Acomiadem l'estiu amb un somriure, irònic i sorneguer com sempre avui Joan Oliver ens recorda la seva infantesa, abans de convertir-se en Pere Quart, quan encara només era el quart fill de la família Oliver-Sallarés.
També us volia dir:
jo vaig tenir set dides.
No us enganyo.
Passats els anys la mare m’ho contava:
«Sí, Juan, t’ho pots ben creure.
Vam patir força amb tu.
Quina tongada!»
A la primera se li estroncà la deu.
Tant la segona com la quarta
adollaven substàncies aigualides.
La tercera rebia, d’amagat i de nit,
el seu amant, un didot ful, un pinxo
(borratxa consueta;
i és sabut que el vi
que engoleix la nodrissa,
al cap de mitja horeta,
ja pot passar sense destorb
a l’àpat del ninó, amb esperit i tot).
La cinquena, menor, mare soltera,
fou reclamada pels seus pares
(l’entabanà un tractant de dides
i amb ell fugí de casa seva
i dels mals tractes
inherents al seu estat il·lícit).
I la que feia sis
—la mare ponderava:
«Per cert que era guapíssima!»
morí de pulmonia galopant.
Finalment la setena, una troballa:
sana, amorosa, patidora,
justament una mare subsidiària
(i un dia jo acabava d’entrar en quintes
metre vuitantaquatre,
doncs deslletat del tot,
em vingué a veure, de molt lluny,
una doneta eixuta, pell rostida;
i, els ulls fosos en llàgrimes,
goludament em grapejava).
Quasi totes gallegues,
donzelles enfavades
—o temperamentals!,
seduïdes per l’amo, el fill de l’amo
o tal vegada pel rector del poble
—maretes de possibles rosalías.
Un oncle meu, seminarista i bútxera,
em cridava amb mofa:
«Set dides com els gats!»
I jo en pregunto, ara:
tanta barreja,
tantes xuclades i xarrups en fonts diverses,
passar per tantes mans, braços i faldes,
per tants coixins rosats de carn elàstica,
no pot marcar un destí de tastaolletes?
Què hi diu, senyors, la psicoanàlisi?
Però hi ha una altra circumstància,
i cal parlar-ne.
En una de les pauses més sobtades
entre dos jocs de metes ortodoxes,
vaig ser nodrit, dos mesos
—prescripció del metge—, amb llet de burra,
la més afí a la de dona, sembla
(heus aquí una altra dada del meu passat prehistòric
que encara m’inquieta).
¿He estat, així, germà de llet
de més d’un i de dos
orelluts quadrúpedes
i per afegidura potser guits?
¿N’hi ha per avergonyir-se’n,
per a acomplexar-se’n?
O potser per reivindicar-ho?
¿Pot tenir el fet quelcom a veure
amb el franciscanisme
—menor, ho reconec—
que sempre m’ha rondat
i encara em ronda?
Imantge: Pablo Picasso
