" LA SIRENA " de Mercè Rodoreda

Mercè Rodoreda ens sorprèn amb poema sobre una sirena una mica conflictiva.

Sirena dels meus pecats
damunt d'un roc ajaçada
que enxarxes amb la mirada
la palaia i els verats,
la morena enfurismada,
les petxines a grapats,
els musclos, porta tancada,
els dofins caragirats…

Sirena d'ungla nacrada
no em retreguis els pecats
quan la nit es fa morada.
No congriïs malvestats!
perla de l'ona alterada
amb la cua cargolada
     pel foc de les tempestats!…

                  Mercè Rodoreda
                            «Tots els contes»

Pintura: Aznarán

" EL MATÍ I TU " de Joan Fuster

Un poema d'amor, d'un amor correspost i plaent que ompla de joia el matí.

 

Ara t'enrioles, i el matí es fa espès

de versos i espígol, de festa i ocelles.

Ara les mans teues esbullen poncelles,

i el matí es pentina amb galtes i oboès.

Ara entre els pollancres hi ha un clam sorprès:

t'has endut llur ombra sota tes parpelles,

i el matí s'hi esquinça, balb de llums novelles.

Oh, els teus ulls dolcíssims, on mai no es pon res!

Ara, escuma rossa, entorn dels nostres passos

una primavera antiga es va desfent,

i el matí s'eixampla sobre cérvols lassos.

Tot se m'anuncia com una florida,

com una sang tendra que em cenyís breument.

I et tinc vora els llavis: què més és la vida?

  

                                     Joan Fuster

     

" LA QUEJA " de Dulce Chacón

Dulce Chacón, una gran poetessa prematurament desapareguda.

Viene de lejos,
Se sabe que se mueve lentamente
y que busca un lugar.
Parece triste,
parece triste, triste.

Escóndete cuando llame a tu puerta
Cuando sientas cercana su presencial
has de apretar los labios.
Sobrevivir es cuestión de un instante.
No la dejes pasar,
pués se acomoda.
A los que hemos perdido la risa

la mueca se nos quedo en la boca,
como en un lugar.

                    Dulce Chacón 

" EN BONA COMPANYIA " de Joan Vinyoli

Un poema de Vinyoli, preciós i evocador d'un vespre de vi i flors en bona companyia...

Molts jardins amb peònies,
lilàs i pèsols
d'olor, són lloc de bon estar,
quan ja la llum abaixa
la veu i, sense fer remor,
pels engorjats del vespre
s'allunya la tartana
del desesper.

El dia torça el coll
com una espiga plena.
La nit es tota per nosaltres.
Encén el vi.

           Joan Vinyoli

" DESESPER " de Joaquim Ruyra

Avui llegim a Joaquim Ruyra, un poeta del qui Salvador Espriu va dir: Mestre insigne de les lletres catalanes. Potser el més gran escriptor que de qualsevol llengua fins avui he conegut.

Pel pis rost
d'un torrent
A sol post
vaig gement
i plorant
davallant.
M'ha traït
la mia amor
i en la nit
del meu cor
xiscla fer
desesper.
No se on vaig...
se m'enduu,
com un raig
de vent cru,
l'aspre horror
del dolor.
Vora el tronc
d'un pi bord,
que amb un ronc
llarg i sord
l'aire bat
m'he parat
i allí mut
test, fred, groc
assegut
en un roc
l'alba a vist
mon cor trist.

                              J. Ruyra

" PRESÈNCIA " de Rosa Leveroni

Sempre romàntica i enyoradissa dels seus amors impossibles, la bella poesia de la Leveroni esdevé nostàlgica i melangiosa.
   

III

S'encanten uns núvols fins
en el repòs del migdia.
Tremola el vol de coloms
damunt la mar adormida.
Ve de lluny una cançó
que s'atura, enyoradissa. 

Sospira suau el vent
besant una vela pia...
És el teu encís tan bell
en aquesta pau marina,
Primavera.... Quin enyor
d'aquell amor que tenia!...

                     Rosa Leveroni 

" ¿ES EL ALMA UN EXTRAÑO? " de Ernesto Sabato

Un dels pocs poemes de Sabato, en el llibre "Absalón, el exterminador".

  ¿Es el alma un extraño en la tierra?   

            ¿Adónde dirige sus pasos?

Es la voz lunar de la hermana

         a través de la noche sagrada la que oye

el peregrino

el sombrío

en su barca nocturna

en los estanques lunares

entre podridos ramajes, entre muros leprosos.

El delirante está muerto

se entierra al extraño.

¡Hermana de tempestuosa tristeza

mira!

Una barca angustiada naufraga

bajo las estrellas

el rostro callado de la noche...
 

                              E. Sabato

" CANT SENZILL " de Salvador Espriu

Novament llegim a Espriu, del poemari "Per la bona gent"...

Des d'un cant molt senzill

us llançaré paraules

que ja repetireu

tot just en escoltar-les.

