Arrelar, com un arbre, dins la terra:
no ser núvol endut d’un poc de vent.
Sobre els camps coneguts de cada dia,
veure un cel favorable i diferent.
Mirar com cau, quotidià, el crepuscle,
cada cop renovant-me el sentiment.
Damunt la terra nostra i estimada,
del cor neixen el pi, l’aire i l’ocell.
El blanc record de la infantesa hi sura,
i ha de fer bo, aquest sol, als ossos vells.
Vull escoltar-hi aquest parlar que arriba
de mot antic als llavis de la gent.
El meu amor, la ferma companyia,
vull somniar-hi, entre la mar i el vent.
Marià Villangómez
Pintura: H. Tormo de Sales
Arrelem, o ja estem arrelats... m'agrada la paraula, arrelem a la nostra terra... tampoc no sabria com evitar-ho, per part meva...
ResponEliminaBones arrels, bona terra. No en trobaríem de millors.
EliminaJo també vull escoltar el parlar de ses illes durant molt de temps. I el del país valencià, de la Franja, de la Catalunya Nord, de l'Alguer... m'encanta aquest autor
ResponEliminaGran poeta, poc conegut, Marià Villangómez. No sé si a ses illes recorden el centenari del naixement, aquí no sé que li hagin fet cap homenatge.
Eliminaés una preciositat de poema, ple de delicadesa
ResponEliminamagistral
;-)
Bon poema i bon poeta, Joan.
EliminaGràcies, pel comentari!
Sí, estem arrelats, per sort encara en som molts...
ResponEliminaLes arrels són fondes, no és fàcil arrencar-les.
EliminaUn poema preciós, m'ha encantat aquest estil semblant a en Segarra i això que no coneixia al poeta...Em sento molt propera a tothom qui estima la seva terra! M'agraden les fots d'aquests darrers posts.
ResponEliminaPetonets, Glòria.
Gràcies, M. Roser, és un poema que a mi també m'agrada molt, és un tema amb el que ens sentim identificats.
EliminaPetonets!