L’amor
i son record, que de la gent
i
del lloc i del temps em feien lliure,
màgicament
poblaven el meu viure
amb
belles lluïssors d’or i argent.
Un
capaltard vingué desfent miratges,
jo
els doní comiat – tot passa i mor -,
i
fiu engrunes mig a contracor
una
petxina de llunyanes platges.
Maria Antònia Salvat
“Esbart dispers”
tot passa i mor... malauradament és així
ResponEliminaL'amor no hauria de morir, al menys això és el que molts volen creure.
EliminaNo hauria de morir, però massa sovint mor, creguin el que creguin aquests molts que dius...
ResponEliminaProu que ho sé! :(
EliminaJo no sóc dels "molts"...
Tot passa i tot queda. Un bonic poema d'amor i de desamor.
ResponEliminaPassa l'amor, queden els records, la nostàlgia, el dolor...
EliminaTu creus que hi ha amors que no moren?
La impermanència ens defineix com a constant... m'agrada pensar que la petxina, a més, entre molts altres significats arcaics, representa en simbolisme al viatge -i al viatger en moviment...
ResponEliminaDes de El Far, una abraçada...
P.S. M'ha fet un estrany l'ordinador i d'aquí que te'l torni a enviar!
La impermanència constant...Això és un oxímoron?
EliminaDes de El Far ens arriba una fresca alenada, que s'agraeix dins la canícula de la ciutat.
Una abraçada!
L'amor i el seu record, la feien lliure...Sempre hauria de ser així. I sí tot passa...
ResponEliminaBon cap de setmana, Glòria.
Si tot passa queden els records. Bons o dolents.
EliminaBon cap de setmana. I petonets!