" ADOLESCENCIA " de Maria Ibars

Un poema on l'autora exalta la bellesa de l'adolescència, dins del marc  incomparable d'un capvespre vora al mar.

                                                                                      Fragment

On les aigües moren manses

et mullaves esplendent

nimbada de l'or del vespre

morent.

Un esclat tremant d'amor

en l'encant de blau i grana

posava ton cos gentil

que nacre i rosa agermana.

Repte al vent?

Ofrena als deus del ponent?

Tota una crida al desig

era, onejant ton cabell.

Les onades t'admiraven

i, després de dubtes breus,

llur escuma amb cançó tendra,

com altres gesmils, tos peus

exornaven de garlandes.

....El vent,

suau la vesta et cenyia...

la carn nua tremolava

pel ventijol, fredolica.

I tu llançaves cinquetes

a les ones de la mar,

i el gest, pueril, s'engrandia

fins a semblar

una clàssica escultura

que juga i lluita amb el mar.

                        Maria Ibars

                                 "Poemes de Penyamar"

"TUS OJOS SE ME VAN " de Miguel Hernández

Recordem al genial poeta en l'aniversari de la seva mort. Canten el poema  Aute i Paco Damas.

Tus ojos se me van
de mis ojos y vuelven
después de recorrer
un páramo de ausentes.

Tu boca se me marcha
de mi boca y regresa
con varios besos muertos
que aún baten, que aún quisieran.

Tus brazos se desploman
en mis brazos y ascienden
retrocediendo ante esa
desolación que sientes.

                           Miguel Hernández

                               “Cancionero y romancero de ausencias”

" EM MORIRÉ ESCRIVINT" de V. Andrés Estellés

Avui fa vint anys que morí el poeta.  El recordem.

 
Em moriré escrivint els millors versos
de l’idioma català en el segle
XX, amb perdó de Rosselló i Salvat,
amb el permís de Pere Quart i Espriu.
 
Foix plorarà moltíssim en saber-ho
i inútilment intentarà un sonet,
l’únic sonet que li serà rebel
i mai no passarà del tercer vers.
 
Fuster, Ventura: no digueu que no
us he avisat a temps. En els papers
faran elogis precabuts —oh, sempre
 
es necessita certa perspectiva-.
Pense en el nostre poble, i li demane
a Déu una mort digna. Déu que ho faça.

                                 V. Andrés Estellés 
                                  " El gran foc dels garbons " 

"LUNA LLENA" de Antonio Machado

Lluna de març, lluna plena, companyia i inspiració del poeta.

¡Luna llena, luna llena
Tan oronda,
tan redonda,
en esta noche serena!

Alegre luna de marzo
tras el azul de la sierra,
tu eres un panal de luz
que labran blancas abejas.
Sobre los pinos del monte,
madona, sobre la piedra
del áspero Guadarrama,
miras mi ventana abierta.

Yo te veo, clara luna
siempre pensativa y buena,
con tus tijeras de plata
cortando el azul en vendas
o hilando la seda fina
de tus gusanos de seda.

Tu y yo, silenciosamente,
trabajamos, compañera,
en esta noche de marzo,
hilo a hilo, letra a letra
¡con cuanto amor! mientras duerme
el campo de primavera!

                                          Antonio Machado.

                                          "Noche de Castilla"

" FI DE JORNADA " de Joan Sales

Els poetes que van viure la guerra sempre tenen algun poema que parla del dolor i l'horror d'aquells dies.

Com un vent mou suau, i que fa ajupir els blats,
els projectils de gros calibre
passen sobre el silencia dels homes inclinats.
Alguna cosa hi ha que en el capvespre vibra.

-És ara l'hora aquella que en els dies antics,
quasi esfumats de la memòria,
l'àngelus de la tarda llançava als camps amic
la invisible llavor d'una pau meritòria-

La nit s'ajeu, els bruits s'apaguen; els canons
s'adormen. Una tèbia brisa
porta el perfum amarg del bosc que crema al fons
del panorama que es divisa.

El soldat s'arrauleix en el fons del seu clot.

Aquest silenci l'acompanya.
Somnia. El fred li entra pels forats del capot.
Quina pau més alta i estranya!

Quietud de la nit que segueix el combat!
Quan la terra s'és esvaïda
sorgeix, indiferent, la freda immensitat,
tan tranquil·la! Que sap dels homes i la vida?

                              Joan Sales

"COMO LA PRIMAVERA" de Juana Ibarbouru

La poetessa compara l’exuberància de la primavera amb la força i vitalitat de la joventut.

