dimecres, 4 de setembre del 2024

EDUCADAMENT, MISSER MASCÓ 17 de Vicent Andrés Estellés

Avui, justament avui, fa 100 anys que va néixer a Burjassot un poeta excepcional, que va estimar molt la seva llengua i va lluitar i patir per ella. Han passat els anys i és trist veure com la disglòssia impera encara, menystenint llengües vernacles que són cultura i riquesa per un país. Avui recordem al poeta compartint un dels seus últims poemes.




 

De nit es veu la llum de totes les cuines.                                                              I darrere els cristalls, es veu sempre la dona
que està rentant els plats i les culleres mentre
dormen els fills i l’home, sense cantar, tan sola,
mentre l’aigua rebota en els plats de la pica.

Després, més tard, es veu el desllunat a fosques.
Tot el món és al llit. Jo torne de la feina.
Cada nit és com si fóra l’encarregat
de recórrer els llits dels infants de la casa:
cada nit pense en ells, en tornar de la feina;
pense en els meus veïns; vull dir, pense en els meus.

Ara estaran aquells, posem per cas, besant-se;
aquells altres, segur, dormiran com a bèsties…
Sí, Misser Mascó, 17. No és el títol d’un llibre:
és el meu domicili. és el món. és ma casa.

Ma casa és una casa entre altres vint-i-nou.
Sí, Misser Mascó, 17. És molt més que una adreça;
és, també, més que un llibre: és tota la meua obra.
Tota la meua vida entre quatre parets.

Les quatre parets llises i clares de ma casa.

 

                                         Vicent Andrés Estellés

                                           “L’inventari clement” (fragment)


dijous, 16 de maig del 2024

"L'OFICI QUE MÉS M'AGRADA" de Joan Salvat Papasseit

Avui 16 de maig fa 130 anys del seu naixement, el recordem com el gran poeta que va ser i per l'empremta que va deixar en les lletres catalanes en la seva breu existència.

 



Hi ha oficis que són bons perquè són de bon viure,

Mireu l'ésser fuster

- serra que serraràs

 i els taulons fan a miques,

i de cada suada deu finestres ja han tret.

Gronxada d'encenalls et munten una taula;

si ho vols, d'una nouera te'n faran un cobert.

i caminen de pla –

damunt les serradures de color de mantega.

I els manyans! Oh, els manyans!

De picar mai no es cansen:

pica que picaràs i s'embruten els dits

però fan unes reixes i uns balcons que m'encanten

i els galls de les teulades

que vigilen de nits.

I són homes cepats

com els qui més treballin.

¿I al dic? oh, els calafats?

tot el Port se n'enjoia

car piquen amb ressò

i es diu si neix un peix a cada cop que donen

- un peix cua daurada, blau d'escata pertot.

Penjats de la coberta tot el vaixell enronden:

Veiéssiu les gavines

com els duen claror.

I encara hi ha un ofici

que és ofici de festa el pintor de parets:

si no canten abans, no et fan una sanefa

si la cançó és molt bella deixen el pis més fresc:

un pis que hom veu al sostre.

que el feien i cantaven:

tots porten bata llarga

de colors a pleret.

I encara més

si us deia l'ofici de paleta:

de paleta que en sap

i basteix aixoplucs.

El mateix fan un porxo com una xemeneia

- si ho volen

sense escales

pugen al capdamunt;

fan també balconades que hom veu la mar de lluny

- els finestrals que esguarden tota la serralada,

i els capitells

i els sòcols

i les voltes de punt

Van en cos de camisa com gent desenfeinada!

Oh! Les cases que aixequen d'un tancar i obrir d'ulls!


                                                                                        Joan Salvat Papasseit 




Pintura: Joan Salvat-Papasseit per Rafael Barradas, 1918

divendres, 8 de març del 2024

HIPATIES de Isabel Clara Simó

Un homenatge a les dones. A totes i especialment a les que la seva condició femenina va provocar la ira d'homes estúpids que temen la intel·ligència,  com va succeir a  Hipaties i tantes altres dones...





L'any quatrecents quinze, a Alexandria,
Hipaties , la sàvia, va sortir a passejar.
Hipaties era una dona molt bonica, i era també
cèlebre pels seus coneixements.
Sabia matemàtiques i filosofia i dret i llengües.
Quan prenia la paraula,
una gernació l'escoltava embadalida.
No hi havia en tot Alexandria ningú millor
ni ningú més refinat, més noble i exquisit.

El patriarca, però, estava inquiet,
perquè pensava que una dona intel·ligent
és un error de la natura, és un monstre,
i sobretot és un perill per a l'honor
fràgil dels mascles immadurs.
(Els estúpids sempre tenen por que algú
s'adoni de la seva estupidesa.
Els estúpids temen més la intel·ligència
que el sord retruny d'un terratrèmol
o l'ímpetu salvatge d'un volcà despert,
eructant foc de dins de les entranyes.)

El patriarca va atiar gent estúpida com ell
avisem-los del perill que Hipaties
era un esguerro i que portaria malalties i dissort.
Una multitud, l'any quatre-cents quinze,
va tombar el carro d'Hipaties; la despullaren
a grapats, com farien segles a venir amb altres
dones que els febles anomenaven bruixes.

Amb cloves d'ostres, tallants com ganivets,
van solcar el cos bell i jove de la noia,
que cridava i es debatia en la tortura
cega de la massa fanàtica, i cruel.
Després, van cremar-la viva.
Cremar vives dones cultes i llestes
és una tradició antiga; és la mort que propicia
el fanatisme emboscat en el cor fosc
dels prepotentsHipaties va morir
com una màrtir de la ciència; i va morir bramant
com una bestia quan l'escorxen entre molts.

Els brètols van demostrar que Hipaties era mortal.
I encara guaiten entre les dones, vigilant,
espiant, acusant, no sigui que hi sobrevisqui
la intel·ligència que no poden extirpar.

                                          Isabel Clara Simó



Pintura: HIPÀTIA de Rafael Sanzio