No podia faltar el vi damunt la taula.Una solemnitat, un ritu que veniades de la nit: el vi encenia la taula,encenia la casa, encenia la vida.Una vella litúrgia nocturna, inescrutable,encenia la sang, palpitava en els ulls.Una solemnitat, un ritu que veniades de la nit, la nit febril de la caverna.
El vi begut, en casa, a l’hora de menjar.S’oficiava el vi, lentament i greument.Parle del vi dels pobres. El vi que ens feia forts.Un tros de ceba crua, un rosegó de pa,i un got de vi solemne. Parle del vi dels pobres,begut solemnement, l’aliment de la còlera,el vi o sosteniment de l’afany o la ràbia.El vi de l’esperança, el vi dels sacrificis,l’esperança rompuda, plantar cara a la vida.
V. Andrés Estellés
- Tenies 19 anys, i a punt la joia,
- i esperança de mi en les teues galtes.
- Jo t'intentava noms o altres carícies.
- Vàrem recórrer, junts, tots els designis
- d'un espai de coloms, les destinades
- nits al respir a mitges, la ventura.
- I què no redimien nostres cossos?
- Eren purs blanament. Provant llur glòria
- la forma del retorn els adoptava.
Jo he retrobat el teu país,el país que era el teu, el meu encara,la nostra cambra sota el vent,estreta i de calç malva esparverada,el llit de fusta de nogueramb els llençols de fil que tu allisaves.Flairós de neu i de jacinta les fenelles l’aire d’hivern passa.I és sempre és igual. M’hi adormirécom si a vora sentís ton alenadai el teu repòs igual al meu.Veig la mà de la Verge en son estampasorgir d’un plec del mantell blau.Sense corona sembla coronada.A l’altra banda el miralletdins l’ombra que ara el clou guarda ta caraamb el sedós escolamentde les trenes que entorn al front nuaves.Sense ruptura dins la nitel silenci de l’ombra tot ho salva,i nostra vida forma un riuon murmura el primer secret de l’aigua.Amb l’abundor del pensamentl’absència pel record és conjurada.Per la virtut del sol recorden la cambra d’hivern t’he retrobada.* * *Ma filla entrava al dematí.Quin instint a la porta la guiava?Era com l’àngel nadalencque en la mà del seu goig sosté la palmai ha dit: “Veniu, pare, a mirarLa neu i la blavor de les muntanyes!”
Josep Sebastià Pons