Terra, vent,  casa, doll,

nom de dona triada

per sempre més. Vegeu

quanta llum de paraules.

Si digeriu també

"ensems, llurs, endebades",

ben tost arrelareu

a contrades nostrades.

           Salvador Espriu

" AMPLA ÉS CASTELLA " de J. Salvat Papasseit.

Lluny de Catalunya, durant l'estada en el sanatori de La Fuenfría, el poeta va poder comprovar els sentiments envers els catalans, fruit d'aquesta experiència són aquestos versos. A passat el temps, però no hem millorat gaire...

Ampla és Castella, i com un palmell
té la durícia d’aixecar l’espasa.
El braç és las i no el mena cervell;
la gola és seca i la set no li passa.

Terra dels Terços petjadors de lleis
que imposaven amb sang llur llei estranya,
ampla és Castella, sepulcre de reis,
malavirança a la Marca d’Espanya.

Sota els pollancs l’ombra encara es marceix
del mal que ha fet amb la seva tonada;
sorolls de focs i esperons, i l’escreix
amb que els cavalls soterraven l’estada.

Ampla és Castella, el seu ressò un gemec,

té la sordesa de massa escoltar-se.
La veu dels ibers és ronca d’ofec
i ella no els sent: només vol rebolcar-se.

                                                                  Joan Salvat-Papasseit
                                                                    " Les Conspiracions (1922)"  

Aquarel·la de E. Descals

" ANIVERSARI " de Gabriel Ferrater

Avui, 20 de maig es l'aniversari del naixement de  Gabriel Ferrater. El recordem amb un poema.

Ja l'any quaranta dels meus anys
jeu fosc a dues carboneres,
ribotat. El munt d'encenalls
se l'han partit la marmanyera
memòria, la mentidera,
i l'oblit, el drapaire mut.
L'una en farà curtes fogueres,
l'altre, caliu d'inquietud. 

                 Gabriel Ferrater

" A UN ROSSINYOL DE VALLVIDRERA " de Jacint Verdaguer

Un poema de Mossèn Cinto, avui aniversari del seu naixement.

Sempre em fa posar trista aquest poema. Em fan tanta pena els ocells engabiats, no puc evitar-ho!  I Verdaguer ho explica amb tanta tendresa...de fet si pot trobar un paral·lelisme amb el que va ser la seva vida.

Rossinyol, bon rossinyol,
he sentida la teva arpa,
l’he sentida un dematí
de Vallvidrera a Valldaura,
fent rodolar-hi tos cants
com perles dintre de l’aigua:
cantaves l’amor a Déu,
l’enyorament de la pàtria,
los misteris de la nit,
les llums de la matinada,
ton amor entre les flors,
ton niuet entre les branques,
ta mainadeta que viu
de cançons i de becada.

Trobador del mes de maig,
rossinyol refila i canta,
mes no deixes eixos cims
per los vergers de la plana;
no hi vingues a la ciutat
que hi una gent molt ingrata:
diu que estima als aucellets
diu que en son cor los regala,
mes als que canten millor
los posa dintre la gàbia.

              Jacint Verdaguer.

                " Barcelonines "      

"NO SÉ JUGAR AMB MÀSCARES" de M. Àngels Anglada

La veu de M. Àngels Anglada sincera i valenta: o la veritat o el silenci.

No sé jugar amb màscares, amics.
Estimo massa les paraules nostres
de molts llavis de cendra, crit i flama. 
No em serveixen per fer-ne hàbil disfressa
d'uns pocs pensaments clars
ni per bastir-me, en arbres de misteri,
nius de somnis remots. A la cruïlla
dels camins de la nit, la veu ressona: 
hem escollit, en l'espera de l'alba
els dards de la veritat, o un dur silenci. 

                              M.A.Anglada

" CANT DE MAIG, CANT D'ALEGRIA" de Joan Maragall

Exultant, el poeta rep el mes de Maig amb càntics d'alegria.

                             I
Cantèm l'entrada del temps clar
am clara veu i rialles clares.
Tornem-nos ben cantaires,
que are es el temps—de fer ressonar
alegrement els aires.


                    II
Passen nuvols corrent i somrient,
regalant aigua i raigs de sol lluent
damunt les roses vermelles, ja totes badades.
Sobre 'ls plans reverdits hi corre 'l vent
i es mouen els blats verds i les gentades
cridant coses alegres y furioses...
Costes avall degoten les neus fóses.


                          III
  Sadollem la mirada de verdor
enfonzant-la en el tou dels grans herbatges;
  sadollem les orelles de remor
enamorant-les dels bells crits selvatges;
i sadollèm el pit d'aire del cel
per cantar l'alegria de la terra,
 tan si'n surt un mistic bèl
 com si'n surt un crit de guerra.

                             IV
Tornem's soldats lluents i ben armats,
o tornem's serafins d'ales de plata...
Correm alegrement a tots costats,
 correm que'l Maig esclata.


                      V
Riem, riem entre les flors y el vent
 l'emmajada alegria;
plantem arbres de Maig desaforadament
 davant la porta d'or de cada aimia.


