dilluns, 31 de desembre del 2012

" SE SENT LA NIT " de Jaume Agelet

Un poema per fi d'any.  En comença un de nou i el poeta dubte del que aquest futur immediat li pugui oferir...


Se sent la nit com udola
vagabunda per ciutat.
Enllà rera les finestres
passen uns llums vacil·lants.
Avui totes les campanes,
tots els estels s'han glaçat.
Al carrer brillen les lloses
i passem ombre errants,
que branden com les senyeres
de processons vesperals.

Un fanal soliu degota
el seu pler humil i clar,
i apar la flama esmolada
un clau tot humit de sang.
Que ens durà demà la ignota
i primera alba del any?
Davant la llum embaumada
cruix l'esperit i la carn,
i ma dolor furga dintre
i es fa espessa com un glaç.

Ai, com les portes tancades
encomanen feredat!
Tinc al cor la melangia
dels rellotges aturats.


                                    Jaume Agelet
                              " DOMASSOS AL SOL "

dissabte, 29 de desembre del 2012

" QUIN NOM " de Felícia Fuster

Felícia Fuster escriu des de la introspecció existencial i amb un alt grau d'exigència. La solitud i l'autoafirmació, però, produeixen una escriptura que s'obre per a tothom.


Ara
no em pregunteu quin nom em dic.
Doneu-me’n un que no em desassossegui.
Em vesteixo de noms segons el temps
que fa,
segons el planisferi. Avui no sé
quin és
el nom que m’han posat;
potser em dic Altair; Volva de Temps.


Res més. Sense boll,
sense entranyes. Potser avui em dic Nus,
Terratrèmol o Cinta de Garbí,
Obús, amb massa càrrega. Ja no
podré portar el cor a la mà
per por de la metralla
dels noms, dels vents
que em llancen.
No em pregunteu avui quin nom em dic:
avui m’han batejat amb cordes,
amb una espasa, amb foc.
Amb meteors.
Amb lava.
                   Felícia Fuster 

Pintura: Felícia Fuster  

dijous, 27 de desembre del 2012

"DOLÇ ÀNGEL DE LA MORT" de Marius Torres

El dia 29 de desembre és l'aniversari de la mort del poeta. El recordem amb un poema bellíssim i molt conegut, on accepta amb enteresa i resignació l'inevitable mort que se li atansa. Aquí la teniu en la veu de Miquel Àngel Tena.



Dolç àngel de la Mort, si has de venir, més val
   que vinguis ara. 

Ara no temo gens el teu bes glacial,
 hi ha una veu que em crida en la tenebra clara
  de més enllà del gual.
Dels sofriments passats tinc l’ànima madura
    per ben morir. 

Tot allò que he estimat únicament perdura
en el meu cor, com una despulla de l’ahir,
   freda, de tan pura.
Del llim d’aquesta terra amarada de plor
  el meu anhel es desarrela.

Morir deu ésser bell, com lliscar sense esforç
en una nau sense timó, ni rems, ni vela,   
i llast de records!
I tot el meu futur està sembrat de sal!
Tinc peresa de viure demà encara...

Més que el dolor sofert, el dolor que es prepara,
   el dolor que m’espera em fa mal...
 I gairebé donaria, per morir ara
—morir per sempre—, una ànima immortal. 

                                                       
                                                                           Màrius Torres
                                                                           Setembre 1936



dimarts, 25 de desembre del 2012

" HO SAP TOTHOM I ÉS PROFECIA" de J.V. Foix

Aquest any, en que es commemora el centenari del naixement de Foix no podíem deixar passar el Nadal sense recordar el seu magnífic poema. És una mica llarg, però val la pena.



Ho sap tothom, i és profecia.
La meva mare ho va dir un dia
Quan m'acotxava amb blats lleugers;
Enllà del somni ho repetia
L'aigua dels astres mitjancers
I els vidres balbs d'una establia
Tota d'arrels, al fosc d'un prat:
A cal fuster hi ha novetat.

Els nois que ronden per les cales
Hi cullen plomes per les ales
I algues de sol, i amb veu d'albat,
Criden per l'ull de les escales
Que a cal fuster hi ha novetat.
Els qui ballaven per les sales
Surten i guaiten, des del moll,
Un estel nou que passa el coll.

El coraller ho sap pel pirata
Que amaga els tints en bucs d'escata
Quan crema l'arbre dels escrits;
Al capità d'una fragata
Li ho diu la rosa de les nits.
L'or i l'escuma d'una mata
Clamen, somnàbuls, pel serrat:
A cal fuster hi ha novetat.

