"LA CANÇÓ DELS INVADITS" d'Apel·les Mestres

Recordem a Apel·les Mestres  artista polifacètic dedicat al dibuix, la poesia, la dramatúrgia i la música, amb el seu poema «La cançó dels invadits», també conegut com a «No passareu». Els versos van ser escrits durant la Primera Guerra Mundial en protesta per la invasió de Bèlgica. Anys després, la resistència republicana va recuperar el lema, ara «No passaran», amb motiu de la Guerra Civil Espanyola. Apel·les Mestres va morir un dia com avui, un 19 de juliol de l'any 1936, quan començaven els tirotejos pels carrers de Barcelona, recordem-lo com el gran home i patriota que va ser.   Aquí ho canta Pau Alabajos

No passareu! I si passeu,

serà damunt d’un clap de cendra:

les nostres vides les prendreu,

nostre esperit no l’heu de prendre.

Mes no serà! Per més que feu,

no passareu!

No passareu! I si passeu

quan tots haurem deixat de viure,

sabreu de sobres a quin preu

s’abat un poble digne i lliure.

Mes no serà! Per més que feu,

no passareu!

No passareu! I si passeu

decidirà un cop més la història,

entre el sayó que clava en creu

i el just que hi mor, de qui és la glòria.

Mes no serà! Per més que feu,

no passareu!

A sang i a foch avançareu

de fortalesa en fortalesa,

però, què hi fa? si queda en peu

quelcom més fort: nostra fermesa!

Per’xò cantem: ”Per més que feu,

no passareu!”

                             

                           Apel·les Mestres 

 

"TARONGINA" d'Apel·les Mestres

Un deliciós poema que pertany a "Pom de cançons", escrit entorn a l’any 1900 per un poeta que fou molt popular a la seva època i que convé recordar.

Lo taronger floreix,
tot ell és flaire;
la flor del taronger
perfuma l’aire.

Amb son preuat perfum
l’oreig s’adorna,
parteix ben lluny amb ell…
mai més lo torna.
Abans no el robi tot,
            Oh vida mia!,
baixem al jardí junts
al caure el dia.

Brandant lo taronger,
al vent s’inclina,
i una ruixada en cau
de tarongina.
Correm sota el brancall,
ma companyona,
i et teixirà la flor
blanca corona.

Correm, que el taronger
perfuma l’aire!
Correm… que el mes de maig
no dura gaire!

                                             Apel·les Mestres

Aquarel·la: Lara Barco

                                     

"QUIN MAL HI HA?" de Apel·les Mestres

Un poema de Apel·les Mestres, candorós amb un puntet de picardia. Un poema que fa somriure i que una joveníssima Núria Feliu va cantar  amb força encert.

Al passar per l'horta collia una rosa,
era una poncella desclosa a la nit;
me'n he anat a missa sens ni recordar-me
que dugués la rosa damunt del meu pit.
Quin mal hi ha?
Una rosa no és més que una rosa!
Quin mal hi ha?
Una rosa bé es pot rumbejar!

 L'he trobat a ell a l'eixir de l'església,
m'ha donat el bon dia, jo l'hi he tornat.
"Quina rosa portes més fresca i gemada!
Si me la donessis em fóra ben grat!"
Quin mal hi ha?
Una rosa bé es pot demanar!

Com a l'hort de casa de roses no en falten,
jo li só donada sens fer-me pregar;
i ara les veïnes no sé què murmuren,
ni perquè somriuen al veure'm passar.
Quin mal hi ha?
Una rosa que un jove ens demana...
Quin mal hi ha?
Jo no entenc perquè li hem de negar!

                                  Apel·les Mestres

Pintura: Robert Reid

"FESTA AL REBOST" de Apel·les Mestres

M'encanten els contes i poemes que donen vida a objectes inanimats, són innocents i divertits. Avui tot el rebost està de festa, una gran festa: un casament!

Avui al rebost
hi ha festa completa:
aquest vespre l'All
es casa amb la Ceba.

Hi ha acudit la flor
de la parentela,
i lo més granat
de llurs coneixences.

Vestida de blanc
la Sal s'hi presenta,
la du de bracet
son marit el Pebre.

L'Oli compareix
dintre de la gerra,
i el Vinagre acut
en sitra lluenta.

El Sucre es remou
dintre la sucrera,
els xics Moixernons
arriben per rengles.

La cistella d'Ous
també és de la festa,
també en són el Llard
i Safrà i Canyella.

Tots són compliments
i grans reverències:
-Déu vos guardi, l'All!
-Santa nit, la Ceba!

Quan el nuvi es mou
tothom estossega,
quan la núvia riu
tothom ploriqueja.

-Benvinguts, senyors;
comencem la festa;
saltem i ballem,
que ja romp l'orquestra.

L'orquestra és un grill
que amb delit rasqueja,
i un vol de mosquits
tocant la trompeta.

                                             Apel·les Mestres

"MARINA" de Apel·les Mestres

Caldes d'Estrac recorda als poetes que hi van fer estada. Un d'ells, el polifacètic  Apel·les Mestres, que s'allotjava a l'Antiga Fonda Borràs. 

La dona del pescador
s'està asseguda a la porta;
tot fent puntes al coixí
canta una cançó tristoia.
De tant en tan guaita al lluny
mar enfora, mar enfora;
confonent-se amb l'horitzó
veu les barques pescadores.

De tant en tant guaita endins
de la casa muda i fosca:
veu l'infant que en el bressol
dorm amb les manetes closes.
En un cel de grana i or
davalla el sol a la posta;
xisclant un vol de falciots
la santa nit dóna al poble.

