dissabte, 29 de setembre del 2012

" FIN Y PRINCIPIO " de Wislawa Szymborska

Avui, un Premi Nobel, una escriptora recentment desapareguda, amb una veu que fa feredat.


Después de cada guerra
alguien tiene que limpiar.
No se van a ordenar solas las cosas,
digo yo.
     
Alguien debe echar los escombros
a la cuneta
para que puedan pasar
los carros llenos de cadáveres.
     
Alguien debe meterse
entre el barro, las cenizas,
los muelles de los sofás,
las astillas de cristal
y los trapos sangrientos.
     
Alguien tiene que arrastrar una viga
para apuntalar un muro,
alguien poner un vidrio en la ventana
y la puerta en sus goznes.
     
Eso de fotogénico tiene poco
y requiere años.
Todas las cámaras se han ido ya
a otra guerra.
     
A reconstruir puentes
y estaciones de nuevo.
Las mangas quedarán hechas jirones
de tanto arremangarse.
     
Alguien con la escoba en las manos
recordará todavía cómo fue.
Alguien escuchará
asintiendo con la cabeza en su sitio.
Pero a su alrededor
empezará a haber algunos
a quienes les aburra.
     
Todavía habrá quien a veces
encuentre entre hierbajos
argumentos mordidos por la herrumbre,
y los lleve al montón de la basura.
     
Aquellos que sabían
de qué iba aquí la cosa
tendrán que dejar su lugar
a los que saben poco.
Y menos que poco.
E incluso prácticamente nada.
     
En la hierba que cubra
causas y consecuencias
seguro que habrá alguien tumbado,
con una espiga entre los dientes,
mirando las nubes.
  
               Wislawa Szymborska

dijous, 27 de setembre del 2012

" CANÇO DEL CAPVESPRE " de J. M. de Sagarra

Avui fa anys va morir J.M.de Sagarra.  El recordem amb un poema melangiós, musical i exquisit, com ell sabia escriure'ls.
.

Hi ha una vela enllà del mar,
h ha un ramat que ningú guarda,
pasturant l'herba a l'atzar
quan cau la tarda.

Darrera el matoll de bruc
sento la rata cellarda,
sento l'esquirol poruc
quan cau la tarda.

Sento l'estrella en el cel,
i en el turó l'olivada,
sento el sospir i el bruel
quan cau la tarda.

Sento la pena per dins
sento el neguit que m'esguarda,
sento perles i robis
quan cau la tarda.

Sento que els dies se'n van,
però l'angunia es retarda...
sento que l'enyoro tant,
quan cau la tarda!

                      J. M. de Sagarra
                      Cançons de totes les hores. 1925

dimarts, 25 de setembre del 2012

"SOL, I DE DOL" de J.V. Foix

Aquest sonet dona nom al primer llibre de poemes publicat per Foix.  En ell el poeta es sent  perdut i dissolt en una immensitat de llocs i de moments.


Sol, i de dol, i amb vetusta gonella,
em veig sovint per fosques solituds,
en prats ignots i munts de llicorella
i gorgs pregons que m'aturen, astuts.

I dic: On só? Per quina terra vella,
-per quin cel mort-, o pasturatges muts,
deleges foll? Vers quina meravella
d'astre ignorat m'adreç passos retuts?

Sol, sóc etern. M'és present el paisatge
de fa mil anys, l'estrany no m'és estrany:
Jo m'hi sent nat; i en desert sense estany

O en tuc de neu, jo retrob el paratge
on ja vaguí, i, de Déu, el parany
per heure'm tot. O del diable engany.

                        J.V. Foix


Pintura de Alexander Mann

dissabte, 22 de setembre del 2012

" TARDOR " de Simona Gay

S'escurcen els dies i la natura ja comença a endolcir els colors. Arriba la Tardor. Simona Gay  ho explica aixi.


D'oli, de mel i de safrà
s'ensenyoreix tot el replà;
la tardor, fina,
en cada fulla s'il·lumina.
Extasiat, flameja al sol
Montauriol.


Sols hi blavegen, volanderes,
aparellades oliveres.
L'instant és breu; l'esbart d'ocells
ara estisora els cels vermells,
trencant la tarda...
Al bosc d'amunt creix la basarda. 


La castanyeda i l'alzinar
ja s'han deixat embolcallar.
Fosca pastora de la nit, talment ramada,
l'ombra ha aplegat les mil colors d'una arrapada.
L'arbre del rec, pas ample i cert,
munta a l'assalt del camp desert. 


