"MA FILLA IRENE" de Teodor Llorent

El poeta valencià ens commou en aquest poema, on recorda la filla que ha perdut, però que segueix sentint present, a vora seu tot el dia, sempre.

No sap ningú, ma filla benamada,
lo secret nostre, que en lo cor guardí.
Morta te creuen tots i soterrada,
i encara vius i alenes per a mi.

Véns amorosa encara tots los dies,
com benèfica fada, a mon capçal;
véns amorosa encara, com solies,
i em desperta ton bes angelical.

Baixes a l'hort i culls les millors roses,
tremolosa de goig i de plaer,
i en la taula en què escric lo ramell poses
que ma cambra perfuma i tot mon ser.

Te veig com fores, però més hermosa:
s'han tornat raig de sol tos cabells rulls,
brilla ton front com alba lluminosa,
i claritat major ompli tos ulls.

Te veig sempre pensívola i callada,
i sense dir-me res m'estàs parlant;
tot lo que vols, ho llixc en ta mirada,
i tot és dolç i pur, tot és bo i sant.

Te torna al món divina Providència?
Te dóna el ser mon seny ensomiador?
És il·lusió enganyosa ta presència?
És verdader miracle de l'amor?

Vius encara la vida que ans vivies?
Visc jo la vida nova que vius tu?
Només sé que et contemple tots los dies
i que el nostre secret no el sap ningú!      

                     Teodor Llorente

                              1901