El poeta mira enrere, no és un balanç, és una mirada melangiosa al infant que va ser ... Uat Boada n'ha fet una bella cançó.
Dins
la nit, els meus anys
han cridat i em desperten;
semblen ocells
perduts,
sóc d'ells i no em coneixen:
són meus i van
errants
perquè no em pugui entendre
quan cerco en el meu
cor
què m'ha fet gran i feble.
¿Què
hi dius tu, pur infant
que encara et meravelles
de sobte, amb
brusc delit,
pels ulls, per on vas créixer,
i de qui guardo,
amb corn
profund, les orelletes
tan fines a escoltar
les
tendres veus que vencen?
¿Què
hi respondries tu,
infant que jo vaig ésser,
tu que eres
simplement,
tu que no pots comprendre
que el cor sigui pesant
i
les coses esquerpes,
i el somni tingui risc,
i tot amor
tristesa?
Per
a ignorar-ho jo
i que, uns minuts, la teva
ventura
elemental
revisqui en mi de sempre,
cal que et cedeixi a tu
i
que ho pagui creient-me
i sentint-me dir foll,
foll que no mira
enrere.
¿Qui
somriurà dels dos,
el vell que no preveies
futur de tu, oh
infant,
o tu, fonda innocència?
Sols sé que miro el riu
al
llarg de la ribera;
i sempre sóc el punt
on l'aigua fa el
seu pur
començament de perdre's.
Carles Riba
Pintura: C. Monet
.jpg)
