Els nins, aucells dins la gàbia
del col.legi, esfullen pàgines.
Cel per les ungles. De fred
la lliçó els torna blava.
L'hivern, tonsurat, els mira
darrera els vidres... i passa.
La ribera de paper
del mar immòbil d'un atlas:
balcó on els nins contemplen
la pau rara de les ales.
Els vidres -mullats- copien
l'elegia de les aules.
Blai Bonet
La metàfora dels "nins, aucells dins la gàbia/ del col.legi" la trobo molt punyent. A mi m'agradava d'anar a escola.
ResponEliminaHo és de punyent, però cal considerar quin tipus d'escola va inspirar el poema. De tota manera gairebé tots el nins frisen per sortir de l'aula a jugar.
Eliminaun poema que fàcilment pots visualitzar
ResponEliminaTens tota la raó, Xelo, com sempre :)
EliminaHe sentit l'olor d'aula tancada, a l'hivern.
ResponEliminaOlor de guix, d'estufa de llenya, de tinta. Un poema ple d'imatges i d'olors.
EliminaA mi això de la gàbia tampoc m'acaba de fer el pes, tot i que és un poema bonic...
ResponEliminaPetonets.
Imagino una escola de les d'abans, de les lliçons de memòria, amb els nens que no la sabien de cara a la pared. O potser no era així...
EliminaPetonets.