dimecres, 23 de desembre de 2020

"EL RÚSTIC VILLACET" de Josep Carner

 Aquest any del 50è aniversari de la mort del porta felecitem els Nadals amb un poema seu, que va musicar el mestre Millet i que aquí canta l'Orfeó Català.





Una estrella cau al prat,
una flor s’ha esbadellat,
tot belant juga el ramat
amb la rossa macaruia.

Al·leluia, cor lassat!
Al·leluia, món gebrat!
Al·leluia, Déu és nat!
Al·leluia!

Cap herbei té tenebror,
ni cap déu fa el ploricó;
no hi ha fred ni tremolor,
que un pas d’ala se n’ho duia.

Al·leluia en tot racó!
Al·leluia en tot dolor!
Al·leluia al pecador!
Al·leluia!

A Betlem van els infants
i els amics dant-se les mans
i els promesos i els germans
i la vella en sa capuia.

Al·leluia, vianants!
Al·leluia en nostres cants!
Al·leluia, catalans!
Al·leluia!

                                             Josep Carner



BON NADAL!!!



Pintura:Martina Sturman

divendres, 20 de novembre de 2020

FINAL! de Joan Brossa

 En un dia com avui s'escau un poema com aquest d'un poeta que no es va mossegar mai la llengua. Aquí el canta Miguel Poveda.




Havies d’haver fet una altra fi;
et mereixies, hipòcrita, un mur a
un altre clos. La teva dictadura,
la teva puta vida d’assassí,

quin incendi de sang! Podrit botxí,
prou t’havia d’haver estovat la dura
fosca dels pobles, donat a tortura,
penjat d’un arbre al fons d’algun camí.

Rata de la més mala delinqüència,
t’esqueia una altra mort amb violència,
la fi de tants des d’aquell juliol.

Però l’has feta de tirà espanyol,
sol i hivernat, gargall de la ciència
i amb tuf de sang i merda. Sa Excremència!-

Glòria del bunyol,
ha mort el dictador més vell d’Europa.
Una abraçada, amor, i alcem la copa!

                         

                           Joan Brossa



diumenge, 18 d’octubre de 2020

"UN GATO EN UN PISO VACIO" de Wisława Szymborska

 Aquest any el premi Nobel de Literatura ha estat per Louise Glück, una excel·lent poeta, això em fa pensar amb la Wislawa Szymborska, també guanyadora del Nobel i de la que fa temps no compartim poesia...fins avui.





Morir, eso no se le hace a un gato.
Porque qué puede hacer un gato
en un piso vacío.
Trepar por las paredes.
Restregarse entre los muebles.
Parece que nada ha cambiado
y, sin embargo, ha cambiado.
Que nada se ha movido,
pero está descolocado.
Y por la noche la lámpara ya no se enciende.
Se oyen pasos en la escalera,
pero no son ésos.
La mano que pone el pescado en el plato
tampoco es aquella que lo ponía.
Hay algo aquí que no empieza
a la hora de siempre.
Hay algo que no ocurre
como debería.
Aquí había alguien que estaba y estaba,
que de repente se fue
e insistentemente no está.
Se ha buscado en todos los armarios.
Se ha recorrido la estantería.
Se ha husmeado debajo de la alfombra y se ha mirado.
Incluso se ha roto la prohibición
y se han desparramado los papeles.
Qué más se puede hacer.
Dormir y esperar.
Ya verá cuando regrese,
ya verá cuando aparezca.
Se va a enterar
de que eso no se le puede hacer a un gato.
Se irá hacia él
como si no quisiera,
despacito,
con las patas muy ofendidas.
Y nada de saltos ni maullidos al principio.

Wisława Szymborska



diumenge, 20 de setembre de 2020

PREHISTÒRIA de Pere Quart

Acomiadem l'estiu amb un somriure, irònic i sorneguer com sempre  avui  Joan Oliver ens recorda la seva infantesa, abans de convertir-se en Pere Quart, quan encara només era el quart fill de la família Oliver-Sallarés. 





També us volia dir:
jo vaig tenir set dides.
No us enganyo.

Passats els anys la mare m’ho contava:
«Sí, Juan, t’ho pots ben creure.
Vam patir força amb tu.
Quina tongada!»

A la primera se li estroncà la deu.
Tant la segona com la quarta
adollaven substàncies aigualides.
La tercera rebia, d’amagat i de nit,
el seu amant, un didot ful, un pinxo
(borratxa consueta;
i és sabut que el vi
que engoleix la nodrissa,
al cap de mitja horeta,
ja pot passar sense destorb
a l’àpat del ninó, amb esperit i tot).
La cinquena, menor, mare soltera,
fou reclamada pels seus pares
(l’entabanà un tractant de dides
i amb ell fugí de casa seva
i dels mals tractes
inherents al seu estat il·lícit).
I la que feia sis
—la mare ponderava:
«Per cert que era guapíssima!»­
morí de pulmonia galopant.
Finalment la setena, una troballa:
sana, amorosa, patidora,
justament una mare subsidiària
(i un dia ­jo acabava d’entrar en quintes
metre vuitanta­quatre,
doncs deslletat del tot­,
em vingué a veure, de molt lluny,
una doneta eixuta, pell rostida;
i, els ulls fosos en llàgrimes,
goludament em grapejava).

