Sóc ara en avingudes de novembre
on tot es fa quiet i sembla caure com desistint. La melangia llaura camps de records però ja res no sembra. Ara tot és campana que s'atarda tocant a morts i posa gravetat boscos endins on la madura tarda ja minva, plena d'or i soledat. Ulls tristos, melancòlics de la posta, no us apagueu: la llangorosa flama un altre món al nostre món acosta, del somni fa més íntima la trama. Vida, on ets? La nit tot ho reclama i un plor de vent és l’única resposta. Josep Sebastià Pons "Les hores retrobades" |
Aquest final és corprenedor...
ResponEliminaTot ell és un bonic poema. A mi m'agrada quan diu "La melangia llaura
Eliminacamps de records però ja res no sembra..."
I és que la tardor sempre porta notes de malenconia. Bonic poema.
ResponEliminaLa tardor també és bonica i malenconiosa .
EliminaSí, és un poeta bastant desconegut. Un poema teixit de malenconia.
ResponEliminaGens conegut, tot i el que va lluitar al Rosselló per la nostra llengua.
EliminaNo coneixia aquest poeta...M'ha semblat força corprenedora la poesia.
ResponEliminaPetonets, Glòria.
És un poema bonic. Descriu de forma molt lírica un ocàs a la tardor.
EliminaPetonets, M. Roser.