Martí i Pol va dedicar un poema a cada estació del any, avui compartim el que parla de l'estiu.
Ara
és el temps d'estimar pels camins,
a
la vora del riu on l'herba és blana i acollidora
i
a l'ombra dels vells arbres,
a
les fonts mig perdudes,
allí
on el bosc és més íntim.
Ara
és el temps de seure pels carrers
a
parlar de futbol i de dones,
havent
sopat,
formant
grup a l'escassa voravia
i
veure com les noies
travessen
el carrer abans d'arribar
i
passen i s'allunyen
una
mica porugues.
Ara
és el temps dels fusters i dels paletes,
temps
de cantar tot treballant
a
ple sol,
oblidant
el risc de les bastides,
oblidant
l'esforç
i
la monotonia de la feina i del viure.
Ara
és el temps de passejar amb les nenes
i
la senyora que porta guants blancs
per
amagar els estralls del lleixiu,
a
la tarda del diumenge,
per
l'ampla carretera vorejada de plàtans
dient
adéu-siau a tothom
amb
un gran gest del cap
i
envejant la muller dels que passen.
Ara
és el temps de les dones que cusen
a
la penombra de les entrades
i
s'adormen sovint damunt la feina,
i
és el temps dels homes que fan la sesta
al
racó més fosc de la casa
a
les tardes de sol,
quan
als carrers hi ha un silenci feixuc
i
fa una calor despòtica.
Ara
és l'estiu,
l'estiu
massís i una mica absurd
però
intensament bell,
que
arriba sobtadament
una
nit qualsevol de principis de juny
i
que se'n va, també sobtadament,
una
nit qualsevol de finals de setembre.
M. Martí i Pol
