Qui
m'ha ferrat,
qui
m'ha fixat damunt dels ossos,
a
cops,
aquesta
pell,
aquesta
pell de dona,
que
tot hi despullant-me m'ha vestit.
Qui
m'ha cridat
i
qui m'ha dibuixat la boca
amb
foc,
deixant-hi,
com
rebrot,
la veu que es va cremant.
Òptic
expert,
em
miro la mirada de la gent
dintre
del ull eixut
i
no hi vull llegir res. Cega als presagis
he
avançat
reculant.
I m'estimbo. Únicament,
són
les pedres els dits
que
em van collint aquest
abric
estrany, pelló
que
em deixa nua i que m'estreny
la
breu
coincidència
de
la vida i el cos.
Felícia
Fuster
Uau!!
ResponEliminaPrimer la imatge, que m’ha impactat. No m’agrada, però això només són gustos.
El poema, té relació amb la imatge, però m’ha agradat, malgrat semblar esperpèntic és un poema dolorós. Té força.
Sento que la imatge t'hagi desagradat, però és que sembla feta expressament pel poema, que és, com tu dius, potent i dolorós.
EliminaHas sabut trobar la imatge perfecta per un poema contundent.
ResponEliminaDeu ser difícil no trobar-se bé dins la pròpia pell,una lluita entre el que som i el que ens vesteix.Espero no trobar-m´hi.
Bon cap de setmana Glòria.
Si que si adiu molt l'imatge.
EliminaTrobar-se entre el que s'és i el que es voldria ser és una dualitat que deu fer mal.
Jo no sóc tan complicada, per sort. :)
Una abraçada!
No sé què dir. I ho trobo estrany.
ResponEliminaTrobes estrany el poema o trobes estrany no saber que dir?
EliminaSi és que t'has quedat sense paraules, jo també ho trobo molt estrany! ;-)
Petonets!