Diuen coses secretes a la terra ombrejada
i mulla la finestra
A les soques humides, a l'ardent nuvolada
A l'ocell que reposa fatigat del seu vol
És el vent qui les dora?
És el sol qui les mou?
Ballen danses estranyes cap a cap de la branca.
La més vella es desprèn i del ball queda franca;
Pot rodar per la terra rondinant tant com vol.
És el vent qui les dora?
És el sol qui les mou?
Cada dia fan festa de blau cel, de rosada,
de llisquents tremolors de la pluja perlada
del mosquit rondinaire i del feixuc cargol.
És el vent qui les dora?
És el sol qui les mou?
Joana Raspall
La tardor, Joana Raspall i tu....quina combinació tan màgica!
ResponEliminaLa tardor i la Raspall si que són màgiques. Jo l'únic mèrit que tinc és compartir la seva poesia.
EliminaGràcies, Encarna :D
Si en Raimon cantava "tots els colors del verd" a mi m'enamoren tots els colors de la tardor.
ResponEliminaUn bonic poema. Curioses les preguntes "És el vent qui les dora?, És el sol qui les mou?." , preciós.
A mi també m'agrada molt; passejar per un paisatge de tardor és la manera de gaudir d'una bellesa difícil de descriure, si no és mitjançant la poesia.
EliminaM'agrada la tardor, és la meva estació preferida, amb totes les seves tonalitats de marrons i ocres...
ResponEliminaEl poema és preciós.
Veig que la tardor té molts adeptes. Jo també la trobo molt bella. L'únic que em desagrada és com s'escurcen els dies, que a les cinc ja és fosc.
Eliminauna bella poesia de la recent traspassada, potser a hores d'ara des d'algun lloc la recita
ResponEliminaSegur que en deu estar fent de nous. M'agradaria que es convertís en la meva musa, sempre estic falta d'inspiració...
Eliminacrec que tripitit comentari abraçades!
ResponEliminaPots repetir comentaris tantes vegades com vulguis ;D
EliminaSempre és un plaer .
Abraçades!
Un cant preciós a la tardor, que ens el sap fer alenar amb molt d'encert. Gràcies, Glòria.
ResponEliminaLa poesia de la Raspall és sempre tendre i agradable, aquest poema no és una excepció.
EliminaGràcies a tu, Montse, per la teva visita.
Sortirem als boscos de la tardor a preguntar als ocres què els crema.
ResponEliminai als vermells què els encén...
EliminaSon unes fulles amb molta vitalitat, aquestes...
ResponEliminaPetonets.
Si, per estar a les acaballes no es pot dir que estiguin tristes ni ensopides.
EliminaCada dia de festa és molta festa!
Quina bellesa el teu blog, Gloria! l'acabo de descobrir, i m'encanta!
ResponEliminaHola, Maica! Estic contenta que t'agradi el blog. El faig amb molta il·lusió.
EliminaAgraeixo la teva visita i el teu comentari, Maica, i em sap greu que nom podem coincidir en les tertúlies poètiques, com temps enrere.
Espero que trobem l'ocasió aviat.
Una abraçada!
Les fulles seques, o tot just daurades, les fulles que canvien de color, tenen un encant especial. Crec que cap persona queda indiferent davant d'elles i els seus canvis de tons...
ResponEliminaMeravella les tonalitats de les fulles a la tardor, des de les que s'entesten en seguir verdes fins a les ocres i daurades, passant per tots els tons del vermell fins al granat. Quina policromia la dels boscos a la tardor!
EliminaEl Otoño siempre con su paisaje de doradas tonalidades, los bosques parecen encantados. Preciosa poesía!
ResponEliminaMe alegra que te guste. Otoño es una estación de tal belleza que inspira a todos los poetas. Joana Raspall, recientemente desaparecida, la evoca que este poema.
Elimina¡Gracias, Chus, por tu visita y tu comentario!
Que bé q escrivia, tant per nens com per grans
ResponEliminaSi que escrivia molt bé!
EliminaEls seus poemes per adults no són gaire coneguts, serà qüestió d'anar-los compartint.