" ET VEIG " d'Agustí Bartra

Un poema d'amor, sincer i apassionat de l'autor barceloní.

Et veig
com una proa de futur i una dolça vela de passat,
com un segle entorn d'una campana.
Toco les llunes que habiten el teu front,
els rems d'or de la teva veu callada.

Et veig
arrencant anells de llampec negre de les mans del món,
somrient al teu cor de cérvol i rosella,
obrint l'hora invencible dels teus ulls.

Et veig
com una estàtua voltada de cavalls de vent,
com un huracà d'anèmones,
com una espasa dins un núvol,
com un cant de fruita en una dansa de foc...

I m'has fet vencedor diürn de les hores.

                                      Agustí Bartra



Pintura: R. Magritte

"EXCELSIOR" de J.M. de Sagarra

El 27 de setembre de 1961 morí el poeta a la seva Barcelona natal. El recordem amb un sonet que ens esperona a creuar el límits que ens empresonen.

Cor meu, has vist com la tardor encomana
aquesta eixorca i resignada sort
d'anar mirant l'espiga que es desgrana,
i el pàmpol sec engavanyant-se d'or.

El somriure, al teu llavi ha mort la grana,
i l'enuig t'ha tingut lligat al port.
saps que la inútil pellerofa humana
ni surarà en les aigües del record!

Mes ai! No sies peresós ni tímid,
romp aquest glaç que t'ha imposat el límit:
cerca en el fons del teu reialme intern

alguna veu de ressonància pura
i un amor molt més viu que la natura
que et faci creure que seràs etern!


                              J.M. de Sagarra

"RONDA D'OCELLS" de Tomàs Garcés

Oficialment avui a les 10h 21m comença la tardor. Les orenetes ho saben. Ho explica en un encantador poema el barceloní Tomàs Garcés.

Adéu, orenetes. Torneu l'any que ve. La branca florida traurà el cirerer. Rovell a les teules; silenci del niu. Sou fora vosaltres, és fora l'estiu. I encar la figuera té el fruit secanell. Hi llu la ferida del bec de l'ocell. Un vol de cardines s'eixampla de lluny. La ronda no para, la vida s'esmuny. Pel desert de l'aire, si altre ocell no hi ha, el pit-roig vindria mon vidre a trucar. Tot passa, mes torna i arriba i se'n va.             Tomàs Garcés Aquarel·la: Lineke Zubieta

"BALADA DEL SOLDADO CONOCIDO" de Jesús Lizano

Avui, segons la Assemblea nacional de les Nacions Unides és el Dia Internacional de la Pau. El poema que compartim recorda als que són obligats a matar i a morir defensant uns interessos i unes idees que moltes vegades no comparteixen ni senten com a seves.  

Es el soldado conocido.
Era muy conocido.
Le conocían muy bien
los que le habían perdido.
Qué significan
todos los monumentos
al soldado desconocido.
Era muy conocido.
Todos
eran muy conocidos.
Dejad de enviarle flores
los mismos
que le habéis destruido.
Vosotros lo convertisteis
en soldado y en desconocido.
¡Es el soldado conocido!

                   Jesús Lizano

                                 "Novios mamiferos y caballitos"

Imagen: Pawel Kuczinski

"AMIC, ET CITARÉ..." de M.Mercè Marçal

Bon cap de setmana amb un deliciós poema de la Marçal!

Amic, et citaré al cor d’una petxina.
Petit ocell, ajoca’t en el pit de l’onada.
Dóna’m la llengua, amor. Dóna’m la sal.
I dóna’m també
aquest dolç llangardaix que en duu follia
quan s’enfila per l’herba.
Ben a pleret, que ens hi atrapi l’alba.



                                                        M.Mercè Marçal
                                                             "Foguera Joana"


Pintura: A. Cazorla

"VAIG COM LES AUS" de J.Palau i Fabre

Un poema que em fa estremir sempre, sobretot en la veu de Joan Manel Serrat.

Vaig com les aus    quan ha perdut el fill,
que giravoltem    sense haver consol,
amb crits de sang    alerten son estol
com si lo món    entrés en gran perill.

E giravolten    sens defalliment
entorn del lloc     on lo fill han deixat
e no els esparvera    la veracitat
perquè els daria    molt major turment.

Des del matí    fins que s'ha post lo jorn,
amb son rodar    inquieten l'espai,
diuen que en ells    dolor no es pondrà mai,
puix que mai més    no hauran lo fill entorn.

Sols a la nit,    vençuts per l'enderroc,
tornen al niu    com a desert castell,
senten lo cor    de sobta fosc i vell
e s'adormissen    amb la son del roc.

L'ensendemà,    amb un volar penós,
abandonant    lo niu, l'arbre i el riu,
van a l'encalç    d'un indret més galdós:
però en cap lloc    lo seu infant no viu.

Així jo vaig,    perdut de mi mateix,
a mi mateix    cercant-me eternament.
Mes jo só mut    e mut lo meu lament,
car gorja endins    lo meu dolor se peix.

                                J.Palau i Fabre 






Imatge: Chris Maynard

"SETEMBRE" de M. Martí i Pol

Martí i Pol té poemes per tots els mesos dels any,  per totes les estacions, per qualsevol circumstancia. Avui ens parla d'aquest mes que ens acosta a la tardor.

El setembre anuncia
la tardor que s'apropa
cada dia.

Sota un cel d'un blau tendre,
la natura ens ensenya
a comprendre
que l'estiu que s'acaba
ha deixat tots els arbres
plens de saba per passar
la hivernada
sense cap por del vent 
ni la gelada.

Com si fos un emblema,
pel setembre comença
la verema
i el pàmpol d'or convida
a renovar la força
de la vida.

Tornarem a l'escola
que ja deu estar trista
tota sola
i amb els amics de sempre
celebrarem amb joia
el setembre.

                      M.Martí i Pol 

"DÉU NOS DO LA GOSADIA" de Josep Carner

L'última de les "Cançonetes del Déu nos do". Déu n'hi do que bé sap explicar Carner el nostre sentir!

                VI

Déu nos do la gosadia
de la sang independent,
i aquesta ànima difícil,
i aquest llavi malcontent.

El corcó que posi ales
es fa estel al firmament.
 
 Ah, en la fosca, pel guiatge
de la sola il·lusió,
caminar sense sendera
i varar sense timó,
estimar sense estimada
i servir sense senyor!
 
   
 No hi fa res que solitaris
fem la via pels afraus.
Conspirem enmig d’un núvol.
S’emmiralla als gorgs suaus
—fins i tot ans de bastir-lo—
un bell ordre de palaus.
 
    Vindrà un dia que nosaltres
serem lluny, sota l’oblit:
hi haurà amors en cases noves
i rosers en cada ampit,
i gent dolça que mediti
els secrets de l’infinit.

  Però mentre l’Enyorada
viu secreta i viu gement,
Déu nos do fer-li seguici,
cor ardit, braç amatent,
una pedra a la bassetja,
la bassetja dins el vent.

                 Josep Carner 

                      "Bella terra, bella gent"

                      1918