"ALTA LA LLUNA PREN COLOR" de M. Villangómez

S'ha acabat l'agost, el dia és més curt... ja s'acosta la tardor. El poeta eivissenc ens ho recorda.

    

    

Alta, la lluna pren color,
quan s'esvaneix dins l'infinit la tarda.
L'oreig, la vida, el gaudi, la gerdor,
familiar la lluna esguarda.

Morta la febre de l'estiu,
darreries d'agost, l'hora és més fina.
Després de pluja i vent, l'horta somriu
i el cel les boires elimina.

El fresc alè de cap al tard
arriba de llevant, per damunt l'ona.
La mar, damunt els verds, s'obre a l'esguard:
vora ella, els fruits la terra ens dóna.

Anticipat gust de tardor!
La faç del safareig la seda tiba,
al raïm va espessint-se la dolçor,
la síndria es bada en frescor viva.

                                      Marià Villangómez

"ELS TRES REIS SE SEPAREN" de Marià Villangómez

Ara si! Ja han passat el Reis d'Orient, s'acaben les festes Pasquals, ja torna la rutina. L'any avança, procurem, però, guardar dins el cor la màgia d'aquests dies.

Tres camins de retorn
cap a uns regnes boirosos.
No voldrien poders,
d’obeir ambiciosos.

Si es poguessin quedar
vora el més gran Misteri!
Però enigmes petits
esperen llur senderi.

Ara duen al cor
l’estrella que els guiava.
No els cal altra escalfor
sota la volta blava.

Llur posat més humil,
més humana llur cendra.
I un enyor molt pregon.
Divinitat tan tendra!

Potser haurien volgut
ser pastors, menys encara.
Or, mirra, encens; molt bé.
Millor una ànima clara.

Si en fugia el camí,
enllà els esperaria.
Alt Betlem rera els anys,
fonda llum sense dia!

     Marià Villangómez

" L'HORT " de Marià Villangómez

Compartim avui un poema del poeta eivissenc en l'aniversari de la seva mort. Una estampa pagesa, que, de ben segur, actualment no és rés més que un record.

Sol post. El vespre davalla
damunt el camp pla i obert.
L’hort és més tendre i més verd.
Encara el pagès treballa.

El reflex d’un reguerol.
L’infant torna amb la porcella
i l’al.lota amb la vedella
pel pacífic corriol.

La sínia es queixa, cansada,
i al safareig cau el broll
amb un alegre soroll
que emplena l’hora callada.

L’era amb els daurats pallers,
la casa cúbica i blanca,
les dacseres de la tanca
i el racó dels tarongers.

I l’hortolana disposa,
sota el parral, la frescor
de l’aromàtic meló
i la síndria verda i rosa.

             M.Villangómez



  Pintura: J.Heberle                         

" APUNTS DE SES SALINES " de Marià Villangómez

Villangómez ens parla de Ses Salines, una paratge sorprenent de les illes Pitiüses.

     II

L’illa s’amuntega al nord.
La ciutat fuig amb el port
i les murades. Salines
solitàries. Dins l’estany
brilla al sol l’esforç de l’any
sota un vol baix de gavines.

Vores de la sal: camins,
i la palmera desclosa,
i la rosa
dels molins. 

                                               Marià Villangómez
                                                                   " Declarat amb al vent "

 

" TERRA NATAL " de Marià Villangómez

El poeta ret homenatge a la seva Eivissa natal en aquest poema en el que declara el seu amor a la terra i a la parla de la seves gents.

Arrelar, com un arbre, dins la terra:
no ser núvol endut d’un poc de vent.
Sobre els camps coneguts de cada dia,
veure un cel favorable i diferent.
Mirar com cau, quotidià, el crepuscle,
cada cop renovant-me el sentiment.
Damunt la terra nostra i estimada,
del cor neixen el pi, l’aire i l’ocell.
El blanc record de la infantesa hi sura,
i ha de fer bo, aquest sol, als ossos vells.
Vull escoltar-hi aquest parlar que arriba
de mot antic als llavis de la gent.
El meu amor, la ferma companyia,
vull somniar-hi, entre la mar i el vent.

                            Marià Villangómez




Pintura: H. Tormo de Sales

“PERQUÈ ETS JOVE, AMIGA “ de Marià Villangómez

Continuem recordant al eivissenc Marià Villangómez, en motiu del seu centenari, amb una poesia fresca i molt sensual.

