"CANTEM" de Felícia Fuster

 Avui és un dia molt indicat per recordar a Felícia Fuster, una poeta poc coneguda potser perquè va viure des de 1950 a França, tal dia com avui és l'aniversari de la seva mort i aquest any -2021- també es commemora  el Centenari del seu naixement a la Barceloneta. Poeta i pintora amb una força i una delicadesa alhora que la fan admirable.

Cantem, 

com els paletes xiulen

mentre de la galleda estant

se'ls mira l'aigua.

Modulem-nos els sons

per creure que travessen,

com la claror,

les portes que mai no tanquen.

 

Mirem com es podreixen sols,

sota els peus nostres, els camins

fets de palla.

I continuem dansant

amb el peu boig

i el pes del món -drogat no pesa gaire-

fins que ens enfonsin i ja no ens aixequem.

Mai més

no es podrà caure, ens sentirem contents.

 

Com festí,

a taula, ens serviran mordasses.

En despertar del convit foll,

ja sense veu,

ens naixeran ben mudes les paraules.

Ningú mai més no coneixerà el so

de la mirada.

No serem més que cossos destrossats,

no ens quedarà permís ni per les llàgrimes.

                                                      Felícia Fuster 

Imatge; Felícia Fuster

" UNA HORA COM AQUESTA " de Felícia Fuster

Els poemes de Felícia Fuster no són poemes fàcils, tenen una densitat, una intensitat que ens obliga a rellegir-los. I agraden, perquè diu moltes coses i les diu ben dites. 

Qui sap si també haureu viscut
una hora
com aquesta. De sobte, em pesa el cor.
Desordenat, a dintre meu no trobo
ja res d’altre.
El cel llunyà es fa dens i densa
la distància, el cop
del salt entre un bon dia i un adéu. 

Em sento fil tibant on tothom penja
plorant o bé rient
la roba que no porta. Mal lligada
m’estic. Em desdic de tothom,
de mi, de tots els vents
que m’empenyen les guerres, la incertesa. 

No sé oblidar el combat, ni els avions
que una agulla de cap pot desinflar,
fer caure; els murs fets de paper,
les espitlleres
del viure parcel·lat. M’escapo.
Esborro amb l’aigua dels meus ulls
el tall dels passos.

Després, cantant amb els àngels
del més enllà trobat, em sento fonda
d’espai no desistit. I escuma.
I sencera m’aboco. He conegut
l’absoluta mesura de la mort.
O gairebé. 

               Qui sap.

                          Felícia Fuster

Imatge:   Pintura Felícia Fuster

"TANCA'M" de Felícia Fuster

Una veu madura,  impactant la de Felícia Fuster, una veu que avui ens arriba amb força.

Tanca'm, 
tanca'm enfora.
Se'm fon la pell dels dits
de tant jugar 
a pentinar cascades. Busca
les claus pertot arreu
fins al pantà del ànima. No et perdis
entre els paranys de les ullades.
No vull entrar. Tanca'm
amb l'aire dels carrers mal estirats
amb les rodes més folles que no paren
amb el neguit dels avions
sense control, ni cor,
ni llums per l'aterratge.
Tanca'm enfora, si. Em pesa
massa el raïm d'ànimes que duc
i aquests quaranta cors
que no puc empassar-me.
Quants segles he tardat per obrir els ulls...
Quants terratrèmols d'esperances...
Tot em pesa cap dins,
com tu,
com la claror de l'aigua. Sí, tanca'm;
ja sé que hauran de caure'm al damunt
els mons i les taulades
però tant és: porto la rosa
dels vents desesperats a les sandàlies.

                           Felícia Fuster

" VOLIA " de Felicia Fuster

Felícia Fuster  escriptora, pintora i traductora va arribar tard a la poesia, però és considerada una de les autores més singulars de la literatura catalana. 

Volia
escriure’t cartes de camins
per un correu de fugues,
parlar-te amb la remor de l’oliver
sobre el front de la tarda,
mai més amb el vertigen
dels mots abandonats com ponts que cauen,
però no puc;
se m’han trencat
com una branca que s’asseca, els dits.

Si véns,
potser m’arribaràs d’aquí mil anys;
tot descomptant els trens, tremolo encara.
El fred dels calendaris em fa por.
Porto ja la nuesa dels qui moren,
i cor endins
va rovellant-se l'espera.

