La dona del pescador
s'està asseguda a la porta;
tot fent puntes al coixí
canta una cançó tristoia.
De tant en tan guaita al lluny
mar enfora, mar enfora;
confonent-se amb l'horitzó
veu les barques pescadores.
De tant en tant guaita endins
de la casa muda i fosca:
veu l'infant que en el bressol
dorm amb les manetes closes.
En un cel de grana i or
davalla el sol a la posta;
xisclant un vol de falciots
la santa nit dóna al poble.
I en tant el mar, al compàs,
rebolcant-se per la sorra,
canta l'eterna non-non,
la que adorm homes i coses...
Ell que jamai s'ha adormit!
Ell que mai dorm ni reposa!
Apel·les Mestres
Pintura: Joan Tuset
Quines descripcions de les persones i el mar tan poètiques!.
ResponEliminaSi, aquesta dona que, mentre treballa, té cura del nen i està pendent de l'arribada del marit és una imatge molt vívida, molt real i alhora molt poètica.
EliminaLa imatge i el poema indestriables.
ResponEliminaAh, aquestes dones valentes, que, amb l'espòs sempre absent, fan girar els boixets i el petit món de casa seva!
EliminaQue bonic, t'he dit alguna vegada que m'agrada molt l'Apel·les Mestres???
ResponEliminaEl mar mai dorm, però ens fa somniar...
Petonets.
Per fi he trobat un llibre de poemes d'Apel·les Mestres! No és gens freqüent descobrir-lo a les biblioteques.
EliminaTot i que fa poc li ven dedicar una exposició a la Casa de l'Ardiaca està força oblidat.