De la poesia de Maria Oleart diu Salvador Espriu: "La seva poesia, senzilla i elegant, dringa a cosa autèntica i revela una fina i molt distingida sensibilitat".
Per empassar-me,
lleugera,
mots dissonants,
no hi ha com jo.
El mal d'estómac
em pot venir
d'un clar de lluna
massa vehement.
Per fer l'amor,
sempre a ple sol,
sense coixí i
amb verda rel,
no hi ha com jo:
Dues esquenes
s'aguanten bé,
una als rajols...
Si l'hora lenta
marxa inclinada
d'un massa pes
d'enyorament,
la ruixo amb aigua.
Passa ben fresca
-no hi ha com jo-
i ben lenta igual.
Maria Oleart
M'empasso pols quan beso la terra.
Pintura: A. Zavarin
Un poema molt original, i bell de llegir.
ResponElimina(Glòria, dimecres a les Cotxeres de Sants vaig ser a la presentació del llibre de Rosa Costa-Pau, on els teus companys del col·lectiu d'artistes van dir uns versos)
Els vaig donar records per a tu.
M'alegra que t'agradi el poema, Xavier.
EliminaEl dimecres no vaig poder anar a la presentació del llibre. Dimecres tinc cant Coral -ja saps les jubilades estem molt ocupades- però m'hauria agradat assistir-hi. Gràcies per recordar-te de mi :)
ai que bonic!
ResponEliminaSi que és bonic, i molt personal.
EliminaAra entenc els meus mals d'estómac, clars de lluna, postes de sol...
ResponEliminaPetonets.
He, he...
EliminaL'excés de poesia, com es cura?
Petonets, M.Roser!
Sembla que tinga música i et venen ganes de cantar.
ResponEliminaDringa, és molt musical, tens raó, Encarna.
Eliminacuriós poema.....abraçades glòria!
ResponEliminaSi, que ho és. Però t'ha agradat?
EliminaAbraçades!!!
Hi era, en cada estança. Hi sóc. Pateixo de tot, i només la sang del vers em cura.
ResponEliminaNo és original, és GUAI! :-))
No és pot negar que la sang del vers és la que corre per les teves venes, poeta!
EliminaPetons
:)