La obra del narrador ha diluït la del poeta. Però cal recordar que Pedrolo va escriure poemes de sentiment amb llenguatge vigorós i sense concessions als tòpics.
El
cor és ample com els solcs
oberts a la diada camperola:
de
sol a sol.
Recordo
aventures desertes,
vagament germinals i sense roses,
que
profanaven el poeta:
Germa, Pina, la verda Lera
Semència,
Menta, Didora,
Bian, inguariblement horitzontal.
I
la trobada nocturna, silenciosa,
prop dels joncs que vessaven
noms:
Marta, Berta amb els llavis sucosos de móra,
Maria,
Joana, Dolors,
Eva, sempre disposada a confondre els sexes,
i
Magda plena de primaveres.
Tenia
tants cors a la mà
que ja no sabia què fer-ne;
fet i fet,
era excessiu.
Però els cors no s'abandonen
com qui tanca una
porta, i prou,
en deixar la cambra dels jocs.
Me'ls
he endut amb mi cap al futur
d'unes dones maridades,
d'unes
filles que ja baixen al riu
amb les mateixes cames
que
aleshores corrien i, de cop, s'aturaven.
El gest és etern i el
poeta es renova,
amb un altre nom, amb un altre vers,
davant
la carn repetida.
Manuel de Pedrolo
