"QUIETUD" de Maria Antònia Salvà

Una poema ben visual de l'autora mallorquina, que ens convida a passejar per un bosc tranquil.

Ombra de pinar dorment,

amb sol filtrat de migdia.

-No corre un alè de vent,

que també s'ensopiria.-

De sobte, amb lleu frissament,

una branca s'estremia…

Era un aucell que hi venia ?

era el sospir d'un absent?...

                   M. A. Salvà 

Pintura: J. Singer Sargent

"L'ABELLA" de Maria Antònia Salvà

La veu i la mirada de la poetessa mallorquina es transforma, en la deliciosa poesia que avui compartim, en la veu i la mirada d'una atrafegada abella.

Somniant, somniant, ma vida hauré passada
volant pel vell pinar i per la flor del bruc.
Ma tasca ha estat només d'abella enlluernada
o closa dins el buc.

Romeu de vesta humil, captaire que pidola
l'almoina a cada mas que troba pel camí,
aixís he resseguit de grat la farigola,
la menta, el romaní.

I tots per un moment m'han perfumat les ales,
i el sol, meravellós encís d'aquell moment,
m'ha fet esborradís l'encís de plers i gales
robant-me tot l'esment.

                              Maria Antònia Salvà

" CEL D'HORABAIXA " de Maria Antònia Salvà

Maria Antònia Salvà és la primera poeta moderna en català. Formada en l'ambient culte de la Renaixença mallorquina, es va donar conèixer a la darrera dècada del segle XIX. Dona culta amb una veu poètica clara i elegant que Josep Carner admirava.

Sota el cel d'horabaixa que l'empara
natura tota se condorm en pau,
només mon cor és dolçament esclau
d'un remoreig que no s'apaga encara;
d'un remoreig que vol tornar cançó
i és prop i és lluny, i és calma i és passió.


                                        Maria Antònia Salva



Pintura: Joaquim Mir

"QUATRE COSES" de M.Antònia Salvà

La poeta mallorquina, sempre atenta observadora de la natura, ens fa confidència de les coses que més li plauen.

M'abelleixen quatre coses
-qui prou les sabrà lloar?-
El sol que bada les roses,
l'aigua que les fa brostar,
la rosada que les mulla
i el vent que les esfulla
per no veure-les secar.

         M.Antònia Salvà

" GERDOR HIVERNENCA " de Maria Antònia Salvà.

Encara tenim l'hivern amb nosaltres. L'autora mallorquina, amb sa exquisida ploma, ens en parla.

Aigua fina, gotellina,
tany de murtra, nova rel.

Cau, pausada, l'aubaïna

que ha pintat un arc - en cel.

La toronja mandarina

guaita, fresca com el gel.

Cau, pausada, l'aubaïna,

la vedella fa bruel.

Rosa vera, blat que brina,

pluja fina, cel fidel.

                                               M.Antònia Salvà

" LA PETXINA " de Maria Antònia Salvà

Gran poeta i amb una ploma exquisida, Maria-Antònia Salvà ens parla d'un amor que, com tot, passa i mor. Maria del Mar Bonet canta el poema.

L’amor i son record, que de la gent

i del lloc i del temps em feien lliure,

màgicament poblaven el meu viure

amb belles lluïssors d’or i argent.

Un capaltard vingué desfent miratges,

jo els doní comiat – tot passa i mor -,

i fiu engrunes mig a contracor

una petxina de llunyanes platges.

                                   Maria Antònia Salvat

                                                      “Esbart dispers”

" PROVIDÈNCIA " de Maria Antònia Salvà

La poesia de la Salvà amb una ploma amarada de sensibilitat, ens parla de la Natura, observant i compartint tot el que ella ens ofereix.

La neu d'hivern ens malmeté la vinya 
i del favar cremava les bajoques,
no veremarem, ni llevarem de l'era
el caramull de faves primerenques
que feia goig; el bestiar moria.

Però avui al vell clos de la cisterna,
d'un roseret florit entre les branques,
un ull de busquerets mon ull sobtava;
cinc ocellons novell-nascuts hi havia
que badaven el bec amb confiança
talment granets minúsculs de cogula.

Com un renovament ple de tendresa
ha pres mon cor; he vist en llunyania
el camp de blat amb l'espigueig que grana
i els cirerers fruitats. Oh, Providència!

                              M.A. Salvà

" ENIGMA " de Maria Antònia Salvà

Poderós l'amor, senzill i misteriós alhora. I encomanadís, com una cançó.

"L'amor torna negra, l'amor torna blanca...",
el cor m'ho cantava -bell temps de candor!-
finestra que s'obri, finestra que es tanca,
sentia un misteri secret i sonor.


Seria la merla que es posa en la branca?
Serà la coloma creuant la blavor?
"L'amor torna negra, l'amor torna blanca...",
i el cor no sabia ni què era l'amor.

                        M. Antònia Salvà