Abocada al damunt del jardí buit
d’una pàgina inútil, amb les restes
de mi, que quasi ja no sóc,
no puc. Volia dir-te un mot que no diré
un mot que ressonés per les mil cordes
de tots els ulls que et tanquen. 

                            Felícia Fuster 


Pintura: Felícia Fuster

" LLEGIDORA " de Felícia Fuster

Compartim avui un poema de Felícia Fuster  una veu, que es va apagar fa dos anys,  que parla amb molta força, d'una manera original, intransferible. La imatge correspon a la seva obra com a pintora.

Llegidora
d’absències i naufragis,
secreta com els límits que s’ignoren,
poma de sol tendríssima dins l’ombra,
gotim de blau damunt dels núvols,
això voldria ser.
Però
no sé què sóc, ni si em deformo
dintre el mirall que em gronxa
ni si m’esquinçaré per una rosa
morta o beuré l’aigua trista
del teu mirar trencat.
Porto
per passar les fronteres
les arrugues del temps i no tinc plomes
a la veu ni cap tinta que esborri
ni guants de malefici de brúixoles
perverses per a desviar
vides.
Em sé llunyana dels foratges
que busquen els secrets i els crits
de les hores lluents.
Jo vinc només per oferir-te
amb el silenci tens
el jardí
càlid dels meus braços.


                      Felícia Fuster


Pintura:Felícia Fuster

" QUIN NOM " de Felícia Fuster

Felícia Fuster escriu des de la introspecció existencial i amb un alt grau d'exigència. La solitud i l'autoafirmació, però, produeixen una escriptura que s'obre per a tothom.

Ara
no em pregunteu quin nom em dic.
Doneu-me’n un que no em desassossegui.
Em vesteixo de noms segons el temps
que fa,
segons el planisferi. Avui no sé
quin és
el nom que m’han posat;
potser em dic Altair; Volva de Temps.

Res més. Sense boll,
sense entranyes. Potser avui em dic Nus,
Terratrèmol o Cinta de Garbí,
Obús, amb massa càrrega. Ja no
podré portar el cor a la mà
per por de la metralla
dels noms, dels vents
que em llancen.
No em pregunteu avui quin nom em dic:
avui m’han batejat amb cordes,
amb una espasa, amb foc.
Amb meteors.
Amb lava.

                   Felícia Fuster 

Pintura: Felícia Fuster  

" Q U I " de Felícia Fuster

Felícia Fuster  deia “És probable que l’abstracció pictòrica també es reflecteixi en la meva poesia”.  Opineu.

Qui m'ha ferrat,

qui m'ha fixat damunt dels ossos,

a cops,

aquesta pell,

aquesta pell de dona,

que tot hi despullant-me m'ha vestit.

Qui m'ha cridat

i qui m'ha dibuixat la boca

amb foc,

deixant-hi, com

rebrot, la veu que es va cremant.

Òptic expert,

em miro la mirada de la gent

dintre del ull eixut

i no hi vull llegir res. Cega als presagis

he avançat

reculant. I m'estimbo. Únicament,

són les pedres els dits

que em van collint aquest

abric estrany, pelló

que em deixa nua i que m'estreny

la breu

coincidència

de la vida i el cos.

                              Felícia Fuster

"NO EM DESPULLEU" de Felícia Fuster

Aquest dissabte portem al bloc a Felícia Fuster, la excel·lent poeta i pintora que va morir el dia 6. S'ha apagat una veu íntima i forta, la seva poesia resta entre nosaltres. 

Abans
que el gran compàs no em paralitzi
amb la geometria de la mort
no em despulleu.
No em despulleu del temps
ni d'aquells mots
que, fins gebrats, jo feia càlids.
Sé que el meu cant
avui
no arribarà
ni a les òrbites baixes
i el món em pesarà. Tant és.
Deixeu-me.
Deixeu-me el formigueig
d'aquest cap ple de festa
i les ales dels ponts. Deixeu-me blanca,
calç apagada, encesa, poca cosa,
no res,
amb els peus nus.
Sé caminar descalça. I més.
I encara sé:
només el que s'esborra
té importància.

                 Felícia Fuster
               Aquelles cordes del vent, 1987

Pintura de G. Chirico