Como una ala negra tendí mis cabellos
sobre tus rodillas.
Cerrando los ojos su olor aspiraste,
dicendome luego:
-¿Duermes sobre piedras cubiertas de musgos?
¿Con ramas de sauces te atas las trenzas?
¿ Tu almohada es de trébol? ¿Las tienes tan negras
porque acaso en ella exprimiste un zumo
retinto y espeso de moras silvestres?
¡Qué fresca y extraña fragancia te envuelve!
Hueles a arroyuelos, a tierra y a selvas.
¿Que perfume usas? Y riendo te dije:
-¡Ninguno, ninguno!
Te amo y soy joven, huelo a primavera.
Este olor que sientes es de carne firme,
de mejillas claras y de sangre nueva.
¡Te quiero y soy joven, por eso es que tengo
las mismas fragancias de la primavera!

                               Juana de Ibarbouru

  

" MANOBRE " de Joan Vinyoli

Dia de la Poesia. 
L'artífex: el poeta, un manobre de les paraules. Persistent, resistent, sommiador...

Ésser poeta: bastir
sempre en el buit, sense fi,
paraula a paraula una obra
que es perd endins de l'espai;
ser-ne tan sols un manobre
i no sentir-se mai pobre,
ni no desistir-ne mai.

És l'edifici tan alt
que mirar-lo fa vertigen;
té en el meu nucli l'origen;
qui, però, en sap el final?

Flamígera catedral
d'impuls i de paciència:
contra el fugaç, persistència,
contra el caduc, resistència,
contra els somnis, evidència
de vertebrada existència.
Oh aventura total!

                             Joan Vinyoli

" CAMÍ FLORIT " de Josep M. Llompart

Comença la primavera, de la mà del poeta un camí florit ens hi porta... 
Ho canta Maria del Mar Bonet.

Llevamà, card, fonollassa, 
rosella, cascall, lletsó, 
vinagrella, corritjola, 
ginesta, aritja, fonoll, 
passionera, cugula, 
mare-selva, safrà bord, 
foravia, canyaferla, 
baladre, argelaga, albó, 
falguera, olivarda, estepa, 
clavell de moro, coscoll, 
heura, contell, englantina, 
vidalba, murta, maimó, 
cama-roja, campaneta, 
ravenissa, bruc, guixó 
(i en l'aire color de vauma 
l'esgarrifança d'un poll).  

                    J.M.Llompart

"AUTOBIOGRAFIA " de Miquel Marti i Pol

Un dia com avui de l'any 1929 va néixer el poeta. El recordem compartint la seva "Autobiografia".

Del claustre matern

- per dir-ho com els llibres -

vaig passar directament a la fàbrica.

I em sentia desolat i enyorós

quan van donar-me l’uniforme.

Els primers dies plorava pels racons

i la fresa de les màquines

em ressonava dins el cap durant vint-i-quatre hores.

Va ser una creixença difícil

ho confesso.

Però ara ja tinc la pell dura

com el que més,

he deixat enrere tot el que em podia

recordar els anys d’esforç

i espero amb pau l’hora de tornar

al si de la terra

- per dir-ho com els llibres -.

                         Miquel Marti i Pol

" I BEG YOUR PARDON "

Avui Espriu,  mestre d'una fina ironia...

  

   Meditació, amb alguns rodolins,                             
     entorn de la teoria atòmica, tal com                        
ve al·ludida als periòdics.                                        

Quan el centre del món
no ets ben bé tu
(per més que en tinguis la il·lusió),
si et desvetllaven enmig de la nit,
no vulguis preguntar-te per què vius:
distreu-te rosegant l'ungla d'un dit.

Quan el centre del món
queda tan lluny
de tu
que honestament
comences a saber que no ets ningú,
para't per un moment
i venta al primer nas un cop de puny.

Problemes cada volta més esquius
et vénen a torbar la dolça son.
Sols et faltava ja, pel que tu dius,
llucar que no ets del tot centre del món.

Parent de Badalona o d'Istanbul,
tant si ets actiu com si fas el gandul,
en aquest nostre món sense demà
és molt difícil de guanyar-te el pa.
No et donaré ni el més petit consol,
et volaran un dia qualsevol.

Però entretant evita alguns trastorns,
posant-te ben cordats els pantalons.

                        Salvador Espriu

" PASSA VENT..." de Clementina Arderiu

Si a Clementina molestava tant el vent quan vivia a Sarrià, no vull ni imaginar com la mortificaria la tramuntana a la caseta de Cadaqués...

