A més d'una excel·lent novel·lista la recentment desapareguda Isabel-Clara Simó era una poeta directa i de gran sensibilitat, vegeu-ho si no en el poema que compartim avui, adequat per les dates en què ens trobem.
Vaig néixer l'any u, mira si és casualitat!
La mare duia un vestit blau,
i el pare era barbut i sec
-la vara florida
és una invenció
romàntica i tardana-.
"No és ben curiós
-va dir el pare
a l'orella de la mare-
que aquest marre se m'assembli tant?".
Viure és una feina dura,
i més si saps que tens
poc temps per viure-la.
Però jo era espavilat de mena,
i ja de menut
vaig veure que era molt magre
viure en un país
colonitzat.
Els meus amics
volien ser romans
i tot sovint murmuraven
que, en aquesta patria nostra,
hi ha més fills de puta
que en cap altre país del món.
Jo vinga dir arreu
que tots som iguals
per naixement; i vinga
a parlar de llibertat.
Doncs va i em van matar,
per terrorista.
És una mort llarga i feixuga
si estàs lligat
indefens en una creu.
La mare, pobreta,
em va mirar negada de dolor,
però també amb una espurna d'ira;
des d'allà dalt, i just
abans del traspàs,
vaig sentir que renyava
la meva nòvia, tan bonica:
"Si almenys n'haguéssiu deixat
un nét o dos!"
I tenia raó,
la bona dona.
Isabel-Clara Simó
Pintura: Emmanuel Levy
