" MAI " de Màrius Torres

Les dones coquetegen i desconcerten el poeta, qui explica els seus sentiments en un  poema en el que no falta la ironia.

- Mai- em diguéreu mentre un  bell tenor
al escenari ple de lluminàries
els seus neguits explicava en les àries
     d'una òpera d'amor.

- Mai- em diguéreu, veient que us mirava
amb una expressió de desencís.
- Mai-  repetireu, però amb un somrís,
     quan l'òpera acabava.

Per què, senyora, aquest terrible mot
que gela la sang i barra el pas a tot
     el que no sigui suïcidi?

I tanmateix, aquest segle galant
és ple de cors com el vostre, que fan
     ganes de llegir Ovidi.

                   Màrius Torres



Pintura: Boris Kustodiev

"FEM UN VIATGE SENSE CAP RAÓ" de Josep M. de Sagarra

Demà és l'aniversari de la mort de Josep Maria de Sagarra. Gran novel·lista, poeta i autor teatral el recordem amb un poema que va musicar Toni Subirana.

Fem un viatge sense cap raó
perquè la nit és clara,
perquè des de la barca, si tu vols,
amb els teus dits pentinis l'aigua...

Fem un viatge, que no és pas desig
ni duu cap mena de frisança;
fem un viatge perquè és bona la mar,
i ve de gust pujar a la barca...

Però no sé què passa al teu costat,
ni què encomana aquest sospir de l'aigua...
No sé quina frescor ve del teu braç.
Ai, que la mar és falsa!

                            J.M. de Sagarra
                                  "Cançons de rem i de vela"
                    

" PARPELLA D'OR DEL VESPRE " de J.S. Pons

La tardor ja s'inicia i amb ella vindran les tardes daurades. El poeta rosellonés l'evoca, junt als records que ella li porta.

Parpella d’or del vespre, la tardor
a enrogir la vall fina vindrà encara,
i no en veurà la resplendor
ella que ha fet ma vida clara.
 
Pacte callat de fulles i de vent
on cada tarda el món s’ordena
entre el repòs i el moviment,
ritme suspès que l’aire mena.
 
Ara ella és sense veu i sense alè,
i en cada vena el seu record murmura,
passat més pur en el no-res
d’ésser el present absència pura.
                   
                          Josep Sebastià Pons

" ALLUNYAU-VOS DE MI " de Miquel Àngel Riera

Un poema de l'autor manacorí. Profund i sensible, cabdal en les lletres catalanes de les últimes dècades fins el punt que el 1987 va ser proposat pel Premi Nobel de literatura.

Allunyau-vos de mi si veis que la tristesa
se m'ha instal·lat al cor, al budellam o al penis
i el meu paisatge està sotmès al seu domini,
obeïdor tot jo al seu codi de signes
convertits en l'arrel d'on creix la meva estètica. 

Si no ho feis a l'instant, us en puc fer contagi
perquè me sent molt viu quan la tristesa em mata
i un no sé què m’empeny a aportar-li prosèlits. 

Separau-vos de mi si veis que ella m'amara
però no us n'aneu lluny: acabaré ofegant-la,
buidant-li els ulls, occint-la, abraonant-la amb ràbia
provant de fer-li dir per quin perquè m'estima. 

A vegades no sé si em dol o si m'agrada 

                                                    Miquel Àngel Riera
                                                            "El pis de la badia" 

Pintura: Hilma af Klim

" FANTASMA " de Glória Fuertes

Per suggerència de la nostra Cantireta un poema de la meva tocaya. És realment divertit i un plaer compartir-lo amb vosaltres. Segur que us farà somriure.

Sociedad de Amigos y Protectores
de Espectros, Fantasmas y Trasgos.
Muy señores suyos.
Tengo el disgusto de comunicarles,
que tengo en mi casa y a su disposición
un fantasma pequeño
de unos dos muertos de edad
que habla polaco y dice ser el espíritu del Gengis Kan.
Viste sábana blanca de pesca
con matrícula de Uranio
y lleva un siete en el dobladillo
que me da miedo zurcírselo
porque no se está quieto.

Aparece al atardecer,
o de mañana si el día está nublado,
y por las noches cabalga por mis hombros
o se mete en mi cabeza a machacar nueces.
Con mi perro se lleva a matar
y a mi me está destrozando de los nervios.
Dice que no se va porque no le da la gana.

Todos los días hace que se me vaya la leche,
me esconde el cepillo, la paz y las tijeras,
si alguna vez tengo la suerte
de conciliar el sueño
ulula desgañitándose por el desván.

Ruego a Ustedes manden lo que tengan que mandar
y  se lleven de mi honesto pisito
a dicho ente,
antes de que le coja cariño.

                               Gloria Fuertes

                       

"COM ARRIVARÉ AL VOSTRE MAR" de Joan Llacuna

Un poema breu, però no per això menys intens, del poeta d'Igualada.

Sóc aigua bruta
d'un torrent desbordat.
Com arribaré
al vostre mar?

      Ah, si us pogués portar
      alguna nota pura
      de la meva infantesa! 



              Joan Llacuna
              "L'espiga a la ma"



Pintura:S. Keely Smit

" LES PRUNES D'OR " de Josep Carner

Un altre poema de "Els Fruits saborosos",  en ell s'exalta la bellesa i la juventut, comparant-la amb el daurats fruits de la prunera.

En un incomparable triomf, Migdia mor.
Passada pel flameig, la terra s’aclivella.
Aglaia seu a l’ombra de la prunera vella.
Relluen delitoses, endins, les prunes d’or.

