"AMB LA TARDOR VINDRÉ" de M. Martí i Pol

Comença la tardor, Martí i Pol sempre té un poema adient: per cada estació i per als estats d'ànim que dins nostre ens produeixen. Gran poeta i bon coneixedor del esser humà.

Amb la tardor vindré per la vora del riu,
pels camps ben plens de boira
i amb galls que matinegen,
quan tot és tan llunyà, del llit estant, que a penes
ens allibera del no-res un horitzó de pluja.

Amb la tardor i amb els carrers deserts
i el silenci a la nit i la certesa
de saber-me a recer, com una barca vella
en qualsevol port oblidat.
L'estiu s'allargà molt
i tant de sol m'ha colrat en excés. 

Tinc les mans matusseres i endurides
de la pols dels camins
i els ulls cansats de combatre la llum.
Amb la tardor vindré i ens partirem de nou
el pa de quietud a la mateixa taula.

Jo hauré envellit i ploraré sovint
i essent de nit passejaré en silenci
pels carrers, pels jardins,
per les cases antigues.

                      M. Martí i Pol

Il·lustració: Natalie Salbieva

" VIETNAM" de M. Àngels Anglada

Sempre hi ha guerra i, malauradament, sempre hi ha infants innocents que la pateixen. M.  Àngels Anglada ens parla d'aquestes criatures, que en algun lloc del món  la guerra turmenta.

Hem vist l'infant creuar els carrers de la mort
germà dels nostres fills, buit de jocs i rialles.
Hem vist l'infant creuar el carrer de la mort
mentre alats corsers els seus passos retallen.

Cap alba ja no és nova ni cap rosa innocent
i es glaçaran els mots en el vers dels poetes
si oblidem que els infants petgen camins de mort
-raïms mai madurats, quina amarga verema!

No podem cridar junts contra el crim i la sang
però a la cova profunda on els records s'amaguen
viuran sempre aquests ulls que la por ha entelat
i tenyiran de dol les alegres imatges.

 M. Àngels Anglada

Pintura: C. Varela

"EM DIUEN, M'IMPORTUNEN" de Jordi Sarsanedas

Per en Jordi Sarsanedas la llengua és alhora mare i filla nostra. Ella ens dona les paraules per expressar-nos, a ella hem d'estimar, cuidar i defensar com a un fill,  perquè creixi, perquè no mori.

Em diuen, m'importunen: aquesta llengua és moridora,
la teva, la meva, prou que ho sé, 
la llengua del meu poble.
És moridora.
Allò que val, però, és que hi respiro
que em suporta, que em duu.
La mort, que quedi clar, no desmenteix la vida,
l'acota i prou.

Ella, cada paraula, cada nom, cada verb,
cada inflexió
vibra i dóna ànima fins als deserts de sal,
fins i tot als ermots de l'anatomia.
Quantes coses no foren mai si ella no les digués,
res ni ningú.

L'empenta de burxar, d'empenyer
dies i anys enllà, segles, adats,
i no només genética.
Penso en la cultura de la vora del foc,
rialles i contalles,
el tió que xiula i el gos a ran de peus,
rosta i trinxat, te i porcellana.

Aquesta filla és la teva mare.
Dona-li la mà.
Ella et duu, ella t'empeny
segles i segles.


                                Jordi Sarsanedas
                                  "L'enlluernament, al cap del carrer"

Il·lustració de Lola Anglada

"ALTA LA LLUNA PREN COLOR" de M. Villangómez

S'ha acabat l'agost, el dia és més curt... ja s'acosta la tardor. El poeta eivissenc ens ho recorda.

    

    

Alta, la lluna pren color,
quan s'esvaneix dins l'infinit la tarda.
L'oreig, la vida, el gaudi, la gerdor,
familiar la lluna esguarda.

Morta la febre de l'estiu,
darreries d'agost, l'hora és més fina.
Després de pluja i vent, l'horta somriu
i el cel les boires elimina.

El fresc alè de cap al tard
arriba de llevant, per damunt l'ona.
La mar, damunt els verds, s'obre a l'esguard:
vora ella, els fruits la terra ens dóna.

Anticipat gust de tardor!
La faç del safareig la seda tiba,
al raïm va espessint-se la dolçor,
la síndria es bada en frescor viva.

                                      Marià Villangómez