dijous, 2 de novembre del 2023

"ELS MORTS" de Joan Margarit

Un poema colpidor en un dia adient. Un gran poeta que sempre recordarem i admirarem i que tenia la mort molt present en els seus poemes.  

 





Els tres cops dels palmells damunt del mur:

Un, dos, tres: pica paret.

Ens llancem endavant mentre ressonen

i ens aturem mirant l’esquena de la Mort,

que es gira molt de pressa per sorprendre

els qui es mouen encara amb l’embranzida

i els fa fora per sempre d’aquest joc.

Un, dos, tres: pica paret.

 

Se’n va la llum. Com un punt d’or, l’espelma

fa tremolar les ombres de la cambra.

Per què fa tant de fred a la postguerra?

La Mort es tomba i veu com la meva germana,

amb febre, es mou i plora sota el gel.

Un, dos, tres: pica paret.

 

El passat era el rostre del meu pare:

presons i cicatrius, desercions.

Com el terroritzaven aquests cops

dels palmells contra el mur.

No pot acabar un gest d’impaciència.

La ira i la por el van delatar a la Mort.

Un, dos, tres: pica paret.

 

No ens apartàvem mai del seu costat.

I ara jugo amb la meva filla morta.

Per què no vaig endevinar els seus ulls?

Però el futur, astut, sempre fa trampa.

No vaig sentir els tres cops: em va somriure

i vora meu hi havia ja el seu buit.

I el joc havia de continuar.

Un, dos, tres: pica paret.

 

Ja no m’importa si la Mort em veu:

em giro per somriure als qui em segueixen.

Ara que he arribat a prop del mur,

no sé res del que hi pugui haver al darrere.

Només sé que me’n vaig amb els meus morts.

 

                               Joan Margarit