El plor dels rics salpa pels aires,
I les rialles dels captaires
Solquen els glaços del teulat.
Un pastor ho conta als vinyataires:
A cal fuster hi ha novetat.
El roc dels cims escampa flaires,
I al Port mateix, amb roig roent,
Pinten, pallards, l'Ajuntament.

El jutge crema paperassa
Dels anys revolts, a un cap de plaça,
I el mestre d'aixa riu tot sol.
El fum dels recs ja no escridassa
I els pescadors faran un bol,
Tot és silenci al ras de raça
Quan els ho diu l'autoritat:
A cal fuster hi ha novetat.

Els de la Vall i els de Colera
Salten contents, a llur manera,
I els de la Selva s'han mudat;
Amb flors de fenc calquen a l'era:
A cal fuster hi ha novetat.
De Pau i Palau-saverdera
Porten les mels de llur cinglera
I omplen els dolls de vi moscat.

Els de Banyuls i els de Portvendres
Entren amb llanes de mars tendres
I un raig de mots de bon copsar
Pels qui, entre vents, saben comprendre's.
Els traginers de Perpinyà,
Amb sang barrada en drap de cendres,
Clamen dels dalts del pic nevat:
A cal fuster hi ha novetat.

Res no s'acaba i tot comença.
Vénen mecànics de remença
Amb olis nous de llibertat;
Una Veu canta en recompensa:
Que a cal fuster hi ha novetat.
Des d'Alacant a la Provença
Qui mor no mor, si el son és clar
Quan neix la llum en el quintar.

La gent s'agleva en la nit dura,
Tots anuncien la ventura,
Les Illes porten el saïm,
I els de l'Urgell, farina pura:
Qui res no té, clarors dels cim.
La fe que bull no té captura
I no es fa el Pa sense el Llevat:
A cal fuster hi ja novetat.

                                 J.V. Foix
                                   

 FELIÇ NADAL A TOTHOM!!!

dilluns, 24 de desembre del 2012

" RONDALLA DEL BOU " de Marià Manent

Un poema de Nadal que trobo molt tendre. I que serveix per desitjar-vos una BONA NIT DE NADAL!


El bou pesant, veient la gent
que tantes coses oferia,
diu que volia fer un present
al dolç Infant de l’Establia.

I quan minvà una mica el fred 
i l’Infantó ja no plorava,
sortí amb pas lent,
dins l’aire net,
sota la nit florida i blava.

Va caminar per fondes valls
i resseguia la carena.
Sent el clarí de tots els galls,
però ja du la rica ofrena.

Saltant de goig i bruelant,
el bou baixà de la muntanya,
i s’oferia al dolç Infant
amb una estrella a cada banya.

                            Marià Manent



dissabte, 22 de desembre del 2012

"QUE LI DAREM ..." de Carme Guasch

Carme Guasch dona la seva visió, una mica amarga i escèptica de la popular cançó, però en que no manca confiança ni esperança.


 
Que li darem en el noi de la mare?
Que li darem que li sàpiga bo?
No tenim panses ni figues, i encara
s'han tornat àcids la mel i el mató.


Que li darem en el noi de la mare?
 Que li darem perquè no plori el noi?
No recorden de l'estrofa més clara
ni les paraules ni el ritme ni el to.

Perquè no vegi la nostra pobresa
caldrà que tu, filla meva, despresa,
el facis cant i bressol i aliment.

Caldrà que et vessis en fonts d'aigües vives
-Panses i figues i nous i olives-
ben dolçament, dolçament, dolçament...

                           Carme Guasch 
                             "Amat i amic" 

 

divendres, 21 de desembre del 2012

" FI DE TARDOR " de Joan Vinyoli

Ja s'ha acabat la tardor!  I Vinyoli li va dedicar un poema per acomiadar-la, que avui compartim.



Sóc la tardor, com un núvol em fonc,
enrere veig, encara plens de fulles,
arbres, avui sols rígides despulles,
i un plor reté, ja corglaçat, el tronc,
garfint l'espai amb branques desvalgudes.

Ja el dia es pon amb llangorós calfred,
el pàl·lid cel té llunyanies mudes,
la serra mostra una blavor
de fred.


                                   J. Vinyoli
 

dijous, 20 de desembre del 2012

" A UNS MÚSICS QUE VAN PEL CARRER " de Joan Maragall

Avui és l'aniversari de la mort de Maragall. El recordem amb un poema. És un poema senzill i nostàlgic d'unes imatges que de segur devia veure sovint quan vivia al carrer Jaume Guiralt.


