"EL FRED" de Maria Beneyto

Avui un poema de l'escriptora valenciana, que va rebre el premi Ciutat de Barcelona l'any 1956, entre d'altres guardons, i que ens parla d'un personatge que ens visita al hivern, que justament avui comença. Un personatge temut per molts i apreciat per altres. 

El fred ve d’un país blanc

amb la pell tota glaçada.

Té al cor un àngel de neu
amb dos lliris de rosada.

El fred és un home trist

que no té lloc ni cadira,

que no pot trobar un llit

quan la soneta els ulls crida.

Tothom li tanca la porta:

"¡Vés-te’n fred!”.

I el fred s’allunya

sense més companya amiga

que el ventijol i la pluja.

La ciutat encén les cases

amb tots els llums de Nadal.

La flama enemiga crida:

“!Vés-te’n fred!"

I el fred se’n va.


            Maria Beneyto 

"BRESSOLEIG A L'IMSOMNI DE LA IRA" de Maria Beneyto

 Maria Beneyto, castellanoparlant (família, escola i formació en castellà),  després d'un esforç d'aprenentatge i de manera autodidacta pren la decisió d'escriure en català, arribant a ser una de les escriptores valencianes més importants en aquesta llengua.

Ella podria fer-ho, com ho feia
quan la infantesa teua reclamava
bressoleig i cançons. Ella sabria
adormir la ira, acaronar-la,
i defensar-te del malson de dur-la
tothora al teu costat. Tu no saps fer-ho.
No s'adorm. Li fa mal alguna cosa
que a tu et fa mal també. I en vindre el dia
nedant claror i insomni.
Ja ho veus: no vol la ira amb tu adormir-se.
No la saps bressolar com cal. L'enutja
la teua turpitud en intentar-ho.

(Ella sí que en sabria...)


                              Maria Beneyto
                

Pintura: Emili Morera

" LA PARELLA " de Maria Beneyto

La decisió personal de Maria Beneyto, castellanoparlant (família, escola i formació en castellà), va ser posar en pràctica una producció literària  en català, després d'un esforç d'aprenentatge i de formació autodidacta . La escriptora valenciana va aconseguir una veu poètica amb molta força i compromís.  

Ells han perdut de vista el món al banc.
No coneixen a ningú.
Són tots dos la sang cega, el miracle
que es repeteix: mans en la foscor lliurades
 la delícia. Bes a la claror feixuga
de l'acaronament suau, suau...

Jo aguaite.
Amb la innocència d'un cadell,
els mire
sense entendre tendror, luxúria
o encantament feréstec,
des de l'oblit.
I l'home jove que no entén
que no estic entenen-los, crida:
¿Que hi ha?

Reste perplexa
a terres de ningú.
Desconeguda.
Però he begut un glop
de besllum al record,
i endinsada en mi, vaig
de l'amnesia al somni,
on l'abraçada teva
em deia que era dona.
I que vivia.

             Maria Beneyto
         "Elegies de pedra trencadissa"


Pintura:

" JO VINC D'UN TEMPS PERDUT " de Maria Beneyto

En la vigilia del Dia de la Dona, la colpidora veu de Maria Beneyto, una dona forta i molt important dins les lletres valencianes.

Jo vinc d’un temps perdut. Sóc mare i filla
de l’ombra omnipresent. Amb fil d’aram
tanque la intimitat que em fa una illa.
Enllà el poder del plom, la por, la fam.

(Temps del fred mossegant-li al foc la cua,
temps d’arbres primitius i agres, del monstre
vegetal. Pell del món en l’aigua nua,

blau tremolor ferit de fum per sostre...)

Mare i filla, besàvia de la terra
i encara amb por de nàixer, i vençuda
pel dinosaure groc de la desferra,
o per sempre mai pel temps perdut perduda.

                          Maria Beneyto

                                 "Després de soterrada la tendresa"

Pintura: R. Mena Velenzuela

"TOCAR MARE" de Maria Beneyto

Per llei de vida,  arriba un dia en que la mare ja no està al nostre costat... però el seu amor sempre ens acompanya.

T'escolte així parlar:
Vine a la mare...!        o
Què et faré a la nit per a sopar?!

Paraules amb caliu i alè.
Tebiesa de la sang
fent-se llavis.
Vine a la mare...!

A la infantesa em duies i em tornaves
creuant la processó de tots el sants i verges
als qui pregaves per la filla petita
i per la dona,
quan la febre era el pou on m'enfonsava
o el cor em feia mal de veure i de viure.

Vine a la mare...!

I el món era un manoll d'herbetes tendres,
una fira de nines
o el cel de pasqua blau de primavera.

Ara furte al silenci la veu teua
que es fa líquid calent del riu que porte,
i les quatre paraules
vénen a mi per la cordial artèria,
vers la vida que visc freda i ferida,
vers el món roig de sang,
negre de pluja o gris de cendra,
inacabable cendra de gent morta
cremada per l'oblit.
"Vine a la ..."

Però mai més podré tocar mare...

                           Maria Beneyto

 Pintura:  J. Sorolla

"RECERCA" de Maria Beneyto

Colpidora poesia d'una poetessa que coneix i expressa la feblesa i les limitacions humanes enfront de lo injust.

Caldria anar amb peus de neu, petits,
a saludar l’intacte de l’aurora.
A deixar-li la pau dels rams més tendres
caldria anar amb passos fets de flor.

(Després, derrocar arbres plens de nius
per a les creus de mort, per als incendis.
I remoure al fosc cec tristors pregones
esbrinant bé després què és un ocell.)

Caldria que a la set d’un cigne blanc
refrescàssem les tèbies alegries.
Caldria recercar els capolls tímids
per al gran desdejuni del matí.

(Després, tornar al fum. Desfer sorolls
per als infants que avui han de morir-se.
Després, girar-se a Déu i preguntar-li
per aqueixes angúnies innocents.)

Caldria anar, curant de no ser vent,
on les plomes voldrien formar ales.
Caldria anar al túnel de les brises
a cercar les maragdes envoltants.

(Després, alçar les mans, aquestes, brutes,
interrogant per què, per què. Clamant.
Després, cridar fins a quedar-se tous
deixant a Déu el buit. A ses paraules.)
  

                              Maria Beneyto

"L'ENGANY" de Maria Beneyto

Magnífic poema que descriu, en un ric llenguatge, la dualitat de la dona, forta i alhora feble. Escrit per una poetessa que tot just fa un mes que ens ha deixat.

Jo sóc la dona forta de la Santa Escriptura.
(Mai no hi hagué més feble, més humil criatura.)
Mai no hi hagué un silenci més compacte que el meu
tancant els camins vívids a més crescuda veu.

Ells em motegen freda, i serena, i valenta.
I estic plena de pànic i de tristor calenta.
Ells són sens rels pregones, i sens força i sens pau.
Ells són el covard sempre, o el dolent, o l’esclau.

Ells són els vents aqueixos que ajuden tota flama,
ells, folls, els gots de l’ombra, la veu tensa que clama.
I jo no sé quin núvol equivocat i estrany
posà en mi l’aigua aquesta, de font que no em pertany.

Però mai no vaig dir-los: «Companys, també sóc terra.
De flama sóc i d’aigua, d’elements sempre en guerra...»
No els diguí la por meua a la nit, a la mort.
Prop de mi, no sabria que estic morint-me, el fort...
No és l’estil meu, sabeu-ho, lluir per la ferida
                                                               la vida.



                               Maria Beneyto

 

Pintura de Dante Rossetti "Joana de Arc"