Prou t’estimo, mareta:
ja tornaré algun dia.
Em dol deixar-te vella
i ara que em necessites.
Prou t’estimo, mareta,
però uns ulls ara em criden.
Sé que no et mereixia,
muller, companya, amiga.
Vaig estimar-te un dia
i tu tota la vida,
muller, companya, amiga.
Però uns ulls ara em criden.
No creguis mai, petita,
allò que puguin dir-te.
El teu pare t’estima,
no em siguis enemiga,
filla meva, petita.
Però uns ulls ara em criden.
Josep Palau i FabreEra dia de mercat.Els infants jugaven a guerra.Les dones triaven les verdures,els ous, l’aviram, les patates.El repertori era una mica limitat,perquè era temps de guerra.Era dia de mercat.Dos quarts de cinc de la tarda.Els infants jugaven a guerraquan de sobte, del cel, d’on vénen, diuen,els àngels i els ocells, queia un xàfec de foc,el cel era l’infern, l’ordre s’havia capgirat.Tres hores com una eternitati aquell joc s’extingia.Els infants ja no jugaven a guerra:la guerra els havia exterminat.Ara tothom pensava igual,perquè tots els cadàvers pensen el mateix.I així començava la gran uniformitat.Mil sis-cents cinquanta-quatre mortsi vuit-cents vuitanta-nou ferits.Quina gesta, senyors, quina gesta!Que el món prengui model, ja sap el que l’espera.¿No habitaven als Andes, els còndors?¿Per què escullen aquestes contrades?I l’arbre allí, al bell mig, també nafrat,però dempeus. I encara no ha ressuscitat!
La gran cursa del mar sempre distinta
(jo he navegat la Grècia catalana),
m’atrau per les sirenes impossibles
i pels dofins lluents -fulgors d’espases-
i els blaus, sempre més blaus, de les llunyàries.
Ara navego en mi mateix una aigua
més nua i transparent, més impalpable.
Una aigua com un aire. Matinada
del cor, en pau, sense vaixell ni onada;
sense dofins ni rems, corda ni escàlem;
una aigua només aigua i aigua i aigua.
Ets blava en el blau del mar
i verda enmig de l'arbreda,
teranyina matinal
i al vespre, color de cendra;
presonera al cor de tots
i dalt de la nau, la vela.
A tot arreu et veiem
ara que no et podem veure,
i la sang se'ns ha tornat
quatre vegades vermella.
Fes-te gran, fes-te ben gran,
que l'esperit ja ens voleia
i vivim sols esperant
la teva mà ben oberta.
J.Palau i Fabre
"Ròssec"
Vaig com les aus quan ha perdut el fill,
que giravoltem sense haver consol,
amb crits de sang alerten son estol
com si lo món entrés en gran perill.
E giravolten sens defalliment
entorn del lloc on lo fill han deixat
e no els esparvera la veracitat
perquè els daria molt major turment.
Des del matí fins que s'ha post lo jorn,
amb son rodar inquieten l'espai,
diuen que en ells dolor no es pondrà mai,
puix que mai més no hauran lo fill entorn.
Sols a la nit, vençuts per l'enderroc,
tornen al niu com a desert castell,
senten lo cor de sobta fosc i vell
e s'adormissen amb la son del roc.
L'ensendemà, amb un volar penós,
abandonant lo niu, l'arbre i el riu,
van a l'encalç d'un indret més galdós:
però en cap lloc lo seu infant no viu.
Així jo vaig, perdut de mi mateix,
a mi mateix cercant-me eternament.
Mes jo só mut e mut lo meu lament,
car gorja endins lo meu dolor se peix.