Quasi totes gallegues,
donzelles enfavades
—o temperamentals!­,
seduïdes per l’amo, el fill de l’amo
o tal vegada pel rector del poble
­—maretes de possibles rosalías.
Un oncle meu, seminarista i bútxera,
em cridava amb mofa:
«Set dides com els gats!»

I jo en pregunto, ara:
tanta barreja,
tantes xuclades i xarrups en fonts diverses,
passar per tantes mans, braços i faldes,
per tants coixins rosats de carn elàstica,
no pot marcar un destí de tastaolletes?
Què hi diu, senyors, la psicoanàlisi?

Però hi ha una altra circumstància,
i cal parlar-ne.
En una de les pauses més sobtades
entre dos jocs de metes ortodoxes,
vaig ser nodrit, dos mesos
—prescripció del metge—, amb llet de burra,
la més afí a la de dona, sembla
(heus aquí una altra dada del meu passat prehistòric
que encara m’inquieta).
¿He estat, així, germà de llet
de més d’un i de dos
orelluts quadrúpedes
i per afegidura potser guits?
¿N’hi ha per avergonyir-se’n,
per a acomplexar-se’n?
O potser per reivindicar-ho?
¿Pot tenir el fet quelcom a veure
amb el franciscanisme
—menor, ho reconec—
que sempre m’ha rondat
i encara em ronda?

 

                                Pere Quart



Imantge: Pablo Picasso


dissabte, 15 d’agost de 2020

"VIBRACIONS" (2) - J. Salvat Papasseit

L'estiu avança, els dies s'escurcen...però seguim compartint poesia. Avui és Salvat Papasseit qui ens visita amb una de les seves "Vibracions", sèrie de petits poemes inspirada en la forma japonesa, els haikus.




Ara el cel és tot blau dins el matí.                

Només un núvol blanc, molt blanc:

Una verge s'ha deixat el coixí.


             J. Salvat Papasseit

            "Vibracions"


dilluns, 20 de juliol de 2020

"JULIOL" de M. Martí i Pol



Aquest és un poema senzill, pensat per complaure uns infants molt especials pel poeta de Roda de Ter. Fa calor i ja tenim prou cabòries, així que avui compartim un poema refrescant i divertit que Martí i Pol va dedicar als seus néts Marta, Oleguer i Marçal.







Aquest mes esclatant
ens desespera
així que un nuvolet
li va al darrera, 
perquè pel juliol
tothom confia
que tindrà sol a dojo
cada dia.

Comencen les vacances
i també
l’angúnia de saber
què podem fer. 
On anirem, al mar
o a la muntanya?
Qui guanyarà, la sorra
o la cabanya?

Tant se’ns en dona, és clar,
que l’important
és poder passar els dies
reposant 
i jugant a pleret
sense la por
de no dur ben apresa
la lliçó.

Pel juliol tot és
felicitat,
per això l’estimem
de veritat.


                                                       
M. Martí i Pol
"Per molts anys"

dissabte, 4 de juliol de 2020

"ROSELLES" de Joana Raspall

Un poema sense pretensions, com les roselles, amb l'estil de la Joana que fàcil una cosa tan difícil com és la senzillesa. 




                                         No floriu totes alhora,
roselles del camp de blat!
Sou tan i tan lluminoses
que em deixeu enlluernat.

Jo vull veure si a la cresta
d’aquell mar esvalotat,
entre el verd de les onades
les espigues han granat.


                                                            Joana Raspall






Aquarel·la: Ruben de Luis

dijous, 4 de juny de 2020

"A L'OMBRA" de Josep Carner

Avui fa 50 anys que va morir a Brussel·les Josep Carner un poeta del Noucentisme considerat com el Príncep de les lletres catalanes. Un record, un homenatge a qui va viure i morir exiliat i enyorat.
El poema és "A l'ombra" i l'acompanya l'escultura d'una noia asseguda a l'ombra d'un om. És obra de Ramon Oms, un artista a qui agrada que l'escultura estigui integrada en el paisatge i que reflecteixi  un moment plàcid i poetic.





Si per la ventada
som sotraguejats,
si ens fan ganyota 
per quatre costats

si de cop i volta
no ens valen virtuts,
(vista la tongada 
dels sobreviscuts),

això decidírem
a l'ombra de l'Om:
vinguts del que fórem
restem el que som.

         Josep Carner 



Escultura: Ramon Oms 

divendres, 8 de maig de 2020

"MAIG" de Jordi Pere Cerdà

Avui un poema d'Antoni Cayrol, el poeta ceretà en el centenari del seu naixement. Ell sempre va defensar la nostra llengua i la nostra cultura. Mereix que el recordem.






