" ELS RAÏMS IMMORTALS " Josep Carner

Aquest poema, darrer de "Els fruits saborosos", actua com a cloenda, com a síntesi del llibre, i, al mateix temps, fa tot l'efecte que n'és el punt de partida.  El seu protagonista és “el poeta”, que reflexiona sobre el pas inexorable del temps.

I

El poeta en el cim se sent cantar,

i la vinya daurada que el sol banya

a farbalans alegra la muntanya

i en fi pendís cap a les ones va.

La mar és adormida, el cel és clar;

melangies d'escumes i boirines

damunt la pau de les blavors divines

rellisquen lentes a no cap demà.

II

-Oh Cronos, déu de la vellesa austera,

la barba trista i la mirada errant,

la meva jovenesa palpitant

tu te l'emmenes per la cabellera.

I encara só distret i, com l'infant,

veig la parença que ens amaga el dol,

i, com raïm, per art de mon verol,

em resta mel sota la pell tibant.

III

Aquest raïm, oh Cronos, t'ha plagut;

els grans daurats les teves mans m'arrenquen.

Que trist no és el so de quan es trenquen

en tos queixals movents de senectut.

No vull el lent i desvagat destí

de dar al no-res mon oci inconegut;

val més ésser esclafat i escorregut,

la sang inútil trasmudant en vi.

IV

Cerquem el goig el fàcil escorrim,

la falsedat lluent se'ns encomana,

i, tement cap paraula sobirana,

l'ànima taciturna defugim.

Però tot nèctar en el vas del rim,

duració en perfum i en transparència

es fa en el cup de la completa essència,

amb delits i recances que oprimim.

V

Malenconia al fi de la diada

i cremadissa d'ales dels instants!

Treni garlandes amb els pàmpols blancs

i rigui dalt dels carros la gentada.

No em plau corona de tot vent i joguina,

sinó deixar, per a no nats humans,

un poc de sol de mos amors llunyans,

clos al celler, colgat en teranyina.

                            Josep Carner

                          "Els fruits saborosos"