"CANÇÓ DE NA RUIXA-MANTELLS" de M. Costa i Llobera

Aquest poema de Miquel Costa i Llobera diuen que parla d'un personatge verídic que va embogir d'amor quan la fada Na Ruixa-mantells li va prendre l'estimat. L'ha musicat i popularitzat Maria del Mar Bonet.  
Aqui podeu llegir el poema complert.

Passant gemegosa com fa la gavina

que volta riberes i torna a voltar,

anava la boja del Camp de Marina

vorera de mar.

Descalça i coberta de roba esquinçada,

corria salvatge, botant pels esculls;

i encara era bella sa testa colrada,

la flor de sos ulls.

Color de mar fonda tenia les nines,

corones se feia de lliris de mar,

i arreu enfilava cornets i petxines

per fer-se'n collar.

Així tota sola, ran ran de les ones,

ja en temps de bonança, ja en temps de maror,

anava la trista cantant per estones

l'estranya cançó.

"La mar jo avorria mes ja l'estim ara

des que hi té l'estatge l'amor que em fugí.

No tinc en la terra ni pare ni mare,

més ell és aquí!

La mar el volia, jamai assaciada

de vides, fortunes, tresors i vaixells;

i d'ell va fer presa dins forta ventada

Na Ruixa-mantells."

Un vespre d'oratge finí son desvari:

son cos a una cala sortí l'endemà;

i en platja arenosa, redòs solitari

qualcú l'enterrà.

No té ja sa tomba la creu d'olivera,

mes lliris de platja bé en té cada estiu,

i sols ja hi senyala sa petja lleugera

l'aucell fugitiu...

                 M. Costa i Llobera 

Pintura: Carolina Blanot

PER QUÈ? de Miquel Costa i Llobera

Miquel Costa i Llobera és una figura cabdal de l'anomenada escola mallorquina, és l'autor d'una obra no gaire extensa, però de gran importància en l'evolució de la poesia catalana moderna. La seva és equilibrada, elegant i bella.

Per què mai té tal encant
com mig oberta una flor?
Per què és tan dolça pel cor
la paraula d’un infant?

Per què l’auba és molt més bella
que el migdia lluminós?
Per què és tot més agradós
quan és encara poncella?

Poncella, esperança, aubada...
sou aquí baix lo millor,
perquè la vall de dolor
no és lloc de cosa acabada.

                 M. Costa i Llobera

Pintura R. Alonso

"DOS SOSPIRS" de Miquel Costa i Llobera

Un poema senzill, però deliciós del poeta mallorquí autor de "El Pi de Formentera"

Vora del foc s'escalfaven,
un vespre a encesa de llums,
la vella, resa qui resa...
la jove, mirant-se el fum...

-Ai!, tot baix digué la jove
i la vella: -Ai, bon Jesús!
-Què teniu, ara padrina?

            -Filla meva, què tens tu?

Cap d'elles tornà resposta,
però pensaren al punt:
 -Si ho sabíeu, padrineta!

              -Si ho sabies, joventut!

                                        M. Costa i Llobera

" EL PI DE FORMENTOR" de Miquel Costa i Llobera

L'arbre és el motiu triat pel poeta. Per Miquel Costa i Llobera el pi es converteix en una presència humanitzada que proclama un missatge d'afirmació vital i crida espiritual. Maria del Mar Bonet canta el poema amb tot el sentiment.

Electus ut cedri

Mon cor estima un arbre!  Més vell que l'olivera,

més poderós que el roure, més verd que el taronger,

conserva de ses fulles l'eterna primavera,

i lluita amb les turmentes que atupen la ribera,

com un gegant guerrer.

No guaita per ses fulles la flor enamorada;

no va la fontanella ses ombres a besar;

mes Déu ungí d'aromes sa testa consagrada

i li donà per trone l'esquerpa serralada,

per font la immensa mar.

Quan lluny damunt les ones renaix la llum divina,

no canta per ses branques l'aucell que encativam;

el crit sublim escolta de l'àguila marina,

o del voltor que passa sent l'ala gegantina

remoure son fullam.

Del llim d'aquesta terra sa vida no sustenta;

revincla per les roques sa poderosa rel,

té pluges i rosades i vents i llum ardenta, i, com un vell profeta, rep vida i s'alimenta de les amors del cel. Arbre sublim! Del geni n'és ell la viva imatge; domina les muntanyes i aguaita l'infinit; per ell la terra és dura, mes besa son ramatge el cel qui l'enamora, i té el llamp i l'oratge per glòria i per delit. Oh! sí: que quan a lloure bramulen les ventades i sembla entre l'escuma que tombi el seu penyal, llavors ell riu i canta més fort que les onades i vencedor espolsa damunt les nuvolades sa cabellera real. Arbre, mon cor t'enveja! Sobre la terra impura, com a penyora santa duré jo el teu record. Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l'altura i alimentar-se i viure de cel i de llum pura... oh vida, oh noble sort! Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada i arrela dins l'altura com l'arbre els penyals. Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada, i tes cançons tranquil·les 'niran per la ventada com l'au dels temporals.    Miquel Costa i Llobera Pintura: H. Anglada Camarasa: El pi de Formentor