Tres germans: el manaire, el rebec i l'espavilat. I un altre deliciós poema de "Els fruits saborosos", que ens serveix per recordar al gran poeta que fou Carner i del que ahir 9 de febrer es van complir 130 anys del seu naixement.
Una
fonteta raja al peu de la noguera.
Allà
van cada tarda a berenar els infants:
potser la font n’imita els salts remorejants.
I la noguera, a tots, els fa de mainadera.
El més petit de tots a sos germans digué:
-Les meves nous, les meves, jo vull picar-les ara-.
Fa, saberut, el gran: -Si en vols, les picaré.
Tu no, perquè en eixint de casa ha dit la mare:
A Mirtil no li deu el roc: és tan petit!
Quan pensa de picar la nou, es pica el dit.
potser la font n’imita els salts remorejants.
I la noguera, a tots, els fa de mainadera.
El més petit de tots a sos germans digué:
-Les meves nous, les meves, jo vull picar-les ara-.
Fa, saberut, el gran: -Si en vols, les picaré.
Tu no, perquè en eixint de casa ha dit la mare:
A Mirtil no li deu el roc: és tan petit!
Quan pensa de picar la nou, es pica el dit.
-No ho creguis –fa el menut. Agafo el roc, veuries,
sense cap dit a sota. –Ningú no el creu de re.
Com el que fa de gran es plau en tiranies!
Mirtil pica de peus i crida com be;
i, amb el rebec, les nous, per terra cauen totes.
El gran gira l’espatlla dient: -Tu sempre botes-,
i ja l’oblida, amb aire superbament serè.
L’altre germà, però, que de reüll se’ls mira,
veu que Mirtil, picant de peus, en dansa d’ira,
sense saber-ho, esclafa les nous que li han caigut.
I va vers ell, distret, com de no res temut.
Pren cada nou, la menja (ningú no se n’adona).
Car, si amb plaer s’empara del guany de cada estona
No hi escarafalleja ni se’n gloria pas.
Que el seny defuig, alhora, topades i escarràs.
Josep Carner
"Els fruits saborosos"
"Els fruits saborosos"
Com la font, els versos s'estronquen, però mai no s'acaben.
ResponEliminaEsperem que ragi sempre, Jordi. A dojo l'aigua i el poemes.
EliminaEls germans mitjans... sempre hi acaben guanyant, escapant-se de rols massa definits, van a la seva i es mengen les nous... :)
ResponEliminaSi que solen ser espavilats, si. I rebels i murris. :)
EliminaLes nous, cervellets que en dic jo, són saboroses per acompanyat qualsevol plat.
ResponEliminaBona setmana!!!.
Em pa mateix són boníssimes. S'hi adiuen amb tot. Delicioses.
EliminaCervellets, ha,ha!
Bona setmana!
En Carner, a més de bon poeta era un bon coneixedor del cor humà.
ResponEliminaFita
I a l'estiu, l'ombra d'una noguera no té preu.
Els poemes de "Els Fruits saborosos" descriuen uns personatges ben definits i molt característics. Jo els trobo molt bonics, per això els procuro recopilar al blog.
EliminaEm fa pensar en el "Da nuces pueris", de Ferrater: doneu nous als nens i seran feliços.
ResponEliminaAls nens i a tothom, que les nous estan riquíssimes. ;D
EliminaUna abraçada!
Molt alliçonador, aquest poema.
ResponEliminaEls espavilats tenen molta avantatja. Mentre els altres perden el temps barallant-se l'altre s'aprofita.
EliminaFeia molt de temps que no llegia ni sentia la paraula "rebec", m'ha fet gràcia. Un poema molt ben triat.
ResponEliminaA casa la dèiem força, és que el meu germà feia moltes rebequeries.
EliminaCelebro que t'hagi agradat el poema, Loreto
M'agrada aquest poema amb aquest germà tan espavilat...
ResponEliminaFeia temps que no veia la paraula botar, "tu sempre botes", entesa com fer una marranada, de petits ho dèiem molt...
Petonets, Glòria.
Ja me'l imagino: fent el despistat i atipant-se de nous.
EliminaVeus aquesta si que no la coneixia! Jo entenc botar com saltar, no com marranejar. Sempre aprenc alguna cosa nova.
Petonets, M.Roser
Trencar-les per péixer l'espavilat. I sortir-ne amb les closques :-D
ResponEliminaEls guanys sempre són pels espavilats. Per això ho són.
EliminaMentre els altres que no ho són tant, perden el temps barallant-se