Cançó renovada

II

Perquè ets jove, amiga,
com tija o anyella.
Perquè ets jove i portes
un bosc entre els braços.

Per això estimava,
per això t'enfiles
amunt dels meus nervis
i el pit em mossegues.

Perquè ets jove, amiga,
i d'aire lleuger.
Encara que fugis
et perseguiré.

Marià Villangómez
"La Mirada"

Pintura: J. Sorolla

"TARDA DE FESTA" de Marià Villangómez

L'alegria de la jovenalla a la plaça en contrast de la vida rural muda i tranquil·la. Al capvespre les rialles i cants dels balladors omplen els camins mentre tornant al mas, cercant repòs.

Sonor, palpita el percudit tambor,
com el pols agitat del ballador;
i la flauta evoca el vast paisatge
a l'entorn de l'església, clara imatge
d'una tarda que els camps encén d'amor.

Si a la plaça és propera l'alegria,
als llargs camins de l'aspra pagesia
muda i plàcida escau la soledat:
trontoll d'un carro, un vianant pausat...
El poblet el seu crit de festa envia.

De les muntanyes on verdeja el pi
l'ombra pel pla s'allarga. Va a la fi
la tarda. Creix el clam de la gentada,
lluny. I serà estremit, a la tornada,
nocturn, de veus i riures, el camí.

                     Marià Villangómez

Pintura: Juan Carlos Boveri

" AMB LA CINTURA EM TOQUES " de M. Villagómez

Seguim recordant al poeta de Eivissa que aquest any celebra el centenari del seu naixement.

Cançó renovada

I

Amb la veu em toques
¿O és amb la cintura
que em parles? Si calles,
meu és el silenci.

I meva és l'absència.
¿Com impediries
que t'estimi sempre?
Encara que fugis.

Encara que fugis
i no tingui res.
Ecos de cintura,
somni d'una veu.

                 M. Villangòmez 

                      "La Miranda"

" TERRA NATAL " de Marià Villangómez

L'eivissenc Marià Villangómez, orgullós de ser-ho, celebra també el seu centenari, el recordem amb un sonet anglès. 
L'any 1913 va ser un any amb molt bona collita de poetes!

Arrelar, com un arbre, dins la terra:
no ser núvol endut d’un poc de vent.
Sobre els camps coneguts de cada dia,
veure un cel favorable i diferent.

Mirar com cau, quotidià, el crepuscle,
cada cop renovant-me el sentiment.
Damunt la terra nostra i estimada,
del cor neixen el pi, l’aire i l’ocell.

El blanc record de la infantesa hi sura,
i ha de fer bo, aquest sol, als ossos vells.
Vull escoltar-hi aquest parlar que arriba
de mot antic als llavis de la gent.

El meu amor, la ferma companyia,
vull somniar-hi, entre la mar i el vent.

                                              Marià Villangómez




Pintura: H. Tormo de Sales

" PLATJA PERDUDA " de Marià Villangómez

Quin poema tan visual, d'imatges suggeridores, amb joves pageses i ulls goluts en un dia d'estiu!

La mar, festiva i tèbia, com el dia
que diu que nasqué Venus, o com quan
fugien nimfes, un cop més, jugant,
d’un cabussó de barbes en follia

-vella feina-, avui tempta l’alegria
d’unes joves pageses, que es desfan
de roba, en una platja que al voltant
té un bosc ardent on l’ull golut espia.

Se’n veu una, aixecat el seu vestit,
que a l’ona enfonsa, nua ja, la cama,
i una altra, despullada, lliure el pit,

el sexe ombrós -talment com una flama-,
i es sent després que xisclen, com per joc,
quan el cinyell marí mulla el seu foc.

                             Marià Villangómez

 Pintura Pierre de Belay

"CANÇO DE VESPRADA" de Marià Villangómez

El poeta de les Pitiüses ens recomana voler l'impossible i no deixar

morir el desig. Es un bon consell que no hauriem de oblidar.

Tres grans pins, vora el camí,
alcen llurs ombrívols fronts.
El vent, que no vol dormir,
els omple el cor de cançons.

Camp i camp.
Es vessa al mig
una campana vespral...

Voler l’impossible ens cal,
i no que mori el desig.

S’ha despertat tot l’amor
sota la volta d’estels.
¿Déu no es mostra al nostre enyor
en el seu món, sense vels?

S’escolta com el trepig
d’una bellesa immortal.

Voler l’impossible ens cal,
i no que mori el desig.

                  Marià Villangómez