No el miro: em mira.
Si provo d'ignorar-lo
ell m'imposa tenaç, la meva imatge,
que copso de reüll.
Llavors cal que m'hi enfronti
obertament.
Identifico d'una en una les arrugues,
valoro l'opacitat dels ulls,
quantifico flaccideses, rictus, sécs,
i avaluo, imparcial,
la visió devastada.
He viscut. I he plorat.
Accepto, finalment,
el rostre que el mirall em certifica.
De vegades, també, si estic de sort
i acluco un xic els ulls,
veig la seva ombra al meu darrera
que em besa, de bursada.
Carme Guasch
Imatge: Pablo Picasso
Al meu darrere, un somriure irònic. "Val la pena mirar-se al davant perquè altres admirin el darrere." I llavors, l'esclat de la rialla, que no prové del mirall.
ResponElimina:-)
D'aquesta manera és satisfactori mirar-se al mirall, entre l'admirador i les rialles.
EliminaNomés em mire a l'espill quan em pentine, i llavors no porte ulleres, he,he...
ResponEliminaperò sí, fora bromes, ens hem d'acceptar tal com som en cada moment.
Jo cada matí em costa reconèixer-me -amb o sense ulleres- però m'accepto.
EliminaI m'estimo.
;-)
De vegades val més no mirar-se...Però sempre ens podem acceptar tal com som!
ResponEliminaPetonets.
Ens hem de mirar. I admirar, que és un miracle la vida i tu i jo tenim una certa edat, però estem estupendes!!!
Elimina;-)
No és el mirall.. és el temps!
ResponEliminaOh, Xavier quin desengany...encara que ja m'ho imaginava!
Elimina;-)
A Girona hi ha un bar que en el lavabo de dones tenen un mirall d'aquells que distorsionen la imatge. Totes sortim aixafadetes i grassonetes. El curiós és que el mirall del lavabo dels homes és normal.
ResponEliminaHa, ha,ha! Molt divertit, però això està fet amb mala idea, així no us podeu empolainar.
Elimina