Si véns, amor, i jo no hi sóc,
sobre els fogons, hi trobaràs
les restes d’un silenci mal cuinat.
Després distreu el cos pel meu estudi.
La teva llum aclarirà les ombres
de totes les mentides que dormiten
damunt la meva taula.
Sabré trobar-t’hi al meu retorn?
Quan marxis,
tanca la porta sense fer soroll.
F. Garriga i Barata
Pintura: M. Barceló
Aquest poema em recorda al meu pare, quan em parla dels objectes que hauré de destriar quan no hi sigui. També, desgraciadament, quan jo no hi sigui algú farà el comiat ben silenciós i secret. I el que tots dos hem escrit, es quedarà per ser destriat pel vent i l'oblit.
ResponEliminaGràcies... un petó enorme.
Sempre queden coses inacabades, secretes o oblidades quan un ja no hi és. Per altre banda quedaran també records que ens faran seguir vius quan algú els evoqui.
EliminaGràcies a tu Montse, sempre.
Que trist que el trobo... al mateix temps, molt delicat, tendre i preciós
ResponEliminaAquest poeta, que pràcticament desconeixia fins que ha mort, em sembla molt bo. Penso que hauriem de llegir-lo, de conèixer-l més.
EliminaI com deuen ser les restes d'un silenci ben cuidat???
ResponEliminaPetonets.
Crec que el silenci mal cuinat fa un pes a l'estomac i agror a la boca.
EliminaEl silenci cuinat amb cura no deu de fer tan mal, deu ser de més bon passar.
Petonets!
Encara som a l'estiu i aquest poema té llum de tardor.
ResponEliminaAi, Xavier, que bé que saps captar l'esperit del poema!
EliminaS'ha acabat la poesia de flors i violes del juliol i els pessics de poesia de l'agost. Tornen a la normalitat.
El solatge d'amor que sempre hi és present.
ResponEliminaCom una pàtina que unifica tristesa i nostàlgia.
EliminaM'inspira melancolia i em fa pensar en desitjos que no van ser, en la recança de paraules no dites. Em sembla profund i personal.
ResponEliminaPenso que has copsat molt bé l'esperit d'aquest poema, Consol. Una impressió semblant m'ha fet a mi. Las paraules dites poden fer mal, però les no dites encara més.
Elimina