                      VI
Prompte'ls arbres de Maig s'assecaràn...
 la llenya sols destorba:
la tirarèm al foc de Sant Joan
 i saltarèm per sobre.

                        Joan Maragall 

  

"APEGADITO A MI" de Gabriela Mistral

Un poema que és una dolça i tendre cançó de bressol.

Velloncito de mi carne,
que en mi entraña yo tejí,
velloncito friolento,
¡duérmete apegado a mí!

La perdiz duerme en el trébol
escuchándole latir:
no te turben mis alientos,
¡duérmete apegado a mí!

Hierbecita temblorosa
asombrada de vivir,
no te sueltes de mi pecho:
¡duérmete apegado a mí!

Yo que todo lo he perdido
ahora tiemblo de dormir. 

No resbales de mi brazo:
¡duérmete apegado a mí!

                Gabriela Mistral

Oleo de M.José Ruiz

" L'ESTRANY " de Manuel de Pedrolo

Avui rellegim Pedrolo. Estrany, incert...

En la blanca nau del port antic m'esperes.
Hi ha un desordre capritxós en el teu gest;
què esperes?
Jo no sóc d'aquesta terra, no ben bé,
i la llum del migdia en els teus ulls blaus
em cansa.

Espera, però: potser encara vindré,
i aquest gavina que et nimba la testa
potser

s'endura pel món dues galtes unides
i aquesta mà dins la teva, aquesta mà
captiva.

Espera. I si no vinc, si la tarda cau
sense mi, enyora'm i plora. Recordam...

                                M. de Pedrolo

Pintura J.AoizOrduna

" L'ESTRELLA " de Dolors Monserdà

Compromesa en temes socials, Dolors Monserdà, es pot considerar una de les primeres feministes del nostre país. Conreà la poesia, una poesia sovint de temàtica familiar i quotidiana, de gran tendresa i sentiment.

La nit ha cobert la terra
amb son mantell de foscor,
amb feresa de silenci
i amb feresa de remors.
Tot un món ple de misteri
s'aixeca d'un món que dorm,
i l'esperit de les serres
per la buidor se remou.
Amb l'aleteig de ses ales
colors i perfils confon;
posant encisants aromes 
dins cada flor que desclou. 

Bo i saltant la meva néta
m'ha volgut seguir a l'hort;
plançonet de nou anyades
frisa per saber-ho tot.
Los secrets de l'estelada
li tenen robat lo cor;
i es deleix per veure el Carro
dibuixat amb punts de foc.
Lo bell Camí de Sant Jaume
l'encisa amb sos resplendors;
mes la seva enamorada
és l'Estrella del Pastor. 

Tot mirant les meravelles
que del cel la volta enclou,
un estel l'ha traspassada
com un coet volador.
La nena tota tremola
i em diu encesa de goig:
-Àvia ¡és l'infant que ens envia
des del cel Nostre Senyor!

            Dolors Monserdà

"DAVANT UN RETRAT ANÒNIM DE PRIMERA COMUNIÓ" de Miquel Dolç

Avui compartim uns versos del poeta mallorquí. La seva és una mirada reflexiva i una mica amarga a un retrat de primera comunió.

 La veritat entrava
-almenys t'ho creies tu-
i encenia una flama
als teus ulls, tan pregons
com la serra llunyana.

Quin temps esporuguit
sota les flors, quina alba
davant la teva creu!
Sens dubte emmirallaves
un món d'ocells. Has vist,
després, com les paraules
són un botí perdut
tràgicament dins l'aire?

El que veiem, només és l'ombra d'un miracle
o la raó d'un crit.
Som llenya i vent, recapte
per a la fam del foc!

                   Miquel Dolç i Dolç

" EL ORO DE LA MAÑANA " de G. Sánchez Galarraga

Un poema del cubà Sánchez Galarraga, recordant un passat que enyora.

El oro de la mañana
se difunde sobre mí:
en la quietud provinciana
ella en el piano desgrana
do, re, mi, fa, sol, la, sí.

Manso ambiente provinciano,
dulce novia que perdí,
casa oscura, viejo piano,
aún escucho aquel lejano
do, re, mi, fa, sol, la, sí.

¿Dónde fueron los clarores
del idilio matinal,
que el alma está sin amores
y el negro muro sin flores
ni música de cristal?

          G. Sánchez Galarraga

"PLUJA EN EL JARDÍ DE L'ATENEU" de B. Rosselló Pòrcel

Continuem amb l'homenatge a Roselló Pórcel amb motiu del seu centenari. El d'avui és un poema curiós i breu .

Breus vermellors subtils en llamp.
Cercles menuts de verd i blanc.
Corbes gracioses de l'herbam,
ajupides en el quadrat.

Una pedra, al mig, posa argents
i ploms en lluita.
I damunt tot,
vellut i negre de palmeres
mai no agitades per cap vent.

                   

                  B. Rosselló Pòrcel