El otoño se acerca con muy poco ruido:
apagadas cigarras, unos grillos apenas,
defienden el reducto
de un verano obstinado en perpetuarse,
cuya suntuosa cola aún brilla hacia el oeste.
Se diría que aquí no pasa nada,
pero un silencio súbito ilumina el prodigio:
ha pasado
un ángel
que se llamaba luz, o fuego, o vida.
Y lo perdimos para siempre.Ángel Gonzalez
Potser sí que la tardor és l'estació menys estrident: no hi ha neu, no hi ha flors, no hi ha canícula... però hi ha pluja i bolets,
ResponEliminaÉs una estació bonica la tardor, melancòlica potser ser, per la llum, cada dia més escassa, però te molts encants, entre ells els bolets. :D
EliminaBrutal Àngel González! gràcies ! abraçades!
ResponEliminaA mi González sempre m'emociona.
EliminaUn poeta dels grans, tot i que el darrer vers és una mica dràstic.
ResponEliminaAquesta poesia és del seu últim poemari "Otoños y otras luces", ("Nada Grave", és va publicar pòstum), potser ja pressentia el seu final.
EliminaSi que és bonic el poema...Però poca tardor hem tingut, hem passat de l'estiu a l'hivern!
ResponEliminaPetonets, Glòria.
La tardor és una estació cada cop més curta, però dona inspiració per molts poemes.
EliminaPetonets, bonica!