                                 Simona Gay

                                          "La gerra al sol"

dijous, 20 de setembre del 2012

" DINS LA NIT DELS MEUS ANYS" de Carles Ribas

El poeta mira enrere, no és un balanç, és una mirada melangiosa al infant que va ser ... Uat Boada n'ha fet una bella cançó.




Dins la nit, els meus anys
han cridat i em desperten;
semblen ocells perduts,
sóc d'ells i no em coneixen:
són meus i van errants
perquè no em pugui entendre
quan cerco en el meu cor
què m'ha fet gran i feble.

¿Què hi dius tu, pur infant
que encara et meravelles
de sobte, amb brusc delit,
pels ulls, per on vas créixer,
i de qui guardo, amb corn
profund, les orelletes
tan fines a escoltar
les tendres veus que vencen?

¿Què hi respondries tu,
infant que jo vaig ésser,
tu que eres simplement,
tu que no pots comprendre
que el cor sigui pesant
i les coses esquerpes,
i el somni tingui risc,
i tot amor tristesa?

Per a ignorar-ho jo
i que, uns minuts, la teva
ventura elemental
revisqui en mi de sempre,
cal que et cedeixi a tu
i que ho pagui creient-me
i sentint-me dir foll,
foll que no mira enrere.

¿Qui somriurà dels dos,
el vell que no preveies
futur de tu, oh infant,
o tu, fonda innocència?
Sols sé que miro el riu
al llarg de la ribera;
i sempre sóc el punt
      on l'aigua fa el seu pur
          començament de perdre's.

                         Carles Riba 


Pintura: C. Monet

dimarts, 18 de setembre del 2012

" SUEÑO " de Antonio Machado

Un poema que representa l'època de maduresa en el simbolisme de Machado. Imatges oníriques que porten el record de dies feliços .
 
Desgarrada la nube; el arco iris
brillando ya en el cielo,
y en un fanal de lluvia
y sol el campo envuelto.
Desperté. ¿Quién enturbia
los mágicos cristales de mi sueño?
Mi corazón latía
atónito y disperso.
...¡El limonar florido,
el cipresal del huerto,
el prado verde, el sol, el agua, el iris!
¡el agua en tus cabellos!...
Y todo en la memoria se perdía
como una pompa de jabón al viento.

                          Antonio Machado

dissabte, 15 de setembre del 2012

" UNA RESPOSTA " de M. Àngels Anglada

 Amb aquest poema tanquem aquesta setmana que hem dedicat a poemes de caire patriòtic.

Una bona pregunta. Algú sap la resposta?




Ja ho sé: els poetes-pares
fan bells poemes quan els neix un fill.
També per a mi hauria estat una joia
quan vaig florir d’infants, cisellar versos,
però era una altra la feina: panteixava
per donar-los la vida, aquest llarg somni.
 
No puc dir que em prenien
temps, força, sang: eren coses tan seves
com els plors a la nit.
Les filles ara es drecen com tres àlbers
i jo us demano, amics, una resposta:
Si canto aquest país que estimo amb ira
per què no puc, no podem infantar-lo.                                     

                          Maria Àngels Anglada 


dijous, 13 de setembre del 2012

"LA CIUTAT LLUNYANA" de Màrius Torres

Quan el món que hem somniat s'enfonsa, hem lluitar per un nou de millor. I confiar en aconseguir-lo.



                                         Aux captifs, aux vaincus!...à bien d'autres, encor!           
                                                         C. Baudelaiere "El cigne"


Ara que el braç potent de les fúries aterra
la ciutat d'ideals que volíem bastir,
entre runes de somnis colgats, més prop de terra,
Pàtria, guarda'ns: -la terra no sabrà mai mentir.


Entre tants crits estranys, que la teva veu pura
ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol
que creure i esperar la nova arquitectura
amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl. 

Qui pogués oblidar la ciutat que s'enfonsa!
Més llunyana, més lliure, una altra n'hi ha potser,
que ens envia, per sobre d'aquest temps presoner, 

batecs d'aire i de fe. La d'una veu de bronze
que de torres altíssimes s'allarga pels camins,
i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.

                             Màrius Torres 
                                  1939 


Leonardo da Vinci: Esbós de la Ciutat Ideal

dimarts, 11 de setembre del 2012

" EL PRES " de Jordi Pere Cerdà

Avui, 11 de setembre, fa un any de la mort de Antoni Cayrol, veritable nom del poeta que firmava com a Jordi Pere Cerdà. Un record per ell, amb un poema molt adequat per la Diada .



