dimarts, 30 d’octubre del 2012

" UVAS, GRANADAS, DÁTILES..." de Miguel Hernández

En un dia com avui de l'any 1910 va néixer Miguel  Hernández. Un merescut record al gran i infortunat poeta amb un poema que ens parla de la tardor.

 
Uvas, granadas, dátiles,
doradas, rojas, rojos,
hierbabuena del alma,
azafrán de los poros.

Uvas como tu frente,
uvas como tus ojos.
Granadas con la herida
de tu florido asombro,
dátiles con tu esbelta
ternura sin retorno,
azafrán, hierbabuena
llueve a grandes chorros
sobre la mesa pobre,
gastada, del otoño,
muerto que te derramas
muerto que yo conozco,
muerto frutal, caído
con octubre en los hombros.

                 Miguel Hernández

                 



dissabte, 27 d’octubre del 2012

" HA FLORIT UNA DALIA " de Maria Oleart

En ocasions els esforços són tan inútils que no val la pena fer-los.


Ha florit una dàlia
de color lila
de cara a la paret.
Haig de girar-la
si vull veure-la. 


No crec que les flors tinguin
capricis estranys. 


Ella deu saber

que per molt de cara que es posi
tu no la miraràs. 

                Maria Oleart 
                                                     " Enllà "

dijous, 25 d’octubre del 2012

" PROPIETATS DE LA PENA " de V. Andrés Estellés

El dia 27 arriba el Correllengua a Barcelona. A Sants el dissabte farem festa grossa, amb una Marató de Poesia inclosa. Aquest és un poema que penso llegir.


Assumiràs la veu d'un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
                    I tindràs fam i tindràs set,
                    no podràs escriure els poemes
                    i callaràs tota la nit
                    mentre dormen les teues gents,
                    i tu sols estaràs despert,
                    i tu estaràs despert per tots.
No t'han parit per a dormir:
et pariren per a vetllar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
                    Ja no existiran les paraules,
                    sinó l'home assumint la pena
                    del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les síl.labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.
                 No tot serà, però, silenci.
                 Car diràs la paraula justa,
                 la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d'antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.
                Potser et maten o potser
                se'n riguen, potser et delaten;
                tot això son banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res sino s'és poble.
I tu, greument, has escollit.
               Després del teu silenci estricte,
               camines decididament. 
   
                                      V. Andrés Estellés
                                    "Llibre de meravelles" 
 

dimarts, 23 d’octubre del 2012

" TEMPESTA D'ARGENT " de Jaume Agelet

Dies de pluja, dies de foscor i sempre un poema que ho explica.



Plou
Tapa la finestra
l'eixuta cortina.
Dins les caixes tosques
dels rellotges, canten
hores fines, fosques,
amb la veu humida.

Plou
i la llum del sostre,
penjada,
vacil·la.
Els corredors foscos
duen a la nit
que de pluja brilla.

                     Als teulats revolen
                     ocells d'aigua viva.

                              Jaume Agelet

dilluns, 22 d’octubre del 2012

POETES - i blocaires- a BARCELONA . (PERILL!!!)

Em faig ressò de la crida de la Cantireta . Animeu-vos, quan ens ajuntem uns quants blocaires sempre ho passem bé. I quants més serem més riurem.



Cantireta dixit:

Ara que s'acosta la temporada de bolets (però no acaba d'arribar, hehehe) voldríem organitzar una trobada blocaire el dissabte 24 de novembre del 2012, dia abans de patir a les urnes, amb l'excusa peregrina de que a Barcelona se fan itineraris de lectura a peu per a mudarnillus i sinyors o sinyores que duen bambes amb alça i aixines se codegen amb lo bo i milló de la ciutat comtal (com cal, perdoneu).

 Pos això, que la cantireta vol anar a saber què i com i on van parlar els poetes de Barna sobre Barna, i mos faria gràcia, a la Glòria (jo) i a mi, de vore-vos i abraçar-vos i després de caminar una estona, seure i jalar lo que hàjom triat del menú-no-gaire-més-car-
de-dissabte. Què, viniu? VAAAA....!! 



    BLOCAIRES animeu-vos,
ho passarem bé!!!  


dissabte, 20 d’octubre del 2012

"LA CONSTRUCCIÓN DE UN SUEÑO" de Dulce Chacón

Sempre és temps per somniar, per viure una passió, per volar...


Siempre hay tiempo para un sueño.

Siempre es tiempo de dejarse llevar
por una pasión que nos arrastre hacia el deseo.

Siempre es posible encontrar la fuerza
necesaria para alzar el vuelo y dirigirse hacia
lo alto.

Y es allí, y solo allí, en la altura, donde
podemos desplegar nuestras alas en toda su
extensión.

Solo allí, en lo más alto de nosotros mismos,
en lo más profundo de nuestras inquietudes,
podremos separar los brazos, y volar.

                                            Dulce Chacón

dijous, 18 d’octubre del 2012

" JO TEM LA NIT " de J.V. Foix

"Jo tem la nit, però la nit m’emporta” gaudeixen d’un lèxic ric i del gust per la musicalitat i el ritme del qual es serveix Foix sàviament en la seva poesia.