Aneu pels carrers - ritmant alegria.
La gent que us escolat - de lluny i de prop
acompassa els passos - a la melodia,
pensaments i tot.
Passeu invisibles: - les notes alegres
se'n van a l'atzar - de les cantonades,
llunyanes, properes, - i tral.larejades
com irresistibles.
Trencant un carrer - sortiu trascantó:
sou cegos, sou coixos, - sou desgraciats.
El passant que us topa - us dóna un diner
i mitja rialla... - i ja us té oblidats.


                          Joan Maragall 



Pintura: Alvar Cawén

dimecres, 19 de desembre del 2012

" HIJO DE LA LUZ Y DE LA SOMBRA" de Miguel Hernández

El 19 de desembre de 1937 va néixer Manuel Ramón, fill de Miguel Hernández.  A ell li dedica poemes bellíssims dels que en reproduïm un fragment i del que Serrat va musicar la primera part.  El nadó va morir un mesos després, però això és una altra història...i una altra poesia.

II
( Hijo de la luz )
Tú eres el alba, esposa: la principal penumbra,
recibes entornadas las horas de tu frente.
Decidido al fulgor, pero entornado, alumbra
tu cuerpo. Tus entrañas forjan el sol naciente.

Centro de claridades, la gran hora te espera
en el umbral de un fuego que al fuego mismo abrasa:
te espero yo, inclinado como el trigo a la era,
colocando en el centro de la luz nuestra casa.

La noche desprendida de los pozos oscuros,
se sumerge en los pozos donde ha echado raíces.
Y tú te abres al parto luminoso, entre muros
que se rasgan contigo como pétreas matrices.

La gran hora del parto, la más rotunda hora:
estallan los relojes sintiendo tu alarido,
se abren todas las puertas del mundo, de la aurora,
y el sol nace en tu vientre, donde encontró su nido.

El hijo fue primero sombra y ropa cosida
por tu corazón hondo desde tus hondas manos.
Con sombras y con ropas anticipó su vida,
con sombras y con ropas de gérmenes humanos.

Las sombras y las ropas sin población, desiertas,
se han poblado de un niño sonoro, un movimiento,
que en nuestra casa pone de par en par las puertas,
Y ocupa en ella a gritos el luminoso asiento.

¡Ay, la vida: qué hermoso penar tan moribundo!
Sombras y ropas trajo la del hijo que nombras.
Sombras y ropas llevan los hombres por el mundo.
Y todos dejan siempre sombras: ropas y sombras.

Hijo del alba eres, hijo del mediodía.
Y ha de quedar de ti luces en todo impuestas,
mientras tu madre y yo vamos a la agonía,
dormidos y despiertos con el amor a cuestas.

Hablo, y el corazón me sale en el aliento.
Si no hablara lo mucho que quiero me ahogaría.
Con espliego y resinas perfumo tu aposento.
Tú eres el alba, esposa. Yo soy el mediodía.

                             
                             Miguel Hernández



Pintura: Picasso

dimarts, 18 de desembre del 2012

" RAMBLA VELLA " de Miquel dels Sants Oliver

Evocació de la Rambla Vella de Palma de Mallorca, que el poeta ens presenta  tranquil·la i silenciosa... El passeig, que segueix present en la vida de la ciutat, ha canviat molt, moltíssim...


Passeig melancòlic, llarg passeig amic,
com una avinguda de dibuix antic,
com una alameda de litografia,
plena de silencis i de poesia,
plena de pedrissos i de soledat ...
Ja passa una vella, ja passa un soldat.

Els arbres segueixen el llit d'un torrent
vorejat de tàpies i hortes de convent:
Oh, passeig benigne per llegir el diari,
per resar les hores amb un breviari,
per fondre en ensomnis i meditació
o fer una admirable bona digestió,
tot sentint que toquen vespres o maitines,
així les Tereses com les Caputxines!
 
                    Miquel dels Sants Oliver

dilluns, 17 de desembre del 2012

" ESQUELLOTS " de C. Fages de Climent

Quan un vidu maridava novament la costum era "fer-li esquellots". El poeta, que un cop morta l'il·lusió, troba consol en la poesia justifica el seu sentir i en demana comprensió.


Amics, no em feu esquellots, no.
Tinc un vi ranci d’ironia.
Vidu tot just d’il·lusió,
m’he mullerat amb poesia.

Diu que és un mal, o el que és pitjor,
una punteta de follia.
Dins la boteta del racó
servo captiu l’estel del dia.

El seny és brasa que s’esfuma.
Psiquis i Eco fan mil còpies
que multipliquen el meu cant.

Farbalà d’iris, floc d’escuma
de bisellades cornucòpies
on el vers fina sospirant.
 
                         C. Fages de Climent