   
Presoner d'un país
que pinta sobre el mapa
l'hexàgon ensuat
d'una sang que fou roja,
        pres d'aquest país sóc.

Presoner d'un poble
on el burgès tossut
ha barrat cada porta
sobre la ràdio oberta,
        pres d'aquest país sóc.

Presoner del meu ésser
portant una revolta
com el fre d'un cavall
remugant la sang seca,
       pres d'aquest país sóc.

Si obro la finestra
als murs de la consueta
serà sols per un deure
que el meu passat ressenya
una agra flor de dubte
dins la carn se m'arrela
i aquesta por podrida
de la nostra impotència.

 
             Jordi Pere Cerdà 

         " Un bosc sense armes "

dissabte, 8 de setembre del 2012

"ABSÈNCIA " de Rosa Leveroni

Sempre desitjant un amor que no aconsegueix, els poemes de Rosa Leveroni desprenen una dolça tristesa, que arriba fàcilment a la sensibilitat de qui els llegeix.



Rosa encesa del desig,
com m'esgarrinxes els llavis,
i sóc tan lluny de l'amat!
Sols tinc la mar per companya;
ella bé prou que em somriu
dins la cala arredossada.


Em somriuen els estels
i la lluna niquelada,
el campanar cimejant
i la vela ben inflada,
i la gavina en ple vol
i el peix fugint de la xarxa...


Rosa encesa del desig:
com m'esgarrinxes els llavis!
Si sóc tan lluny de l'amat
res dintre meu ja no canta.


                 Rosa Leveroni

dijous, 6 de setembre del 2012

" ÍDOLS " de Gabriel Ferrater

Breu gran poema d'una ploma sempre excel·lent. Amb poques estrofes es poden dir tantes coses...




    Aleshores, quan jèiem
    abraçats davant la finestra
    oberta al pendís d'oliveres (dues
    llavors nues dins d'un fruit que l'estiu
    ha badat violent, i que s'omple
    d'aire) no teníem records. Érem
    el record que tenim ara. Érem
    aquesta imatge. Els ídols de nosaltres,
    per la submisa fe de després.

                             Gabriel Ferrater 
                                "Teoria dels cossos"

dimarts, 4 de setembre del 2012

" GOIG DEL CARRER " de V. Andrés Estellés

Innocència o ignorància, que teníem d'infants que tot ens omplia de joia?
Un dia com el d'avui, 4 de setembre, al any 1924 va néixer el poeta. Avui doncs un poema com record i homenatge. 



La joia pura del carrer
ens va reblir les mans de tendres grapats d'aigua
i ens rèiem, bovament ens rèiem,
i a tots els músculs era l'aigua viva del goig,
vinguda entre les herbes i les llebres. 
 
Anàvem sense cap motiu,
desitjant bona nit al matrimoni vell
i prement nostres cossos calladament, en veure
aquella jove mare,
donant el pit al fill .... 
 
Viure ens era un regal,
un teuladí de fang amb dos plomes pintades de fugina,
un cavalcar corsers de cartó, grocs i verds,
com en una sardana de joguet,
fent-nos senyals, dient-nos:
Adéu, adéu, amor! Mai no t'oblidaré!
 
La vida ens era una sorpresa,
una granota viva a la butxaca,
una cúpula enorme de cristall,
un silenci, un desig rabent, un estupor,
un rellotge parat, que Algú ens havia
donat perquè a la fi el poguéssim obrir,
com des de nins volíem,
i no tenia res interessant a dins ... 
I ens tornàrem a riure! 
 
El temps estava en l'aire. I allargàvem les mans
cercant grapats de temps. Però el temps tampoc no era ...
Només era la joia del carrer.
I els crits 
            - Gol! Gol! -
dels infants que jugaven
al futbol en sortir de l'escola ... 
                        V. Andrés Estellés


*Aqui el poema recitat per uns joves, les imatges estan força ben triades. 

dissabte, 1 de setembre del 2012

"LLETRA A L'ESTIMAT DES D'UN JARDÍ DE MALLORCA" de Cèlia Viñas

Un amor epistolar, ple de tendresa i desig.

                                                                                     Fragment

L'amor em creix con un mig dia,
el cor, una piscina de mel
amb peixos de sucre roig
de quan jo era nina,
i la llengua, un jardinet
humit de pluja també
on l'herba fa i desfà
paraules verdes, tendres...

                       Cèlia Viñas
                       "Del foc i de la cendra"