Un acròstic en el que Montserrat Vayreda ens fa confidència de la seva manera de ser i de com la terra on ha nascut li ha deixat empremta.
Marcada
per la terra on he nascut,
Oberta
com és ella, vull ser clara.
No
pretenc posseir altra virtut.
Tot
el que tinc m'és prou. Adés i ara
Somnio
obrir camins entenedors,
Els
que tothom podrà seguir algun dia.
Retinc
als ulls la força dels colors,
Respiro
de la terra l'alegria,
Avanço
enmig dels versos, que són flors
Tallades
al jardí de la poesia.
Vull
sentir-me vibrant i receptiva
Amb
el sol, el meu sol, sempre a la mà.
Yacht
sense moll, no vaig a la deriva
Retrobo
sempre el lloc on ancorar.
Espero,
crec, afirmo, i de vegades
Desitjo
el ritme intens de les onades
Acompassar-hi
el meu i fer-lo clar.
I
si pogués, amics, ai, si pogués
Treballar
més per a poder després
Reposar
en el repòs fet herba blana!
Un
vers a flor de boca, que restés
Labiat
com petita flor boscana,
La
pau a prop de tots els meus rosers
Or
de blat i de sol a la vessana.
La
meva vida no desitja més.
Montserrat Vayreda
.jpg)
