" ELS MEDIDORS DE VIDA I AIRE " de Matilde Llòria

Diu Matilde Llòria, una poeta amagada sota el nom del seu home, un metge represaliat; una poeta que va escriure en castellà i en gallec; ignorada ara, ens diu que caldria morir de vida i alçar la veu ferida que encara batega.

Almenys deixeu-nos bategar, alçar-se

veu que ens pregona humanitat ferida.

I no amagueu la mort; sabem

que el dany avança cavalcant les ones

dins la boscúria on no té blau l’ocell.

No oferiu glòries car sabeu quan costen

falses tendreses, pactes providents...

El cor se’ns torna llop; sabrà d’audàcies

per a defendre’s? Li és urgent

atallar la dissort quasi quallada; 

anticipar-se al tremp.

Ara deixeu-nos alenar. Caldria

morir de vida, –mort lliure– al revers

d’eixa que ofega... (són medint la vida

els medidors de l’aire que alenem).

                                   Matilde Llòria

                                        "Darrer Comunicat"

Pintura: A. Plancarte

" TERRA NATAL " de Marià Villangómez

El poeta ret homenatge a la seva Eivissa natal en aquest poema en el que declara el seu amor a la terra i a la parla de la seves gents.

Arrelar, com un arbre, dins la terra:
no ser núvol endut d’un poc de vent.
Sobre els camps coneguts de cada dia,
veure un cel favorable i diferent.
Mirar com cau, quotidià, el crepuscle,
cada cop renovant-me el sentiment.
Damunt la terra nostra i estimada,
del cor neixen el pi, l’aire i l’ocell.
El blanc record de la infantesa hi sura,
i ha de fer bo, aquest sol, als ossos vells.
Vull escoltar-hi aquest parlar que arriba
de mot antic als llavis de la gent.
El meu amor, la ferma companyia,
vull somniar-hi, entre la mar i el vent.

                            Marià Villangómez




Pintura: H. Tormo de Sales

" PLENS DE SOL DE BON MATÍ " de V. Andrés Estellés

Un poema molt visual i ple de llum, que Remigio Palmero ha musicat.

Corre el sol com un infant
pel passadís
Puja el sol com un amant
sobre el teu llit,
sobre el tel nu.

Canta el sol com un ocell
en el balcó.
Xiula el sol de bon matí
com el trenet
que creua l’horta i els canyars

Tota nua,
nua i alta dins la cambra,
s’alegraven els teus pits,
—caderneres, passarells i teuladins,
sargantana a la paret—
plens de sol de bon matí.

                    V. Andrés Estellés

Pintura: A. Ruiz de la Casa

" EL VENT " de Maria Àngels Anglada

Exquisida, com sempre, Anglada ens parla del vent tardoral i del Temps, en majúscula.

Aquesta nit escolto el vent
on xiula el crit de tots els homes
que ja han mudat la pell d’infant
i ara no poden riure en somnis.

Quin fred –em dic– quan sento el Temps
apilar anuncis de flors tendres,
cremar en focs tebis de tardor
un parpelleig de primavera

               M.Àngels Anglada

Collage: Máximo González

" EL OTOÑO SE ACERCA " de Ángel Gonzàlez

La tardor ja és aquí de fa dies, però ara han arribat la pluja i el fred. L'estiu és un record. I el poema de Gonzàlez ho explica amb gran bellesa.

El otoño se acerca con muy poco ruido:
apagadas cigarras, unos grillos apenas,
defienden el reducto
de un verano obstinado en perpetuarse,
cuya suntuosa cola aún brilla hacia el oeste.

Se diría que aquí no pasa nada,
pero un silencio súbito ilumina el prodigio:
ha pasado
un ángel
que se llamaba luz, o fuego, o vida.

Y lo perdimos para siempre.

                                     Ángel Gonzalez

 

" COM SI MORÍS " de Joan Teixidor

Joan Teixidor, de qui celebrem enguany el centenari del seu naixement, té un poemari que va titular "El Príncep", que va dedicar a la memòria del fill que va perdre encara infant. El poema d'avui pertany a aquest llibre.

No tornaré a la fosca fageda,
em feia mal el silvestre palau,
s'han fet sagrats el trepig i la greda,
el sol escàs i la molsa i la pau.

Anar-hi sol és dir a cada pas
que em falta cor per a tot el que em toca;
massa he plorat a la nit i a camp ras,
deixa'm callat i lligat a la roca.

Deixa'm tot sol sense cap pensament,
com si morís cada dia una embosta;
em trasmudà l'abrivada del vent,
ara em fa ric la claror de la posta.

Tot ha finit, el silenci m'abriga,
fill d'aquest son que ignorava el demà.
Tinc por de tot, i l'angoixa se'm lliga
com la llavor que no pot madurar. 

                                Joan Teixidor

 Fotografia: Josep Guiolà

" LA SON " de Montserrat Vayreda

L'autora empordanesa descriu en un bell sonet com la son s'apodera de nosaltres cada nit.

La son xucla el pensament,

deixa la vida suspesa,

nua de goig i tristesa,

sense passat ni present.

Quan arriba, lentament

dels nostres sentits fa presa

i amb una dolça escomesa

neutralitza el moviment.

Dilueix dubte i record

i callada com la mort

al repòs dóna acollida

fins que torna a ser demà

i ens deixa en el despertar

damunt el cor de la vida.

              Montserrat Vayreda 

Pintura S. Marshennikof

" TARDOR " de Josep Sebastià Pons

Josep Sebastià Pons (1886-1962) és ben segur la personalitat literària i de més prestigi al Rosselló i una de les veus líriques més intenses de la poesia catalana. Poeta i obra pateixen, encara, d'un oblit immerescut.

Sóc ara en avingudes de novembre on tot es fa quiet i sembla caure com desistint. La melangia llaura camps de records però ja res no sembra. Ara tot és campana que s'atarda tocant a morts i posa gravetat boscos endins on la madura tarda ja minva, plena d'or i soledat. Ulls tristos, melancòlics de la posta, no us apagueu: la llangorosa flama un altre món al nostre món acosta, del somni fa més íntima la trama. Vida, on ets? La nit tot ho reclama i un plor de vent és l’única resposta.                         Josep Sebastià Pons                                          "Les hores retrobades"