Un homenatge a les dones. A totes i especialment a les que la seva condició femenina va provocar la ira d'homes estúpids que temen la intel·ligència, com va succeir a Hipaties i tantes altres dones...
Hipaties , la sàvia, va sortir a passejar.
Hipaties era una dona molt bonica, i era també
cèlebre pels seus coneixements.
Sabia matemàtiques i filosofia i dret i llengües.
Quan prenia la paraula,
una gernació l'escoltava embadalida.
No hi havia en tot Alexandria ningú millor
ni ningú més refinat, més noble i exquisit.
El patriarca, però, estava inquiet,
perquè pensava que una dona intel·ligent
és un error de la natura, és un monstre,
i sobretot és un perill per a l'honor
fràgil dels mascles immadurs.
(Els estúpids sempre tenen por que algú
s'adoni de la seva estupidesa.
Els estúpids temen més la intel·ligència
que el sord retruny d'un terratrèmol
o l'ímpetu salvatge d'un volcà despert,
eructant foc de dins de les entranyes.)
El patriarca va atiar gent estúpida com ell
avisem-los del perill que Hipaties
era un esguerro i que portaria malalties i dissort.
Una multitud, l'any quatre-cents quinze,
va tombar el carro d'Hipaties; la despullaren
a grapats, com farien segles a venir amb altres
dones que els febles anomenaven bruixes.
Amb cloves d'ostres, tallants com ganivets,
van solcar el cos bell i jove de la noia,
que cridava i es debatia en la tortura
cega de la massa fanàtica, i cruel.
Després, van cremar-la viva.
Cremar vives dones cultes i llestes
és una tradició antiga; és la mort que propicia
el fanatisme emboscat en el cor fosc
dels prepotents. Hipaties va morir
com una màrtir de la ciència; i va morir bramant
com una bestia quan l'escorxen entre molts.
Els brètols van demostrar que Hipaties era mortal.
I encara guaiten entre les dones, vigilant,
espiant, acusant, no sigui que hi sobrevisqui
la intel·ligència que no poden extirpar.
Hipaties era una dona molt bonica, i era també
cèlebre pels seus coneixements.
Sabia matemàtiques i filosofia i dret i llengües.
Quan prenia la paraula,
una gernació l'escoltava embadalida.
No hi havia en tot Alexandria ningú millor
ni ningú més refinat, més noble i exquisit.
El patriarca, però, estava inquiet,
perquè pensava que una dona intel·ligent
és un error de la natura, és un monstre,
i sobretot és un perill per a l'honor
fràgil dels mascles immadurs.
(Els estúpids sempre tenen por que algú
s'adoni de la seva estupidesa.
Els estúpids temen més la intel·ligència
que el sord retruny d'un terratrèmol
o l'ímpetu salvatge d'un volcà despert,
eructant foc de dins de les entranyes.)
El patriarca va atiar gent estúpida com ell
avisem-los del perill que Hipaties
era un esguerro i que portaria malalties i dissort.
Una multitud, l'any quatre-cents quinze,
va tombar el carro d'Hipaties; la despullaren
a grapats, com farien segles a venir amb altres
dones que els febles anomenaven bruixes.
Amb cloves d'ostres, tallants com ganivets,
van solcar el cos bell i jove de la noia,
que cridava i es debatia en la tortura
cega de la massa fanàtica, i cruel.
Després, van cremar-la viva.
Cremar vives dones cultes i llestes
és una tradició antiga; és la mort que propicia
el fanatisme emboscat en el cor fosc
dels prepotents. Hipaties va morir
com una màrtir de la ciència; i va morir bramant
com una bestia quan l'escorxen entre molts.
Els brètols van demostrar que Hipaties era mortal.
I encara guaiten entre les dones, vigilant,
espiant, acusant, no sigui que hi sobrevisqui
la intel·ligència que no poden extirpar.
Isabel Clara Simó
Pintura: HIPÀTIA de Rafael Sanzio
