AJAGUT d'Agustí Bartra

Des del seu exili republicà el poeta veu com passen els dies com una sínia que roda, però no avança. Enyor i esperança són els sentiments que perviuen en aquests moments

                                                                     Cap d'Agdé 1939

Roda, roda la sínia
lenta de l'enyorança.
Els catúfols s'emplenen
de daurades imatges.
El vent xiscla records
dalt la torre inclinada
de l'ànima...

            (Penso en una donzella
            blanca.
            amb l'infant del crepuscle
            a la falda.)

El meu somni camina
per un estrany novembre
de fulles enrogides.
D'una forca de lluna
penja
el cos del meu futur.
Ai, aigua a la mirada!

            (Penso en una donzella
            blanca
            tota esquitxada d'ombra
            d'acàcia.)

                                   Agustí Bartra

"AMIGA CALLADA" de Joan Vergés

Dimecres,  3 de novembre a les Cotxeres de Sants,  farem una tarda de poesia i música amb l'ajut del meu germà Eduard i d'una de les seves guitarres (en té més d'una). Un dels poetes que llegirem- i cantarem- és Joan Vergés, del que avui compartim un poema.                           Aquí el podeu sentir cantat per Toti Soler  

                     Ens agradaria que vinguèssiu!

 

 

 

Voldria anar amb tu de camí,
amiga callada.
Voldria que fos com ahir
la llum de la tarda.
Voldria saber si és veritat
que els somnis s'acaben.
Voldria saber si es fan vells
dreceres i marges.

Voldria anar amb tu de camí,
una altre vegada.
Potser tens el blau d'aquell cel
que a mi se m'apaga.
Potser tu veus sempre el perfil
d'aquelles muntanyes.
Voldria saber si és etern
el temps que ara passa.

Potser no ens hem fet grans,
sinó petits.
Potser tu veus on són
els meus amics.
Potser moren els anys
contra el teu pit
Potser tu veus el fons
del meu oblit

Voldria anar amb tu de camí,
amiga callada.
Voldria saber si estic trist,
només d'esperança.
Potser només ploro d'enyor,
de no somiar-te.
Potser només moro d'amor,
amiga callada.

                    Joan Vergés