Del claustre matern - per dir-ho com els llibres - vaig passar directament a la fàbrica. I em sentia desolat i enyorós quan van donar-me l’uniforme. Els primers dies plorava pels racons i la fresa de les màquines em ressonava dins el cap durant vint-i-quatre hores.
Va ser una creixença difícil ho confesso. Però ara ja tinc la pell dura com el que més, he deixat enrere tot el que em podia recordar els anys d’esforç i espero amb pau l’hora de tornar al si de la terra - per dir-ho com els llibres -. Miquel Marti i Pol
Recordem-lo doncs. Gràcies Glòria!
ResponEliminaS'ho mereix, oi?
EliminaJo crec que ningú ha tingut una creixença fàcil.
ResponEliminaTens raó, créixer és difícil. I sempre hi ha que ho té més complicat que els altres.
Eliminaper dir-ho com els llibres se n'ha de saber molt! Com en Martí i Pol.
ResponEliminaHo diu bé el poeta, com el llibres!
EliminaL'època de la fàbrica em sembla que no li agradava gaire a en Martí i Pol, ell no era pas d'estar tancat, era un home d'espais lliures i silencis...
ResponEliminaPetonets.
I això que sembla que la Tecla Sala no era de les pitjors fàbriques, però la feina dins del sector tèxtil devia de ser molt dura per un esperit lliure.
EliminaPetonets!
Sí, era dura la infantesa a la fàbrica... començaven tant joves! Aquest és autobiogràfic, però a mi em posa la pell de gallina, també, aquell de l'Elionor...
ResponEliminaL'Elionor tenia catorze anys i tres hores... :)
Bon record, Glòria!
...quan va posar-se a treballar.
EliminaAmb l'Elionor vaig estrenar el bloc el Dia de la Dona del 2011.
Magnífic poema.
no em va molt be no sem carge
ResponElimina