                          La pluja regala la cara arrufida del cel
amb la suor d’una tarda angoixosa
fent lluentors sota el mirall dels núvols.
Durs metàl·lics, els pollancs
travessen el sostre de broma
com una tribe clavat dins la fusta.
Amb ells penja el cel
tot un terròs d’argila ple de sang
i l’ametlló verd de Cerdanya.
Hi ha una cridòria d’ocells exasperats
que pobla els arbres freturants de fulles,
un caminar roig de camps nus,
la primavera vella,
el maig que fuig,
la vida sense impuls.

                                                     Jordí Pere Cerdà





Pintura de José Garrido Herraez

divendres, 10 d’abril de 2020

"EL CRUCIFICAT" de Isabel Clara Simó

A més d'una excel·lent novel·lista la recentment desapareguda  Isabel-Clara Simó era una poeta directa i de gran sensibilitat, vegeu-ho si no en el poema que compartim avui, adequat per les dates en què ens trobem.




Vaig néixer l'any u,                                                                                            mira si és casualitat!
La mare duia un vestit blau,
i el pare era barbut i sec
-la vara florida
és una invenció
romàntica i tardana-.
"No és ben curiós
-va dir el pare
a l'orella de la mare-
que aquest marre                                                                                                se m'assembli tant?". 
Viure és una feina dura,
i més si saps que tens
poc temps per viure-la.
Però jo era espavilat de mena,
i ja de menut
vaig veure que era molt magre
viure en un país
colonitzat.
Els meus amics
volien ser romans
i tot sovint murmuraven
que, en aquesta patria nostra,
hi ha més fills de puta
que en cap altre país del món.
Jo vinga dir arreu
que tots som iguals
per naixement; i vinga
a parlar de llibertat.
Doncs va i em van matar,
per terrorista.
És una mort llarga i feixuga
si estàs lligat
indefens en una creu.
La mare, pobreta,
em va mirar negada de dolor,
però també amb una espurna d'ira;
des d'allà dalt, i just
abans del traspàs,
vaig sentir que renyava
la meva nòvia, tan bonica:
"Si almenys n'haguéssiu deixat
un nét o dos!"
I tenia raó,
la bona dona.

                Isabel-Clara Simó


Pintura: Emmanuel Levy

diumenge, 8 de març de 2020

"PASQUINS PER A LA REVOLTA VEGETAL" de Maria Mercè Marçal

No podia faltar la Maria Mercè en un mes que es dedica a la poesia i a la dona. Ella encapçalà aquesta revolta que fa florir i fruitar l'arbre de l'alliberament.




  II
Dones, baixeu, veniu
a la dansa de l’herba.
Enramem els balcons
i preparem la terra.
Reguem-la amb pluja i sol,
defensem-la amb les dents,
perquè hi arreli l’arbre
de l’alliberament. 
Sembrem-hi la llavor
i el verd de la tendresa,
el blat de l’enrenou
l’aventura i la menta
i quan neixin els brots
cridem-ho a tots els vents,
perquè s’espigui l’arbre de
l’alliberament.
Vestides en saó
de la revolta encesa
al cim dels campanars
desplegarem banderes,
banderes sense orgull,
color de goig novell,
perquè floreixi l’arbre
de l’alliberament. 
Aviarem coloms
per encetar la festa
i inventarem camins
en cels sense fronteres.
Arreu tindrem hostal,
farem convit arreu,
amb la fruita de l'arbre
de l’alliberament. 

             Maria Merçè Marçal

dijous, 20 de febrer de 2020

" ACLARIMENT " de Jordi Sarsanedas

Avui les paraules de Jordi Sarsanedas ens conviden a la reflexió i a l'acceptació.



L'enyorança d'allò que tenia,
l'enyorança d'allò que no he tingut,
finament barrejades,
expressen una mateixa
recança indestriable.

No perdis el temps
per treure'n l'aigua clara.
Hi havia opció, potser?
Al meu balanç
no la tinc apuntada
com a viscuda.

No destrio la decisió,
dins el gruix del passat
irremeiable. Ha estat i ja no és;
no és, sense haver estat;
no t'entestis a destriar,
com si fos res, la vel·leïtat.

Respecta aquest teixit
tèrbol
de llum i d'ombra.
No l'esfilagarsis,
no t'hi entestis.
Ets tu mateix.


               Jordi Sarsanedas
           "Com una tornada, sí"



dimecres, 15 de gener de 2020

"PETITA I BLANCA" de Joan Vergés

Encetem l'any amb un poeta que encara no havíem compartit, un poeta premiat en diverses ocasions i musicat en diferents versions. Aquí és Toti Soler qui el canta.



          
Petita i blanca
enyora el mar
la teva casa.
Enyora l'aire
d'una cançó
d'una besada.
La teva pell
és del color
sense mirall
de terres clares.
Els camps llaurats
vetllen de nit
el teu alè
la teva calma.
Moren els mars.
Petita i blanca,
es va morint
la teva casa.
Creixen els camps
i les campanes,
tot el que és guany,
tot el que emparen
les teves mans,
tot el que estimes
rossa i descalça.
                                         
                                                 Joan Vergés