“LA FULLA” de Teodor Llorente

Aquestes dates, aquestes festes recorden la mort. La trobem en el poema d'avui, la mort de una fulla, que serena i conformada accepta que tot s'acaba. S'acaba la vida, com s'acaba la bellesa i les glòries d'aquest món.

                                                


                                                                                                     Imitació d’Arnault

 

Sola de l’arbre on vas tu?
 On vas pobre fulla morta?
-Jo no ho sé, vaig on me porta
el vent que volant em du.

Des del dia que arrancà

 la rama en naixquí
 jo vaig del bosc al jardí,
de les muntanyes al pla.

I no em queixe. Que he de fer?
Vaig on van totes les coses,
com les fulles de les roses,
com les fulles del llaurer.

                   Teodor LLorente

 Il·lustració: Natalie Salbieva

"GERMANS DE LA GLORIOSA CATALUNYA" de Teodor Llorente

Avui un poema de Teodor Llorente, gran impulsor de la Renaixença i uns dels fundadors de "Lo Rat Penat". Un valencià que estimava la seva llengua i creia amb l'agermanament dels qui la parlaven.

 

Germans de la gloriosa Catalunya,
els de l’illa daurada i Rosselló,
els de l’Alguer, que separa el mar i allunya,
però l’oblit de vostre origen no;
per a record d’aquest venturós dia
—per la partida solament amarg—,
València una abraçada vos envia,
arborant com penó de germania
la llengua d’Ausiàs March.

                      Teodor Llorente

                                

"MA FILLA IRENE" de Teodor Llorent

El poeta valencià ens commou en aquest poema, on recorda la filla que ha perdut, però que segueix sentint present, a vora seu tot el dia, sempre.

No sap ningú, ma filla benamada,
lo secret nostre, que en lo cor guardí.
Morta te creuen tots i soterrada,
i encara vius i alenes per a mi.

Véns amorosa encara tots los dies,
com benèfica fada, a mon capçal;
véns amorosa encara, com solies,
i em desperta ton bes angelical.

Baixes a l'hort i culls les millors roses,
tremolosa de goig i de plaer,
i en la taula en què escric lo ramell poses
que ma cambra perfuma i tot mon ser.

Te veig com fores, però més hermosa:
s'han tornat raig de sol tos cabells rulls,
brilla ton front com alba lluminosa,
i claritat major ompli tos ulls.

Te veig sempre pensívola i callada,
i sense dir-me res m'estàs parlant;
tot lo que vols, ho llixc en ta mirada,
i tot és dolç i pur, tot és bo i sant.

Te torna al món divina Providència?
Te dóna el ser mon seny ensomiador?
És il·lusió enganyosa ta presència?
És verdader miracle de l'amor?

Vius encara la vida que ans vivies?
Visc jo la vida nova que vius tu?
Només sé que et contemple tots los dies
i que el nostre secret no el sap ningú!      

                     Teodor Llorente

                              1901

"VORA EL BARRANC DELS ALGADINS" de Teodor Llorente

Teodor Llorente és considerant el pare de la Renaixença a València. En aquest poema parla d'un paisatge de la seva infantesa, del que guarda meravellosos records.  A  "La Panxa del Bou" la Júlia Costa ens fa una ressenya de la seva biografia. També hi trobareu una versió musicada del poema.

   Vora el barranc dels Algadins
hi ha uns tarongers de tan dolç flaire
que per a omplir d'aroma l'aire,
no té lo món millors jardins.
Allí hi ha un mas, i el mas té dins
volguts records de ma infantesa;
per ells jo tinc l'ànima presa
vora el barranc dels Algadins.

 

   Vora el barranc cels Algadins,
s'alcen al cel quatre palmeres;
lo vent, batent ales lleugeres,
mou son plomall i els seus troncs fins.
En ells, millars de teuladins
fan un soroll que el cor enxisa.
¡Qui ouir pogués sa xillerissa
vora el barranc dels Algadins! 

 

   Vora el barranc dels Algadins
l'aigua corrent los camps anega;
en sos espills lo sol llampega,
i trau l'arròs verdosos brins.
Sona el tic-tac en los molins;
i al caure el sol, caçadors destres,
a joca van d'ànecs silvestres
vora el barranc dels Algadins. 

 

   Vora el barranc dels Algadins
mourà demà les palmes l'aire,
li donaran los horts son flaire,
i sa cantúria els teuladins.
Lo mas demà guardarà dins
dolços records i imatges belles;
¡jo no podré gojar ja d'elles
vora el barranc dels Algadins!
  

                     Teodor Llorente