
d'una mateixa espassa traspassats.

De nord a sud, per la geografia
del nostre cos —romeus assedegats—
un foc d'estels frisosos confonia,
una i dual les nostres soledats.

Orfe de mots, creaves un llenguatge
fet de sospirs i d'onomatopeies
com insistent onada en el meu port;

i pressentint, potser, l'últim viatge
trena de cendra feies i desfeies
amb tu, amb mi i amb l'ombra de la mort. 

                                  Carme Guasch 

                                    "Amat i Amic"                                     

"SOSPIR D'ESTUDIANT" de Miquel dels Sants Oliver

Una poesia d'un gran poeta mallorquí de la Renaixença, amb el llenguatge  refinat i musical que el caracteritza.

Quan del ball se n'és anada

que quasi sortia el sol

dins l'alcova arraconada

moria'm de desconsol

Cada vespre l'endevina

l'esperit enamorat

i la foscor s'il·lumina

d'un rastre de claredat.

Al passar de sa carrossa

els vidres salten de por,

i amb un panteix que destrossa

batega també el meu cor.

Poc creurà, passant lleugera

quan del sarau a sortit,

que un cor desvetllat l'espera

dins la silenciosa nit.

                  
           Miquel dels Sants Oliver

Pintura: Giovanni Boldoni

"EL PARAVENT XINESC" de Joan M. Guasch

Discret i acollidor...Si el paravent pogués parlar!

 

Oh, quina nit! El paravent de Xina

com un tros de jardí sempre florit

vetllarà silenciós l'hora divina

tot perfumant la majestat del llit.

Jo et besaré la flor de les parpelles

que és el besar més ple d'encantament

i al fons del paravent guarnit d'aucells

hi esclatarà el desig del mancament.

I rajarà la sang de la ferida,

d'aquell ferir d'amor que dona vida...

I el paravent xinesc resplendirà!

I allargaré les mans com qui cull roses

i tu em daràs encara noves coses

per esfullar de nou al fer-se clar.

                                                          Joan M. Guasch    

"ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE" de Salvador Espriu

Espriu declara el seu amor profund per una terra covarda, vella i salvatge. La seva. La nostra.

Oh, que cansat estic de la meva

covarda, vella tan salvatge terra,

i com m’agradaria d’allunyar-me’n,

nord enllà,

on diuen que la gent és neta

i noble, culta, rica, lliure,

desvetllada i feliç!

Aleshores, a la congregació, els germans dirien

desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu,

així l’home que se’n va del seu indret”,

mentre jo, ja ben lluny, em riuria

de la llei i de l’antiga saviesa

d’aquest meu àrid poble.

Però no he de seguir mai el meu somni

i em quedaré aquí fins a la mort.

Car sóc també molt covard i salvatge

i estimo a més amb un

desesperat dolor

aquesta meva pobra,

bruta, trista, dissortada pàtria.

                             Salvador Espriu