Passa, vent, cosa sinistra,
qui et pogués mai deturar!
Tota la casa em fa trista
el teu malastruc xiular. 

M'enfolleixes les colomes
allà dalt del colomar;
de l'arbre arrenques les pomes
molt abans de madurar;
i colltorces la florida
novella del roserar;
i esfulles la margarida
-si vindrà, si no vindrà-. 

A l'hort el planter m'aplanes
i em malmets el fonollar;
del llibre em gires les planes
com si em volguessis reptar.
I els papers treus de la taula
i me'ls llences a volar.
Si el jardí tingués un saule,
com el faries plorar! 

Ni finestra ni portella
res no hi val, tot és en va:
sempre et resta una clivella
per poder-te enforinyar.
Jo a ciutat no et coneixia,
i ara m'ets tot casolà!
Véns a casa cada dia
i hi entres sense trucar. 

               Clementina Arderiu

"ELS AMANTS PARLEN" de Ventura Gassol

La poesia de Ventura Gassol acostuma a ser patriòtica i ardida, però avui ens sorprèn amb un poema d'amor: el diàleg d'uns enamorats.

-Oh, com la nit és alta i és tranquil·la!
No sents un remoreig d'ales i vels?
           -És el bleix del que vetlla i que vigila
            que no s'apaguin els estels.

-Vols dir que no és el vent d'alta alenada
que ara els hi dóna aquesta tremolor?
           -Tremolen perquè, al fons de ta mirada,
            s'hi veuen tan petits que tenen por.

-El seu camí és l'espai: què poden témer,
clar com el troben de la pròpia llum?
            -La del teu esperit que els cega i crema
             i que els pot fondre com si fossin fum.

                                   Ventura Gassol

" EVASIÓ " de Carles Salvador

El poeta ens parla d'un mestre -potser ell mateix-  amb una visió de l'educació oberta i intel·ligent, que va més enllà de les lliçons apreses de memòria.

Brollador de xerrameques,
agrers d'aire enrarit
A les negres finestres de les pissarres
les files dels nombres: 3, 5, 6, 8...

Definicions abstruses
als racons de les orelles;
entre dents paraules sàvies,
nèciament gramofòniques.

Però als ulls un llenç de blau;
però al nas, brins de romer;
però als dits, delerosos de dibuixos,
les llances dels llapis vermells.

El mestre rumia ¡coses!
             -Si enderroquéssim l'escola...
                quin bell centre d'interès!

                         Carles Salvador 

                                "El bes als llavis"

" EL CLAMOR " de Alfonsina Storni

Donar el cor generosament, sense un anell, sense un paper firmat, podia ser perillós en l'epoca que l'Alfonsina ho va fer.

Alguna vez, andando por la vida,
por piedad, por amor,
como se da una fuente, sin reservas,
yo di mi corazón.

Y dije al que pasaba, sin malicia,
y quizá con fervor:
-Obedezco a la ley que nos gobierna:
He dado el corazón.

Y tan pronto lo dije, como un eco
ya se corrió la voz:
-Ved la mala mujer esa que pasa:
Ha dado el corazón.

De boca en boca, sobre los tejados,
rodaba este clamor:
-¡Echadle piedras, eh, sobre la cara;
ha dado el corazón!

Ya está sangrando, sí, la cara mía,
pero no de rubor,
que me vuelvo a los hombres y repito:
¡He dado el corazón!

                      Alfonsina Storni

"LES DONES DE LLO" de Jordi Pere Cerdà

Un poemes de Jordi Pere Cerdà, pseudònim d’Antoni Cayrol, escriptor cerdà, nascut a Sallagosa i Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, que dedica a les dones de Llo, que podrien ser les mares o les padrines de les xiquetes del poema del altre dia.

Dones de Llo,
suors negres de la terra

solidificades al sol,

amb posats de santes Maries velles.

Arrufides com

estorregalls de terra argila,

els ulls vius com d’esquirols

més que no els llavis parlen i diuen

que pena és vida;

pintades de ferum d’ovella,

i el cansament al damunt,

que ve del feix sobreavançat de feines.

Tot surt del roc:

les cases, l’església, la gent.

Pits magres, punxes de sílex,

seques i dures espines de la llet.

Dones de Llo,

aqueixa nit curta de son

en la bravor de l’estiu ensuat,

refusa, dolorós, la pau al vostre cos.

Tan curta sembla la carícia de l’amor

per a vós, suors

solidificades al sol,

amb posats de santes Maries velles.

                              Jordi Pere Cerdà