Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Simó. Isabel-Clara. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Simó. Isabel-Clara. Mostrar tots els missatges

divendres, 8 de març del 2024

HIPATIES de Isabel Clara Simó

Un homenatge a les dones. A totes i especialment a les que la seva condició femenina va provocar la ira d'homes estúpids que temen la intel·ligència,  com va succeir a  Hipaties i tantes altres dones...





L'any quatrecents quinze, a Alexandria,
Hipaties , la sàvia, va sortir a passejar.
Hipaties era una dona molt bonica, i era també
cèlebre pels seus coneixements.
Sabia matemàtiques i filosofia i dret i llengües.
Quan prenia la paraula,
una gernació l'escoltava embadalida.
No hi havia en tot Alexandria ningú millor
ni ningú més refinat, més noble i exquisit.

El patriarca, però, estava inquiet,
perquè pensava que una dona intel·ligent
és un error de la natura, és un monstre,
i sobretot és un perill per a l'honor
fràgil dels mascles immadurs.
(Els estúpids sempre tenen por que algú
s'adoni de la seva estupidesa.
Els estúpids temen més la intel·ligència
que el sord retruny d'un terratrèmol
o l'ímpetu salvatge d'un volcà despert,
eructant foc de dins de les entranyes.)

El patriarca va atiar gent estúpida com ell
avisem-los del perill que Hipaties
era un esguerro i que portaria malalties i dissort.
Una multitud, l'any quatre-cents quinze,
va tombar el carro d'Hipaties; la despullaren
a grapats, com farien segles a venir amb altres
dones que els febles anomenaven bruixes.

Amb cloves d'ostres, tallants com ganivets,
van solcar el cos bell i jove de la noia,
que cridava i es debatia en la tortura
cega de la massa fanàtica, i cruel.
Després, van cremar-la viva.
Cremar vives dones cultes i llestes
és una tradició antiga; és la mort que propicia
el fanatisme emboscat en el cor fosc
dels prepotentsHipaties va morir
com una màrtir de la ciència; i va morir bramant
com una bestia quan l'escorxen entre molts.

Els brètols van demostrar que Hipaties era mortal.
I encara guaiten entre les dones, vigilant,
espiant, acusant, no sigui que hi sobrevisqui
la intel·ligència que no poden extirpar.

                                          Isabel Clara Simó



Pintura: HIPÀTIA de Rafael Sanzio

divendres, 15 d’octubre del 2021

L'EXTRATERRESTRE d'Isabel Clara Simó

El disabte vinent, dia 16 es celebrarà el CORRELLENGUA amb moltes activitats lúdiques i culturals. Aquest  any s'ha dedicat a la recentment desepareguda Isabel-Clara Simó. La recordem aquí amb un poema senzill i planer, com era ella, ple de sensibilitat i humor.





Potser penseu que els bons marcians
són tots ben verds, amb una antena
plantada damunt del cap i un ull ciclopi
al mig del front. Doncs el meu marcià
és ben rodó, de color rosa i amb cinc dits
en cada mà. Somriu si el mires, no gasta
armes ni cap eina ni artilugi de matar.

Li agraden els llibres, l'ànec amb peres,
la roba neta i un bon passeig.
Riu massa fort, us ho confesso,
però quan plora, ho fa baix i discret.
L'indigna la hipocresia i se'n fa creus
de l'estultícia dels famosets.
Dorm cada dia, bada quan pot,
té uns quants amics, no sap dir no
a una cervesa o, si s'escau, a un got de llet.

El meu marcià va dir-me un dia
que, quan s'estima, ha de ser massa,
car si no és massa, no és suficient.
Ell ho sap, que no s'assembla gens
als ortodoxos marcians de verd.
Ves què hi farem, riu entre dents,
si m'ha tocat ser diferent.

                            Isabel Clara Simó



divendres, 10 d’abril del 2020

"EL CRUCIFICAT" de Isabel Clara Simó

A més d'una excel·lent novel·lista la recentment desapareguda  Isabel-Clara Simó era una poeta directa i de gran sensibilitat, vegeu-ho si no en el poema que compartim avui, adequat per les dates en què ens trobem.




Vaig néixer l'any u,                                                                                            mira si és casualitat!
La mare duia un vestit blau,
i el pare era barbut i sec
-la vara florida
és una invenció
romàntica i tardana-.
"No és ben curiós
-va dir el pare
a l'orella de la mare-
que aquest marre                                                                                                se m'assembli tant?". 
Viure és una feina dura,
i més si saps que tens
poc temps per viure-la.
Però jo era espavilat de mena,
i ja de menut
vaig veure que era molt magre
viure en un país
colonitzat.
Els meus amics
volien ser romans
i tot sovint murmuraven
que, en aquesta patria nostra,
hi ha més fills de puta
que en cap altre país del món.
Jo vinga dir arreu
que tots som iguals
per naixement; i vinga
a parlar de llibertat.
Doncs va i em van matar,
per terrorista.
És una mort llarga i feixuga
si estàs lligat
indefens en una creu.
La mare, pobreta,
em va mirar negada de dolor,
però també amb una espurna d'ira;
des d'allà dalt, i just
abans del traspàs,
vaig sentir que renyava
la meva nòvia, tan bonica:
"Si almenys n'haguéssiu deixat
un nét o dos!"
I tenia raó,
la bona dona.

                Isabel-Clara Simó


Pintura: Emmanuel Levy