1.000 POEMES!

Amb el post del dia 20 he arribat a 1.000 poemes publicats a Glo·Bos. blog.  Mil poemes era la fita que m'havia proposat, inconscientment potser, al començar el blog.

Com que m'agrada compartir la poesia d'autors que en saben molt continuaré amb una entrada a la setmana, freqüència que em permet seguir entre vosaltres amb comoditat.

Aquest estiu penso fer petites millores: unificar el tipus de lletra, etiquetar els poemes per temes,  canviar alguna fotografia...

Però el que dubto, i agrairia la vostra opinió, és en canviar el color de fons. Penso que es llegeix millor negre sobre blanc i que el marró que ara hi ha no és el més idoni. Però un canvi tan radical em fa dubtar. Vosaltres que faríeu? Aconselleu-me, si us plau!!!

                               

" NEU " de Gabriel Ferrater

Recordem a Gabriel Ferrater, poeta del va néixer un dia com avui de l'any 1922, fa 95 anys.

Feixuga damunt teu. La cara cerca un encaix al teu coll, i va parlant.
Entra la llum de neu, i tu recordes
quin fred teníeu. Ella et va contant
coses i coses, i escoltes i oblides,
com si et contés un somni. Fins que et diu
que l´altre dia et va fer el salt. Tremoles.
     "Per què et sorprèn? Ja ho saps, que de vegades
algú se m´endú."
                          "Potser no m'ha sorprès,
però em fa pena."
I ella se't redreça,
s´allunya de la injúria en què vol
endurir-se el teu cos, i amb els ulls encesos:
"Més me'n fa a mi. No saps com és. No hi ha
res més horrible. Et trobes al damunt
un home qualsevol-"
I surts de tu.
Tremoles. No fa gaire, pel carrer,
ella tenia fred al teu costat.

                                            Gabriel Ferrater 







Pintura: E. Hopper

"PERQUÈ ÉS ALTA..." de Joan Salvat Papasseit

Un deliciós poema de "La rosa als llavis".  Recordant al poeta que va néixer un 16 de maig.

Perquè és alta i esvelta
tota es sap estremir.
Els cabells li penjaven
com el fruit del raïm
pels clotets de la sina
s'hi perdien gotims!

                  J. Salvat Papasseit 





Pintura: Lauri Blank

"VENT AMB PARAULES" de Jordi Sarsanedes

Avui és Jordi Sarsanedas  qui ens ofereix un poema de "Cor meu, el món". Aquí el podreu sentir en la seva veu.

                                     Quan passa el vent per la flauta, cal que es belluguin els dits.

                                                                                                                - Refrany-

Ara ve que el cel sospira.

Tau-tau, s’anima, tau-tau.

Xano-xano, després,

xano-xano, com bufega!

Bufa, xiula, bufa, xiscla…

s’encresta a lloure.

Les canyes com s’ajeuen!

I aquella s’ha trencat

de tant pentinar núvols.

Udols per tot ben blancs, del tot.

udols del tot ben blaus.

Urpejats.

El vent,  amb innombrables

finíssims peus de sorra,

xiula i xerrica,

xiscla i carrisqueja.

O sense peus: la panxa de la serp

feta d’aire adreçat al aire.

Ara jo poso els cinc sentits

als traus del vent,

cinc dits,

per fer-ne melodia,

sentit, memòria,

d’aquest vent que passa I bufa

I xiula com espases.

Té, ja m’he tallat!

I un  fil de sang, de la punta del dit

Com un cabell s’allarga,

Fuig i s’esbulla.

La meva sang és vent

I tots els arbres canten.

                                     Jordi Sarsanedes

 Pintura: Ale Firszt