Jo tem la nit, però la nit m'emporta
Ert, pels verals, vora la mar sutjosa;
En llum morent la cobla es sent, confosa,
Em trob amb mi, tot sol, i això em conforta.

Negres carbons esbossen la mar morta,
L'escàs pujol i la rosta pinosa,
Però jo hi veig una selva frondosa,
I en erm desert imagín una porta.

La fosca nit m'aparenta pissarra
I, com l'infant, hi dibuix rares testes,
Un món novell i el feu que el desig narra.

Me'n meravell, i tem -oh nit que afines
Astres i seny!-. La mar omples de vestes,
I una veu diu: "Plou sang a les codines". 

                                        J.V.Foix 

dimarts, 16 d’octubre del 2012

"CANCIÓN DE INVIERNO Y DE VERANO" De Ángel González

N'hi ha d'amors aixi...amors que és busquen però no es saben trobar. Desencontres.




Cuando es invierno en el mar del Norte
es verano en Valparaíso.
Los barcos hacen sonar sus sirenas 

al entrar en el puerto de Bremen 
con jirones de niebla y de hielo en sus cabos,
mientras los baladros soleados arrastran 

por la superficie del Pacífico sur bellas bañistas.

Eso sucede en el mismo tiempo,
pero jamás en el mismo día.

Porque cuando es de día en el mar del Norte
—brumas y sombras absorbiendo restos
de sucia luz—
es de noche en Valparaíso
— rutilantes estrellas lanzando agudos dardos
a las olas dormidas.

Cómo dudar que nos quisimos,
que me seguía tu pensamiento
y mi voz te buscaba —detrás,
muy cerca, iba mi boca.
Nos quisimos, es cierto, y yo sé cuánto:
primaveras, veranos, soles, lunas.

Pero jamás en el mismo día.

                        Ángel González

dissabte, 13 d’octubre del 2012

" AQUELLA PAPALLONA..." de Anna Dodas

Un poema  de "El Volcà", el llibre d'aquesta jove autora dramàticament desapareguda.



aquella papallona damunt el paviment
és una ombre xinesa, una cara
és un pensament
i del asfalt se’n desprèn, cap al cel
una bombolla

al cel una fulla daurada
com un desig, un joc de mirades
gronxades pel vent

i aquí baix una basarda estremiment
quan el teu cos tremolós d’ales és
com una papallona

                              Anna Dodas

dimecres, 10 d’octubre del 2012

" ODA A ESPANYA " de Joan Maragall

Aprofitant la proximitat de la festa de la "Hispanitat" i de l'aniversari del naixement de Maragall, el 10-10-1860, compartim avui aquest poema: Oda a Espanya.
La "Madre Patria" no sempre és una mare amorosa que estima i es preocupa pels seus fills.  Hi ha vegades que sembla una madastra amb totes les connotacions negatives de la paraula. Com quan els enviava a morir a Cuba.


Escolta, Espanya, - la veu d'un fill
que et parla en llengua - no castellana:
parlo en la llengua - que m'ha donat
la terra aspra:
en 'questa llengua - pocs t'han parlat;
en l'altra, massa.

T'han parlat massa - dels saguntins
i dels que per la pàtria moren:
les teves glòries - i els teus records,
records i glòries - només de morts:
has viscut trista.

Jo vull parlar-te - molt altrament.
Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes - vida és la sang,
vida pels d'ara - i pels que vindran:
vessada és morta.

Massa pensaves - en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies - a morts els fills,
te satisfeies - d'honres mortals,
i eren tes festes - els funerals,
oh trista Espanya!

Jo he vist els barcos - marxar replens
dels fills que duies - a que morissin:
somrients marxaven - cap a l'atzar;
i tu cantaves - vora del mar
com una folla.

On són els barcos. - On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l'ona brava:
tot ho perderes, - no tens ningú.
Espanya, Espanya, - retorna en tu,
arrenca el plor de mare!

Salva't, oh!, salva't - de tant de mal;
que el plo' et torni feconda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.

On ets, Espanya? - no et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua - que et parla entre perills?
Has desaprès d'entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!


                     Joan Maragall 
                          1898

dimarts, 9 d’octubre del 2012

" TANKES DE LA MEMÒRIA " (II) de Segimon Serrallonga

La Tanka és una composició poètica japonesa que va introduir a Catalunya Carles Riba.  Serrallonga,  amic i deixeble seu i autor de reconeguda vàlua, va escriure aquestes "Tankes de la memòria". El dia 31 de maig compartir les primeres cinc.  Avui les es cinc que faltaven.


VI
Porto i no porto,
tinc i no tinc, sospiro;
tu pensa'm tota,
sent-me fina a la fosca
rel d'on creixo, i destria.

VII
Sempre és aquesta
teva sola presència
qui venç la impura
bogor dels somnis. Mira'm
de quina llum et miro.

VIII
Sempre és aquesta
teva sola presència
qui venç els somnis
de la memòria. Et gires
i s'alcen amb més vida.

IX
Qui sospir l'aire
somou d'aquesta cambra
que la parpella
abat i s'il·lumina
de nit la nit del dia?

X
FÚRIA A LA RIERA MAJOR

Boscos i Boscos
a prim matí. Brogien
després de les aigües
per poliedres roses
i blaus. I jo increïble.

            S. Serrallonga