Oh cos d’Aglaia, bru com saonada fruita,
cimat de cabellera com d’una nit mortal!
Els llavis se li baden per a la dolça lluita
i té en els ulls un caire brillant com de punyal.

Les prunes d’or a Aglaia reüllen temptadores.
Són en una illa verda, cenyida de claror;
en el redós, a penes hi ha fesses torbadores:
un fregadís de mates, l’insecte en bonior.

Aglaia sent un mot. ¿És ella o el brancam?
I l’aire es torç, ardent d’una flama frisosa,
i la calitja parla d’una terrible fosa.
L’agost com es rebolca, tot sol, damunt del camp!

Aglaia té una set que eixuga el seny, la parla…
Superbament aixeca, damnant el seu descans,
i enfonsa en la prunera les cobejoses mans
i enlaira tot el rostre, com si volgués besar-la.

I l’arbre, que amb un lleu serpejament de branques
sembla oferir-nos l’or, la mel d’algun pecat,
s’estremeix un moment de la ferocitat
del gran perfum impúdic i de les dents tan blanques.

                                             Josep Carner

 

" APRENC A DIR QUE NO " de Montserrat Abelló

Ens ha deixat una de les grans. Montserrat Abelló un nom em majúscules dins les lletres catalanes.  Ella va aprendre a dir que NO, algunes encara no en sabem.

 

 Amollo en la nit

la veu amarga o

la veu esperançada.

I aprenc a dir que NO.

Que ja no és temps de plorar

ni de lamentar-se, ni tampoc

el de cercar excuses fàcils.

I aprenc a dir que NO.

                                                      M. Abelló

" EL SOMNI " de Joan Salvat Papasseit

El 1920 el poeta, és internat al sanatori de La Fuenfría, a Cercedilla, Madrid, on va poder comprovar la poca estima que en aquelles terres sentien pels catalans. Des d'allí escriu els vuit  poemes, plens d'exaltació nostàlgica de Catalunya, de Les conspiracions (1922). Aquest n'és un.
Encapçala el poemari amb tres versos:

Sant Jordi el cavaller

ja té un peu a l'estrep

i la bandera alçada.

Guardeu la terra els pagesos germans,
guardeu—beseu-la amb delit, pam a pam:
ara amb nosaltres marins i gojats
per Catalunya, els vaixells salparan.
Guardeu la terra els pagesos germans.


De cara al món altra volta, i firam!
les gestes nostres no temin la mar:
—qui duu senyera els dofins li fan pas.
Per Catalunya un bell nom voleiant
de cara al món altra volta, i firam!


Fornits atletes, a proa s'hi cap,
deixeu l'Estadi pels fadrins que es fan.
Preneu els estres de viure en combat
per Catalunya: Una passa endavant!
Fornits atletes a proa s'hi cap.


Vosaltres, dones, heroiques com mai,
sigueu valentes que l'empresa és gran:
les nostres filles que aprenguin l'afany.
Per Catalunya reseu català,
vosaltres, dones, heroiques com mai.


Fendim les ones, tal guerrers d'abans;
—de nou l'historia que ens vegi avançant—
volguem ésser-hi entre els pobles més grans:
Per Catalunya, els fanals ben endalt
fendim les ones, tal guerrers d'abans.


                               J. Salvat Papasseit



Imatge: Artdelaterra

" ARA LA MAR ÉS ONDULADA "de C.Fages de Climent

Aquest poema és un mig sonet, una nova variant del sonet després del  invertit i de l'anglès. De la mà del poeta empordanès.

 

Ara la mar és ondulada  

com el teu pit adolescent.

¿La mar què fóra sense el vent

que ritma escumes com si cada

sospir ardent fos una onada,

cada petxina una arracada

i cada escull un jurament?

                                     C.Fages de Climent






Pintura:  P. Gauguin

"EL DIA SE HA IDO" de Ángel González

Un 6 de setembre va néixer Ángel González. La seva senzillesa i la seva sensibilitat el fan un dels meus poetes preferits en llengua castellana. El recordem.

Ahora andará por otras tierras,
llevando lejos luces y esperanzas,
aventando bandadas de pájaros remotos,
y rumores, y voces, y campanas,
-ruidoso perro que menea la cola
y ladra ante las puertas entornadas.

(Entretanto, la noche, como un gato
sigiloso, entró por la ventana,
vio unos restos de luz pálida y fría, y
se bebió la última taza.)

Sí;
definitivamente el día se ha ido.
Mucho no se llevó (no trajo nada);
sólo un poco de tiempo entre los dientes,
un menguado rebaño de luces fatigadas.
Tampoco lo lloréis. Puntual e inquieto,
sin duda alguna, volverá mañana.
Ahuyentará a ese gato negro.
Ladrará hasta sacarme de la cama.

Pero no será igual. Será otro día.

Será otro perro de la misma raza. 

                           Ángel González 




 Pintura: L. Reynel Jimenez

" PASSÀ L'ESTIU..." de V. Andrés Estellés

Demà quatre de setembre farà 90 anys del naixement d'aquest magnífic poeta, que en aquest poema ens recorda tradicions antigues .  El nostre senzill i sentit homenatge a un home d'extracció humil, el fill del forner de Burjasot, que ha estat fonamental pel les nostres lletres.

Passà l'estiu, els estendards cremants,
dies de llum i coronats de fulles,
passà l'estiu, els tancats de baladres,
els capaltards!

Sols reste jo, i contemple la platja
i veig la mar, ritual i solemne,
humitejant, en joc altern, la sorra,
retrocedint. 

Passà l'estiu amb els melons encesos
amb un llum dins, fulgor d'una infantesa,
tot ha passat, com passen certes coses,
amb peus lleugers.

                  Vicent Andrés Estellés