I en tant el mar, al compàs,
rebolcant-se per la sorra,
canta l'eterna non-non,
la que adorm homes i coses...
Ell que jamai s'ha adormit!
Ell que mai dorm ni reposa!

                 Apel·les Mestres


Pintura: Joan Tuset

" ENIGMA " de Apel·les Mestres

Un poema, senzill, gairebé infanti, però deliciós. L'autor va ser un artista polifacètic, ja que conreà tant la poesia com la narrativa i el teatre. Magnífic dibuixant -podeu veure-ho en la il·lustració que acompanya el poema- també va dedicar-se a la composició musical. I a demés era un jardiner molt reeixit. L'anomenaven "el rei de les hortènsies".

L'àngel d'ales blanques,
el company de ma infantesa,
com un borrelló de neu
s'ha aturat a ma finestra.

S'ha aturat i ha alçat els ulls
i m'ha signat les estrelles
caminant cel a través,
caminant, caminant sempre,
fent son curs camí del sol,
resplendint entre tenebres.

L'Àngel blanc m'ha somrigut
i ha partit darrera d'elles.

             A.Mestres

Ilustració: Apel·les Mestres

"PODER DE LA POESIA" de Apel.les Mestres

Avui conclou "BARCELONA POESIA".  Quin poder no tindrà la poesia, que perdura en el temps! Apel·les Mestres ho confirma en aquest inspirat poema.

Jo escriuré ton nom en la neu blanca;
     el vent bufarà,
     la neu se fondrà.
No busquis ton nom en la neu més blanca,
     ton nom no hi serà.
Jo escriuré ton nom en la humida arena;
     l'onada vindrà,
     s'hi rebolcarà.
No busquis ton nom en la humida arena,
     ton nom no hi serà.
Jo escriuré ton nom en la roca dura;
     el mont cruixirà,
     la roca caurà.
No busquis ton nom en la roca dura,
     ton nom no hi serà.
Jo escriuré ton nom en les cançons meves,
     el temps passarà,
     se les endurà.
Que una en quedi sols, de les cançons meves,
     ton nom quedarà.

                            A. Mestres

"LA NIT ÉS FREDA, SILENCIOSA I CLARA" de Apel.les Mestres

Hi ha sofriments que són inevitables. N'hi ha d'altres que acceptem de bon grat...

La nit és freda, silenciosa i clara;
tot dorm. La terra, el cel
reposen en un somni d'agonia,
lo somni de l'hivern.

Com altres nits, no canta, entre les heures
que escalen la paret,
l'aire en passar; avui ha emmudit l'aire,
i les heures també.

La lluna vigilant, la lluna sola,
parant-se enmig del cel,
me guaita fit a fit; i amb ses mirades,
serenes i esplendents,

"Has sofert molt", me diu, "jo ho sé de sobra,
però jo sé igualment
que, encara que poguessis, no voldries
deixar d'haver sofert lo que has sofert."

                             A. Mestres

"LA MEVA LLENGUA" de Apel.les Mestres

Els catalans estimem la nostra llengua. Molt.  Els motius els explica prou bé aquest poema.

No em preguntis per què, però l’estimo

de cor la meva llengua;

no ho preguntis en va, sols puc respondre’t:

“L’estimo perquè sí, perquè és la meva”.

L’estimo perquè sí; perquè eixa parla

és la parla mateixa

que al son d’una non-non la més hermosa

bressa amorosament ma son primera.

L’estimo de tot cor, per catalana,

l’estimo perquè en ella

la rondalla primera em contà l’àvia

un capvespre d’estiu mentre el sol queia.

L’estimo de tot cor, perquè en descloure’s

l’exquisida ponzella

de mos vint anys, aquell sublim “t’estimo”

va dictar-me l’amor en eixa llengua.

L’estimo de tot cor, perquè la parlen

els meus amics de sempre,

els que ploren amb mi i els que amb mi riuen,

els que em criden avant! i avant m’empenyen.

L’estimo de tot cor, perquè cigales,

i espigues i roselles,

i els rossinyols i el mar i el cel i l’aire

sos grans secrets en català em revelen.

L’estimo de tot cor, perquè no en trobo

de més franca i més bella...

I em preguntes per què? I això em preguntes?

L’estimo perquè sí, perquè és la meva.

                              Apel.les Mestres

"LA BARCA" de Apel.les Mestres

La noia del poema té desig de descobrir nous horitzons. Un mon feliç on trobar flors, cants i rialles...

La donzella baixa al riu
a trenc d'alba;
entre terra i cel volant,
l'alosa canta.

Mig en terra sobre els joncs,
i mig a l'aigua,
buida i sola i com dormint
s'està a la barca.

La donzella en arribant
joiosa i salta:
"Barquer", crida, "Bon barquer,
passeu la barca!"

El barquer no respon pas,
que dorm encara;
la donzella sobre el banc
es deixa caure.

Guaita el riu i guaita el cel,
i les muntanyes;
terra i cel van clarejant,
del foc de l'alba.

Guaita el cel i guaita el riu
i escolta l'aigua
que, en veu baixa, sembla dir
coses estranyes.

La donzella té desig,
que l'embriaga:
"Volgués Déu que un cop de riu
trenqués l'amarra!

Volgués Déu que riu avall
partís la barca,
riu avall sense barquer,
ni rems ni amarres!

Volgués Déu que lluny, molt lluny,
la dugués l'aigua,
lluny, molt lluny, dret a un país
mai vist encara,

Allà on cauen els estels
quan trenca l'alba,
allà on van perfums de flors,
cants i rialles!"

                  Apel·les Mestres

Pintura: Albert Edelfelt